Bé, la dita no s’ho pregunta, sinó que ho afirma taxativament: s’aprèn i punt. Sóc jo qui posa en dubte la pedagogia popular que conté la frase en veure com s’inverteixen esforços a fer una estació de tren provisional a Vilafant-Figueres amb la previsió de fer-la miques quan el TAV sigui real. O a desmuntar l’estació d’autobusos de Girona i observar com n’està apareixent una de nova, a l’altre costat, fregant la carretera de Barcelona, amb la certesa que també acabarà volatilitzada per submergir-se sota on eren les vies de l’enyorat i autèntic rodalies que n’era el ferrocarril d’Olot-Girona. I, què em diuen del pont que es construirà (i, finalment, es deconstruirà) perquè els camions d’alta velocitat salvin la riera Marroc, direcció a la nova planta de formigó de Salt, que també serà vista i no vista, com la de Fornells. Sí, fent i desfent es fa… però –coi– ja en podríem haver après! O és que vaig equivocat i l’aprenentatge permanent és justament aquest: crear i destruir, com si el territori fos un gran mandala tibetà, fet de sorra de colors, grava i ciment pòrtland, i el que passa és que estem assistint a la gran cerimònia ritual de la dissolució d’allò construït amb penes i treballs, per fer-nos patent la nostra futilitat. El passeig de Blanes, un altre exemple de sorra. El niu, de la rambla de la Llibertat gironina, un de públic, i gens gratuït, d’aquesta filosofia: s’ha fet i sabem que es desfarà… però –i disculpeu la insistència– n’haurem après alguna cosa? Tot fa pensar que amb l’enderroc del viaducte persistirem en la inòpia. Una cosa sí que és segura: amb tanta obra, se’ls ha girat feina, als jubilats (o «se’ns», depenent dels terminis).