Bon vespre a tothom.

Amic Manel Mesquita, amic Jordi Dalmau, representants de les entitats convocants d’aquest acte: moltes gràcies per la vostra iniciativa i per ser aquí, en un moment en que la calor convida a encetar el cap de setmana que inclou la revetlla de sant Pere, i no pas compartir la presentació d’un llibre modest -menys d’un centenar de pàgines-, i que en tot cas, personalment suposa una satisfacció molt especial, doncs com sabeu l’han fet un pare i un fill. Segons la tradició, quasi es compleix allò de tenir un fill, escriure un llibre, i mancaria plantar l’arbre, que també ho hem fet.

La col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, que fan possible la Diputació i Caixa Girona, ha esdevingut una valuosa enciclopèdia de temes comarcals, en un trajectòria única al país. Cap altre corporació catalana, algunes amb molts més recursos que la nostra, han tingut una iniciativa semblant. Hi tenim en la seva sèrie Guies, temes tant diversos com el teatre, l’electricitat, l’excursionisme o el pessebrisme -que signa en Jordi Dalmau-, els rellotges de sol, les campanes, els ermitans o els centres d’estudi del qual n’és autor un altre amic i company, en Carles Sapena, que encara aquest matí en feia arribar la seva salutació en tenir notícia d’aquest acte.

Es tracta d’una col·lecció molt estricte en els seus plantejaments tècnics. Cada volum té exactament el mateix nombre de pàgines, capítols, i fins i tot, les pulsacions estan limitades, com si es tractés d’un electrocardiograma. Per tant, ja avancem que no hi trobareu tots els ponts de les comarques, ni de bon tros, per tant, ens excusem d’aquestes mancances. Hem aconseguit, això sí, que totes les comarques hi siguin presents, unes amb pots emblemàtics, com els de Besalú, Camprodon, Girona o Castelló d’Empúries, i d’altres són especials pels seus autors: Santiago Calatrava o Gusteve Eiffel, per esmentar dos noms emblemàtics. També alguns ponts que enyorem, com ara els dels carrilets o els que reposen dessota les aigües del pantà de Susqueda, fins fa poques setmanes visibles. Ponts de guerra i pots refets pels presoners de guerra o per unitats militares especialitzades, que de tot hi ha a casa nostra.

M’agradaria dir que fent aquest llibre, ni en Carlus ni un servidor ens hi hem fet rics. En Josep Pla deia: «malfiïs de qui li pagui molt per uns escrits -exactament deia per un paper- el més important és que li pagui puntualment». Aclarit aquest punt, penso que puc afirmar que ens ho hem passat molt bé fent-lo. Una altra cosa és que els que ens hi ha acompanyat puguin dir el mateix. Per tant, gràcies a tots els que l’han fet possible amb la seva presència, suport i estimació per unes persones que un bon via van tenir la pensada d’escriure un llibre dels ponts de les comarques de Girona.

El capítol de gratitud inclou un seguit de persones que trobareu a les pàgines finals, però d’una manera especial cal fer esment als amics de l’impremta Palahí, la darrera que tenim a la ciutat de Girona, davant de les que han esdevingut indústries d’arts gràfiques. Els que per raons d’edat hem conegut la revolució que ha sofert el sector, ens reconforta tractar amb impressors, no pas amb industrials. Aquesta col·laboració s’ha traduït en un bon producte, com tots els que surten d’aquella casa, i en quelcom més: el professional que transformava l’original en llibre hi va participar amb una fotografia pròpia que millorava la que els autors havíem escollit. Com veieu, es tracta d’impressors com els d’abans, com haurien de ser sempre.

L’abat de Montserrat, l’eugenienc Josep Maria Soler, pregunta pel Pont del Dimoni

Podríem parlar molta estona dels ponts que figuren en el llibre, dels de fusta, pedra, ferro o formigó, dels ponts del TGV i els de l’autopista, però em penso que tots plegat som aquí per parlar dels ponts del diable, i molt concretament d’un Pont del Dimoni. Es tracta del pont més antic que teníem a la ciutat de Girona i possiblement el més bonic i entranyable, no sols pels veïns de Santa Eugènia de Ter.

D’aquest pont n’he parlat amb el més il·lustre ciutadà d’aquest municipi, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ja més d’un any, en una estada seva a Girona, quan em preguntava: «Què en farem del Pont del Dimoni?». Ja és sorprenent que un abat s’interessi per les obres diabòliques.

Mireu, penso que l’acció pública en general, i la política en especial ha guanyat en dinamisme, en grans projectes -alguns faraònics- en presència mediàtica, i en declaracions de principis, i tot i això, ens ha costat quelcom de tant preuat com és la sensibilitat per a les persones i les coses. Diuen que un somriure costa menys que l’electricitat i fa i ens fa més feliços. Qui de nosaltres podria vincular l’acció dels servei públic a un somriure?

Ser sensibles a les persones i a les coses que ens envolten, equival al somriure públic. A tots ens han privat del Pont del Dimoni, com de tants i tants edificis de Rafael Masó, de petits detalls que definien una ciutat que ens la transformen en un atractiu turístic, com si del decorat del Poble Espanyol de Barcelona es tractés. Ens han tret la Granja Mora de la Cort Reial i la Llibreria Dalmau i el Colmado Puig de la Rambla. Ja no parlem del Cafè Savoy del Carrer Nou i de detalls tant estimats com el paraigua de Can Boué al Pont de Pedra i les ceràmiques de Domènec Fita de la pastisseria Roca, i ara es planteja un gran arboricidi a la Devesa.

Ara ens diuen que tindrem un nou pont sobre el Ter, que tant de bo es faci i porti el nom de Sant Jaume, que ajudi a reivindicar el camí de la peregrinació, però en quina ciutat vivim, que el seu pont més bonic, més antic i més emblemàtic ha desaparegut i l’han enterrat en un cementiri? Si amb aquest llibre hem ajudat a fer memòria a l’Ajuntament de Girona, aleshores sí que serem ben pagats.

Ens emplacem a l’acte de reposició del Pont del Dimoni

Amics i amigues de Santa Eugènia de Ter, de Sant Narcís i tots els que heu fet possible aquest acte: moltes gràcies, i ens emplacem, tots plegats, a l’acte de reposició del vostre, del nostre, Pont del Dimoni.

Josep Víctor Gay i Frias és periodista i coautor d’Els pont

«El Pont del Dimoni, es manté molt viu -no només pedra a pedra en un magatzem municipal-, sinó també en l’esperit de molts eugeniencs» [Carlus Gay]

Bon vespre a tothom.

Primer de tot voldríem donar les gràcies a l’ampli conjunt d’entitats de Santa Eugènia de Ter que ens heu convidat a aquest magnífic Centre cívic de Can Ninetes per presentar-vos de primera mà el llibre Els ponts.

Agraïment que hem de fer extensiu als promotors dels anomenats Quaderns, la col·lecció de monografies locals i temàtiques de les nostres comarques: la Diputació de Girona i Caixa Girona. Especialment, cal que fem un esment al seu director, en Joan Domenèch i a tot el personal tècnic de la institució, dels que sempre hem rebut confiança, facilitat i agilitat en les gestions i tràmits que han acompanyat la publicació de l’obra.

La data i el lloc escollits per fer aquest acte, no podrien ser més encertats. A nivell de dates estem molt propers a un dels ponts més coneguts i reconeguts per tots els catalans: el pont de Sant Joan, que ha permès a molts un petit avançament de les vacances. I a nivell de localització, ens trobem a tocar d’un pont que si bé físicament no existeix, el Pont del Dimoni, es manté molt viu -no només pedra a pedra en un magatzem municipal-, sinó també en l’esperit de molts eugeniencs.

La història dels ponts, i així ho hem intentat reflectir en el llibre, sembla seguir com cap altre element, un paral·lelisme molt estret amb l’evolució del gènere humà. En ells s’hi pot comprovar com s’hi han aplicant diferents materials i estils arquitectònics, i com han anat canviant les tècniques constructives.

També els seus usos han anat variant, modificant i ampliant-se. Així, inicialment pensats només pel pas a peu, tot seguit van ser construïts per fer-hi passar animals, i després vehicles de tota mena, des de ferrocarrils de vapor a trens d’alta velocitat.

D’aquesta manera els ponts han anat recollint tot allò de bo i positiu que com a societat hem estat capaços de crear: ampliacions d’enginyeria i arquitectura al servei de la unió i proximitat dels pobles i territoris. També han estat font d’inspiració per a artistes dels caps de l’art, la literatura o el cinema.

També al seu voltant s’han generat mites i llegendes, en les que com bé sabeu aquí, a Santa Eugènia, en Banyeta hi té un protagonisme destacat. Han donat personalitat, i fins i tot nom, a moltes poblacions, que amb més o menys encertat també els han aprofitat com a element de promoció turística.

Però és clar, també són testimoni de moltes de les nostres misèries col·lectives: des del seu ús recaptatori fins a la seva destrucció fruit de guerres i batalles, tot passant per la seva construcció obligada a càrrec de presoneres de guerra en règim de semi-esclavatge.

El repàs més ampli i exhaustiu del contingut dels 44 capítols de l’obra, tot i que lògicament us convidem a fer-lo amb el llibre a les mans, us el farà d’aquí a poca estona en Víctor. Així ho hem pactat, amigablement, des de fa una colla de dies.

Això sí, mentre l’escrivíem tots dos hem anat generant un desig: que més enllà de l’existència física d’aquestes obres de fàbrica -que arran de l’obra hem tingut l’oportunitat de conèixer amb profunditat- ens agradaria que tots plegats, de manera individual i col·lectiva, fóssim capaços de ser petits constructors de ponts. Ponts de coneixement i diàleg entre persones, generacions, comunitats, orígens i nacions.

Si és veritat que els sermons, per ser efectius, no han de durar més de set minuts, em toca anar acabant. I més si tenim en compte que avui de predicadors n’hi ha dos. Abans però, em permetreu la llicència d’unes últimes paraules que són fruit de la idiosincràsia de la gestació d’aquesta obra.

A ningú se li escapa, que si bé el fet que pare i fill escriguin plegats, no és quelcom excepcional, sí que com a mínim és singular. Aquesta circumstància, més enllà dels noms i cognoms dels autors, demostra que vivim en una societat que malgrat tots els seus defectes i contradiccions, encara deixa portes obertes a la creació cultural i a les relacions intergeneracionals.

A un nivell més personal, nosaltres ens hi hem sentit molt còmodes i ens hem divertit molt. He de dir però, per ser justos del tot, que per a mi també ha estat tot un repte. M’he preguntat tot sovint si era mereixedor de que el meu nom figurés en pla d’igualtat de qui durant tants anys ha estat exemple, font d’inspirador i model a seguir. Avui, un cop ja han passat uns mesos de tot el treball de recerca, d’elaboració de textos, de selecció fotogràfica i de correcció; i he tingut temps de pair-ho tot un xic més, només puc dir un parell de coses. Víctor… mestre, amic, pare: moltes gràcies! Només desitjo fer-ho la meitat de bé que tu amb en Martí. Gràcies.

Carlus Gay i Puigbert és periodista i coautor d’Els pont