La nena Aurora Bertrana, quantes nits haurà sortit de la mà del seu pare Prudenci a passejar tot just darrere de casa seva al veïnat de la Rodona de Santa Eugènia de Ter -avui una placa a la façana de l’Snack-Bar Happy recorda la que era casa dels Bertrana- i quantes vegades hauria creuat l’Aurora el pont sobre la Sèquia Monar que retratava en Jordi Soler a les planes d’El Punt, acompanyant una esplèndida crònica del dijous passat amb el desagradable títol de Adéu, poesia, adéu.

De quina manera Prudenci Bertrana explicaria a la seva filla, mentre ella jugava a tirar pedretes a les aigües del rec Monar i a espantar els peixets i les granotes, que, així des del pont on eren, ben bé al costat de casa, es fonien amb el paisatge del Pla de Girona.

Un Pla, el de principis de segle i encara avui, «modest, amable, fidel a la petja i a l’esguard». I afegia Bertrana que «allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames» o les vostres bicis afegim ara, carrilet amunt vora el rec.

El petit Enric Marquès, pintor eugenial (gentilici més apropiat per a ell que el d’eugenienc) nascut als inicis dels trenta també a la Rodona en unes casetes de ferroviaris ja desaparegudes -cap placa ho recorda-, de ben segur que els seus primers jocs de carrer tenien com a protagonista el rec Monar i «el racó únic i irrepetible» que descriu Jordi Soler: intemporal, romàntic, noble, delicat, poètic… i més.

Joaquim Nadal escrivia [30·08·1998], no fa més d’un mes a les planes d’El Punt al seu article Un debat cultural: la fàbrica de Santa Eugènia i el seu ús, que l’acord de l’Ajuntament de Girona amb els propietaris de la fàbrica tèxtil Marfà per tal que traslladin la seva activitat a Domeny permetria, en tres anys, obtenir la propietat municipal d’una nau de 2.700 m² «i alhora del corresponent salt d’aigua de la sèquia Monar i el seu sistema de turbines».

Santa Eugènia de Ter i la ciutat disposarien d’un conjunt interessant, «declarat i protegit que, sumat a l’edicifi medieval del Centre cívic, dóna per a un àrea sociocultural on la força del món rural medieval es dóna la mà amb la modernitat transformadora de la indústria. En l’espai físic i urbà, tota una lliçó d’història», rubricava el professor d’història i alcalde.

Can Marfà no ho és tot

La vocació didàctica de la planta baixa de can Marfà, amb la presència del salt d’aigua i les turbines, serà difícil de complementar, i fins i tot d’explicar, si la Sèquia Monar ja no hi és present als ulls de les generacions venidores d’aquí a uns anys. Com es pot entendre el procés d’industrialització sense l’energia de l’aigua del rec? Sempre podrem fer servir un CD-Rom en un ordinador en sèrie qualsevol i virtualitzar el rec, però ni la poesia ni la «petja» hi seran i serà impensable llançar-hi les pedretes jugarenes de l’Aurora o redescobrir els amagatalls, que en plena guerra -quina guerra?- l’Enric i els seus amics havien inventat als marges de la sèquia.

La proposta pedagògica de fer visible «l’enllaç entre la indústria i el món rural» hauria de recollir un projecte urbà de ciutat en què fos possible mantenir la presència de prou elements arrelats a la història social i cívica dels pobles, que ens permetin la identificació com a col·lectius i la transmissió de valors, on vinculem innovadorament la dicotomia de tradició i modernitat, pagesia i industrialització, on superem la de quitrà versus poesia a favor d’aquesta última, on el museu no sigui un lloc on es guarden col·leccions, que diu Fabra, davant de la possibilitat real d’estendre el «sentit comunitari del nostre patrimoni col·lectiu» més enllà de l’espai de quatre parets (per molt ampli que sigui) i flueixi per un vell-nou paisatge urbà que ho ressalti.

La torre de les aigües a l’edifici de la Central Elèctrica El Molí, actual seu del Museu del Cinema, va estar a punt de desaparèixer del mapa de la història i ara hom reconeix la importància de mantenir aquest element del paisatge urbà íntimament vinculat a la Sèquia Monar, pocs metres abans de sumar-se a l’Onyar, al cor de la ciutat. L’antic edifici de la Central Elèctrica Berenguer, c. Migdia amb el c. Dr. Antich Roca, no va tenir tanta sort malgrat estar recollit a la Guia d’arquitectura de Girona elaborada per la Delegació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

	Pont del Dimoni. 1968. El pont, construït el 1357, delimitava Girona amb el Pla de Santa Eugènia. Observem la numeració de les pedres per tal de ser reconstruït en un altre indret… encara ho estem esperant FOTO: NARCÍS SANS (1968)

Després de l’acurada rehabilitació de Can Ninetes (enhorabona a tots els que ho han fet realitat), mentre esperem que can Marfà s’incorpori al teixit cultural de Santa Eugènia de Ter i actuï de pool d’atracció per tot el Pla de Ter; a l’espera que l’acord de Ple de 1981, pel que s’aprovava la reconstrucció del vell Pont del Dimoni a Santa Eugènia, es pugui fer efectiu; pagaria la pena pensar-se dos cops més la possibilitat de mantenir viva la Sèquia Monar al seu pas per Santa Eugènia, com fan el nostres veïns de Salt, mantenir-la descoberta a cel obert per no haver de descobrir-la demà virtualment. L’exemple del viu riu Güell és d’agrair. L’ecohistòria també riu de contenta.