Una sèrie de revoltes s’han desencadenat en contra dels règims dictatorials a alguns països del nord d’Àfrica. El primer país a manifestar-se ha estat Tunísia, i l’esperit s’ha contagiat arreu de països àrabs com el Iemen, Algèria, el Marroc i Egipte. Aquest últim viu uns moments d’especial turbulència.

:: La dimissió de Hosni Mubàrak
(cronologia de 18 dies en vídeo [font: aljazeera.net i english.aljazeera.net])

El passat 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouzazi, un jove venedor de verdures es va cremar a l’estil bonzo després que les autoritats li confisquessin la carreta de verdures que li servia com a mitjà de subsistència a Sidi Bouzid, una petita població de Tunísia. Aquest fet va fer esclatar una revolta popular que va prendre un caràcter contrari a la dictadura de Zine el Abidine Ben Ali. En poc més d’un mes, les revoltes van aconseguir que Ben Ali, acompanyat dels seus principals ministres, abandonés el país el 14 de gener. El primer ministre tunisià, Mohamed Ghannouchi, va ocupar el buit de poder en l’estat proclamat de transició.

Els manifestants han mostrat el seu cansament envers els abusos de poder, corrupció i falta d’oportunitats, a més de la censura i les fortes limitacions en la llibertat d’expressió exercides pel govern. També els empeny un elevat atur i una economia que només avança per una minoria.

L’èxit assolit per Tunísia ha animat les poblacions d’altres països a seguir el mateix camí. El 25 de gener, milers de manifestants van ser convocats via internet per manifestar-se a El Caire i a altres poblacions d’Egipte, en una jornada batejada com El dia de la ira. Els protestants exigeixen el pas a una democràcia i l’abolició del règim dictatorial de Hosni Mubàrak. El govern ha dut a terme fortes repressions contra els manifestants, i una retallada de l’accés a internet i a la telefonia mòbil. Tot i que Mubàrak va anunciar l’1 de gener que no es presentaria a les pròximes eleccions, les protestes no s’han aturat, i l’oposició assegura que no negociarà fins que Mubàrak abandoni el poder. Les tensions entre partidaris i contraris a Mubàrak es mantenen acalorades, i la xifra de morts i ferits en les disputes i revoltes no s’atura.
L’augment excessiu dels preus en productes de primera necessitat han animat la població d’Algèria a seguir l’exemple revolucionari. El govern marroquí ha pres mesures per evitar que es repeteixin els esdeveniments de Tunísia i Egipte, tal com la rebaixada de preus. Al Iemen han hagut aixecaments per la renúncia del president Alí Abdalà Saleh. La febre revolucionària ha arribat fins a països com Sudan i Oman, amb les mateixes característiques contràries als governs actuals.

Hacer Altiner és alumna de l’IES Santa Eugènia i membre del Consell de comunicació d’Els mil i pico