La causa de la guerra és el petroli i, pel que fa a l’Estat espanyol, en els últims mesos hem viscut una situació que és la de perseguir el petroli que es va escapar quan un vaixell va rebentar davant la Costa da Morte a Galícia.

Mentides i falsedats darrere la notícia del Prestige

En primer lloc, quan el vaixell es va enfonsar, una pregunta lògica era “Qui és el propietari del petroli?”. Perquè si el petroli s’ha de transportar en condicions tan precàries en un vaixell sense doble buc, amb una bandera de conveniència, és perquè es demana un transport molt barat. El propietari del petroli és una companyia suïssa anomenada Crown Resources, que és una tapadora del seu verdader propietari, que tenia el cent per cent de les accions, i que és una companyia russa anomenada Alpha Group. Es tracta d’una empresa russa molt important, presidida per Mikhaïl…, que va tenir durant molt de temps un treballador que es deia Vladimir Putin. Des d’aleshores Alpha Group ha mantingut una bona amistat amb Putin. Fa unes setmanes, molt després de l’accident, el govern rus va subhastar una quantitat molt important de les reserves de petroli de Sibèria. Finalment, les reserves de petroli se les va quedar Alpha Group, sense pagar massa en la subhasta, perquè va arribar a un acord amb el govern rus i les va obtenir al 60% del preu de sortida de la subhasta. Aquesta empresa és important a Rússia, però també als EUA.

A Alpha Group, un banc anomenat Export-Import Bank li va concedir un crèdit milionari gràcies a les gestions del representant Dick Cheney, actual vicepresident del país. Amb el crèdit, Alpha Group es va sentir generosa i va donar dos milions de dòlars per finançar la cursa electoral d’un tal George Bush. Antigament Alpha Group també havia patrocinat la campanya electoral d’un tal Boris Ieltsin. Al final, l’Export-Import Bank no va donar a Alpha Group els crèdits que li havia promès perquè una senyora que en aquell moment tenia poder dintre del govern americà anomenada Madeleine Albright, que estava a la secretaria d’Estat, s’hi va oposar totalment perquè va dir que no es podia donar un préstec a una empresa dedicada sistemàticament al tràfic d’heroïna. Aquesta era l’empresa propietària del petroli. Però el seu propietari té un soci a Suïssa, Marc Rich, de nacionalitat espanyola, que és qui va deixar el local per ubicar-hi l’empresa Crown Resources. Marc Rich, cap allà als anys 79-80 va ser condemnat a presó a l’Estat espanyol perquè es dedicava sistemàticament al tràfic d’armament. I el va treure de la presó un amic seu que vivia a Madrid i que tenia molta influència, i es deia Pio Cabanillas. Resulta que posteriorment Marc Rich va anar a la presó a Nova York per tràfic d’armament altra vegada i va ser indultat perquè van arribar al tribunal dues demandes de perdó de dos personatges importants, un anomenat Bill Clinton i l’altre, Joan Carles I.

La segona qüestió és saber qui és el propietari del vaixell: una família d’armadors grecs anomenada Coloutos, que té una sèrie de vaixells molt vells, perquè no ha reinvertit i el seu negoci comença a fer aigües, i fins i tot algun dels membres de la família s’han posat a treballar fora de casa, cosa gens habitual. Un dels membres que ha anat a treballar fora de casa ha trobat feina a la Comunitat Europea, i en aquests moments la seva feina és la de ser assessor personal de Loyola de Palacio.

La tercera pregunta és de qui eren els vaixells que van anar a salvar el Prestige per evitar la catàstrofe. Doncs el propietari és un senyor que ha estat durant molt de temps president de la Patronal Espanyola d’Armadors de Vaixells, que es diu Fernando Fernández Tapias, “Fefé”, que és un personatge de la vida social madrilenya, empresari per antonomàsia, vicepresident de la patronal madrilenya, vicepresident del Reial Madrid, soci en molts negocis del senyor Marc Rich. Resulta que aquest senyor era a la província de Toledo de cacera amb un tal Manuel Fraga Iribarne el dia que es va enfonsar el vaixell. També s’ha de dir que aquesta cacera havia estat organitzada pel president d’El Corte Inglés, que va advertir immediatament a tots els mitjans de comunicació que si donaven a conèixer que ell era l’organitzador de la cacera, el mitjà corresponent seria sancionat amb la retirada de la publicitat en el futur.

Ara em desviaré una mica del tema. El mes de novembre ens vam quedar tots molt impressionats quan vam veure uns nens argentins, de la província de Tucumán, desnodrits i a punt de morir de fam. Alguns d’aquells nens van morir. Però per Nadal vaig tenir l’ocasió de parlar amb un periodista argentí que em va explicar que els primers morts de fam a l’Argentina no van ser aquests nens, sinó els de la província de Neuquén, el 1996. En aquesta província, una part important de la riquesa es basa en l’explotació del petroli, i en aquells moments una empresa argentina que tenia el monopoli de l’explotació del petroli i que s’anomena Yacimientos Petrolíferos Fiscales va ser absorbida per una empresa anomenada REPSOL, des de llavors anomenada REPSOL-YPF. Llavors REPSOL decideix acomiadar la meitat de la plantilla d’YPF sense indemnització i deixa la població en estat de precarietat i de fam. El president actual de REPSOL és Alfonso Cortina, fill d’un ministre franquista anomenat Pedro Cortina, germà d’Alberto Cortina i, al mateix temps, membre de la cacera de Toledo amb Fraga i Fernández Tapias organitzada per El Corte Inglés.

La quarta qüestió és que ara el govern ha dit que ha nomenat un secretari d’Estat especialitzat en el tema per solucionar el desastre del Prestige. Aquest secretari és una persona anomenada Rodolfo Martín Villa. Aquest senyor era estudiant quan jo ho era, amb la diferència que ell era el president nacional del Sindicato Español Universitario, que oficialment era el sindicat de tots però que en la pràctica era el sindicat dels franquistes. Això li va permetre emprendre una carrera política que el va portar, entre altres coses, a ser governador civil de Barcelona. El 1972, quan ell era governador civil, uns companys i jo vam decidir crear una associació de veïns al nostre barri, l’esquerra de l’Eixample. No ens va aprovar els estatuts perquè “no se trata de los estatutos, sino del nombre. Ustedes se llaman de la “izquierda”, da igual que sea del Ensanche, es de la “izquierda”. I no ens va aprovar l’associació. Vam presentar un recurs per veure si el seu superior rectificava. El recurs va arribar al seu superior, que era el que aleshores s’anomenava ministre de Governació -equivalent a ministre d’Interior. Però el recurs va tenir mala fortuna perquè, quan va arribar a Madrid, Martín Villa ja era ministre de Governació i va tornar a negar el permís. Aquesta és la persona que ara ha de solucionar el problema del Prestige. Aquest senyor va fer una gran carrera econòmica. El van fer president d’ENDESA i aleshores va comprar l’empresa monopoli de l’electricitat a Xile i es va adonar que a Xile no hi havia suficient producció d’electricitat i va pensar que la millor manera de produir-ne era construint embassaments. Va cridar uns geòlegs perquè li indiquessin el lloc idoni per fer-ne i els geòlegs van donar la resposta en un mapa, i resulta que era el territori que servia de reserva als indis maputxe, segons el que constava a la Constitució. El senyor Martín Villa no va tenir cap escrúpol i va dir “els maputxe, fora, que hi he de posar l’embassament” i els va oferir un altre territori que tenia l’avantatge que estava nevat durant nou mesos l’any. Evidentment no van acceptar, van protestar, i MartínVilla va fer que la policia els perseguís i els fes fora. Però no va guanyar totalment el procés perquè els maputxe van demandar Martín Villa i un dia que hi va viatjar per veure la seva empresa elèctrica, en arribar al país li van dir que no li recomanaven que passés la frontera, perquè si ho feia seria detingut i empresonat directament. Aquest és el personatge que ens ha de salvar del Prestige.

Sobre la guerra d’Iraq

En qüestions de guerra estem sempre molt enganyats, perquè no se’ns diu el que s’ha de dir. Ara fa set o vuit mesos, un personatge més aviat simpàtic que viu a la Moncloa es va decidir a cridar uns quants periodistes i representants de les ONG perquè l’acompanyessin en un acte en què volia destruir l’última mina antipersona espanyola. Tots sabem que s’ha aprovat un tractat internacional que prohibeix les mines antipersona, tractat que no han firmat els EUA però que sí que ha firmat Espanya, i el senyor Aznar va pensar que era bo, electoralment parlant, mostrar que ell era complidor. Va cridar els periodistes i les ONG i se’ls va emportar a un polvorí prop de Madrid per destruir simbòlicament l’última mina antipersona espanyola. Pocs dies després vaig tenir ocasió de parlar amb un representant d’una ONG espanyola que havia assistit a l’esdeveniment i que em va explicar que va estar parlant amb els militars presents a l’acte i li van dir que aquella no era l’última mina ni de lluny, i que el govern en guardava moltes més, que allò era senzillament un acte electoralista. Això ja és important, però a mi m’hagués agradat més que els diaris, en informar d’aquest acte, ens haguessin dit què hi havia al darrere. La primera cosa que ens haurien de dir és quina empresa es dedica a destruir aquestes mines: una empresa anomenada Fabricaciones Extremeñas. I quina empresa havia fabricat les mines? Una altra que es diu Explosivos Alaveses. I l’amo d’Explosivos Alaveses és el mateix que el de Fabricaciones Extremeñas, una empresa que s’anomena Unión Española de Explosivos, l’amo de la qual és actualment un holding de capital holandès, però que fa set o vuit anys, quan es fabricaven les mines, era una empresa espanyola anomenada Ercros, presidida aleshores per un personatge anomenat Josep Piqué. De manera que els diaris podrien haver-nos dit que el president estava destruint les mines fabricades en el moment oportú per qui aleshores era ministre d’Afers Estrangers. I que consti que Josep Piqué no actuava per vocació empresarial -que crec que no ha tingut mai-, sinó que actuava com a home de confiança d’un dels lladres més importants que ha donat Catalunya: Javier de la Rosa. De la vida de Javier de la Rosa se’n podria escriure una novel·la, que els estalviaré, però sí que els n’explicaré un capítol, no de Javier de la Rosa sinó del seu pare, Antonio de la Rosa, que va morir fa vint-i-cinc anys, i que com passa en aquests casos se li va fer un funeral i es van publicar les esqueles corresponents, fins que curiosament un amic seu se’l va trobar pel carrer fa un parell d’anys, cosa que no sol ser tan habitual. I li va preguntar: “Com és que me’l trobo pel carrer si vaig anar al seu funeral fa vint anys?”. I l’altre li va contestar: “Ara ja ha prescrit el delicte que havia comès i puc torna a sortir al carrer”. Evidentment, d’un pare tan espavilat surt un fill encara més espavilat que posa per secretari Josep Piqué.

La segona cosa que volia explicar és al voltant d’un altre personatge que també crec que val la pena que sigui conegut: és Vladimir Putin, i ja n’he parlat abans. Resulta que fa un parell de mesos, uns terroristes txetxens van envair el Teatre de Moscou i la història va acabar -bé, no sabem molt bé com va acabar-, però en tot cas el senyor Putin hi va enviar l’exèrcit i va deixar el tema enllestit. Hi ha dues coses a dir. Primera: quan el senyor Putin es va presentar, ara fa tres anys, a les eleccions per ser president de Rússia, tenia unes expectatives de vot del 5%, que no és suficient per guanyar les eleccions. Casualment es van produir tres atemptats en tres edificis de Moscou que van matar 300 persones. Putin, que en aquell moment era primer ministre, va sortir a la televisió i va dir que era un atemptat comès per terroristes txetxens, que si ell accedia al poder aquestes històries s’acabarien, que empraria mà dura i que els moscovites podrien viure en pau. Va pujar espectacularment la seva perspectiva de vot. Putin va obtenir un 55% amb el qual va poder guanyar les eleccions i ser proclamat president de Rússia. Poc després es va poder saber que aquestes tres bombes no les havia col·locat mai el terrorisme txetxè, sinó que les havia col·locat la KGB, que era la institució dirigida per Putin fins un parell de mesos abans. Aquesta és una primera dada. L’altra dada és que els txetxens no han sofert la repressió més gran de mans de Putin sinó de mans de Ieltsin, i especialment de mans del seu ministre de Defensa, que va bombardejar sistemàticament la capital de Txetxènia entre 1994 i 1995, i d’una manera molt especial en una ocasió en què va dir que els txetxens havien entrat en un camp de maniobres rus i havien destruït un centenar de carros de combat, i que s’havia de sacrificar aquesta població civil txetxena que donava suport als terroristes que li destruïen els carros de combat. Després es va saber que mai havien robat els carros de combat, sinó que el ministre de Defensa els havia donat de baixa i després els havia venut a títol personal i en benefici propi a Milosevic, que els va utilitzar en la guerra de Iugoslàvia. Aquest fet era conegut per Ieltsin, que com que sabia que podia provocar judicis posteriors va demanar a Putin, quan va accedir al poder, que fes una llei de “punt final” en què digués que no es podien demanar responsabilitats ni al seu ministre de Defensa ni a ell mateix, decret que va firmar amb molta alegria el senyor Putin perquè, entre altres coses, l’alliberava ell mateix de la seva història biogràfica que el diari Le Monde explicava amb molt detall el dia que va accedir al govern de Rússia. Putin, quan era director general de la KGB i en la seva condició de tal, formava part del consell d’administració d’una empresa russa establerta a Alemanya l’objectiu social de la qual era la realització d’assassinats per encàrrec. Putin era un gerent d’una empresa de sicaris al voltant del món. Aquest senyor arriba a la presidència de Rússia i amb els seus mètodes valents el que fa és intentar resoldre el problema del Teatre de Moscou, posa en el teatre uns gasos tòxics prohibits per totes les convencions internacionals i quan tothom està “grogui” encarrega als seus soldats que engeguin un tret al cap a la cinquantena de terroristes txetxens. Això, a la meva manera de veure-ho, és un assassinat. Putin és felicitat per les autoritats mundials, i el rei Joan Carles li envia un telegrama de felicitació per la firmesa amb què ha actuat en el cas del Teatre de Moscou.

A l’Iraq, la Gran Bretanya li va concedir la independència el 1931. Però va tallar el que era tradicionalment territori iraquià i només va donar independència a la part més gran i es va reservar i no li va donar la independència fins trenta anys més tard (1961) a una part més petita anomenada Kuwait. D’aquesta manera impedia l’accés al mar d’Iraq per treure el petroli. Això va constituir, des de l’any 31, una reivindicació històrica de diferents governs iraquians que va tenir molta importància els anys 61 i 62, moment en què Kuwait acabava de recuperar la independència i va ser reclamat per Abdel Kharim, aleshores president d’Iraq. Però només va reclamar i no va fer res més. Finalment Hussein (1990) –i que quedi clar que Saddam Hussein és un perfecte criminal, sanguinari i assassí, a qui no defenso ni afavoreixo en res- va decidir continuar amb l’annexió de Kuwait. I el dia 30 de juliol de 1990 va telefonar a l’ambaixadora dels EUA a Bagdad –perquè malgrat tot sabia on es ficava- i li va dir: “Senyora ambaixadora, demà penso envair Kuwait, què li sembla?”. I la senyora ambaixadora li va contestar: “Demà és 31de juliol, que és el dia en què acostumo a anar de vacances, de manera que… vostè mateix”. Aleshores, Hussein va pensar que amb aquesta resposta tenia l’autorització nord-americana per envair Kuwait, al dia següent va començar una guerra i en dos dies Kuwait formava part d’Iraq. Però encara que la senyora ambaixadora era de vacances, el senyor president, que era un tal George Bush senior, no se n’havia anat de vacances, i entre altres coses era un senyor especialment preocupat pel tema de Kuwait. Aleshores, quan va saber que havia estat envaït, va tenir el que a mi m’agrada anomenar “un atac de dret internacional” dient que s’havia de respectar el dret internacional sobre Kuwait. També hauria pogut tenir aquest atac de dret internacional respecte del Sàhara, ocupat pel Marroc; respecte de Palestina, ocupada per Israel; respecte de Tímor Oriental, ocupat per Indonèsia, però no, cosa òbvia perquè Kuwait tenia petroli i els altres territoris, no. I el senyor George Bush sènior és un home del món del petroli, perquè ell, abans de ser president del govern dels Estats Units, n’era el vicepresident amb funcions de president, perquè durant uns anys el president va ser un actor de Hollywood que reia molt però que no s’assabentava de res. Però abans havia estat ambaixador a la Xina, i abans havia estat director general de la CIA -que no és un càrrec menor- i abans havia tingut un negoci de petroli amb un tal James Baker que després seria el seu secretari d’Estat i que el va ajudar en la guerra del Golf. Això va motivar que Bush tingués una preocupació especial pel petroli que li venia de família. El seu pare i el seu avi –que va estar a la presó per celebrar-ho- i el seu besavi ja la van tenir. La família Bush és la setena família als EUA amb interessos màxims en el món del petroli. I va començar la guerra del Golf. D’allà va sortir: 270 soldats americans morts, 270.000 soldats iraquians morts, i 1.000.000 de nens morts com a fruit de l’embargament que s’ha produït sobre medicaments i aliments bàsics des de fa deu anys. No va aconseguir derrotar Saddam Hussein, no va aconseguir democratitzar Kuwait com havia promès. Va aconseguir el que pretenia: col·locar des de fa deu anys –i ara encara no se n’han mogut- soldats nord-americans a Aràbia Saudita i a Kuwait, vigilant el petroli que treuen aquests dos països. Aquesta va ser la primera fase, l’intent de George Bush pare. Aquest va ser succeït per un altre president, anomenat Bill Clinton, que no ha demostrat tant un especial interès pel tema del petroli al llarg del seu mandat, perquè com és cosa sabuda es dedicava a un altre tipus de distraccions i el petroli no era el seu tema fonamental. Van passar els anys i el tema petroli va quedar més o menys estabilitzat fins que Clinton no es va poder presentar per tercera vegada a les eleccions. Va haver-hi noves eleccions als EUA i les va guanyar Al Gore, però, com que no era l’home desitjat per l’stablishment, van fer una claríssima manipulació de vots a l’estat de Florida, produint la tupinada, i van proclamar president del govern un senyor que, a més, porta 138 penes de mort a l’esquena com a governador de Texas. Sigui o no sigui permesa per la llei la pena de mort, firmar-la és un crim. Per tant, en primer lloc, George Bush és president il·legítim dels Estats Units i, en segon lloc, 138 vegades assassí.

I una vegada definit aquest personatge, s’ha de dir que, igual que el seu pare, té un interès especial en el món del petroli. Perquè ell també havia tingut un negoci de petroli, no amb James Baker, que havia estat el soci del seu pare, sinó amb un soci que resulta que és el germà d’un tal Osama Bin Laden. Després Bin Laden és acusat de destruir les torres bessones i Bush diu que això no pot ser, que bombardejarà tots els territoris que serveixen d’amagatall als criminals. Els mesos que han passat des d’aleshores ens han fet descobrir que aquests terroristes estaven amagats sobretot a Florida, Califòrnia, Salou i ara ens acaben de dir que fins i tot a Girona. Però com que no es tractava de bombardejar Califòrnia i Florida, va decidir bombardejar Afganistan, que els pobres no hi tenien res a veure. Va bombardejar Afganistan, va aconseguir que hi morís més gent que l’11 de setembre a Nova York i es va quedar tan tranquil. Perquè havia fet el que volia, que no era trobar Bin Laden –que no ho desitja, perquè si el troba, és viu i “canta”, seria horrorós. Però va aconseguir col·locar tropes americanas a Afganistan, a Uzbejistan i …kistan, que des d’aleshores vigilen la sortida de petroli de la mar Càspia, que és la segona zona més important de reserves de petroli en el continent asiàtic. Això ha quedat plasmat en una fotografia en què els tres presidents somriuen davant de l’oleoducte que, sempre per terres amigues d’Occident, portarà el petroli fins a terres occidentals des de la mar Càspia. Això era el que pretenia Bush amb la guerra d’Afganistan, res a veure amb l’11 de setembre. Que consti que aquest oleoducte serà construït per una empresa nord-americada anomenada Haly Burton, empresa que fins fa tres anys era dirigida per Dick Cheney, actual vicepresident dels Estats Units. També s’ha de dir que tots nosaltres hem conegut fa temps allò que abans era a Panamà i ara també és als EUA, que és l’Escola de les Amèriques, una escola de criminals en la qual l’exèrcit nord-americà forma gent que pot ser colpista en diferents països d’Amèrica Llatina. He pogut saber que els Estats Units acaba de constituir una segona Escola de les Amèriques en un camp de maniobres d’Hongria i que allà estan formant soldats asiàtics perquè acabin formant dictadures i cops d’Estat en els seus respectius països. Però com que els temps han canviat, aquesta Escola de les Amèriques d’Hongria només té instructors nord-americans, però la infraestructura –cases, menjar, gasolina…- l’han privatitzat i l’han donada a una empresa nord-americana anomenada Haly Burton.

I vista la primera fase, que era la guerra del Golf, i la segona fase, la d’Afganistan, queda la tercera fase, que encara és una incògnita, perquè sembla que Bush està rebent moltes reticències. En tot cas, Bush té moltes ganes de començar aquesta guerra que, com és evident, no té res a veure amb la tranquil·litat dels iraquians de sortir de la dictadura de Saddam, com tampoc no tenia res a veure amb el fet que als afgans els treguessin els taliban –perquè si algú ha mirat la situació actual, veurà que encara estan pitjor que sota el règim talibà.

Allò que és important és conquerir el petroli, perquè els Estats Units el necessiten. No és que estrictament el necessitin, perquè en tenen a Texas i en tenen unes reserves enormes a Alaska, però les guarden per a quan s’hagin acabat a la resta del món, per oferir-les al preu que els sembli. I de moment és important. De Mèxic- i es treuen de sobre el deute extern-, de Veneçuela –un detall: fa uns mesos hi va haver a Veneçuela un efímer cop d’Estat que va fer pujar al poder Carmona, que era president de la patronal veneçolana, al qual havia anat a visitar George Bush sènior quinze dies abans del cop d’Estat. L’altre interès a Amèrica Llatina el tenen a Equador, país al qual volen accedir a través de Colòmbia amb l’excusa del pla per eradicar el cultiu de droga a Colòmbia, cosa que els permetrà entra a Equador, controlar Colòmbia i vigilar Brasil, que s’està convertint en un país perillós.

Una vegada fet l’esquema d’Amèrica Llatina, s’ha de fer també l’esquema d’una altra zona on hi ha molt petroli que és l’Aràbia Saudita. S’ha convertit en un país del qual sembla que últimament els Estats Units no es fien tant. Dic que sembla perquè la realitat confirma que continua sent el principal comprador d’armes d’EUA. Diuen que no se’n fien tant perquè donen suport a la gent d’Al-Qaida i, sobretot, perquè a l’Aràbia Saudita és a punt de produir-se una qüestió successòria de la qual es parla poc però que és important. Quan el 1952 Aràbia Saudita va rebre la independència, va proclamar un rei anomenat Abdel Aziz. Però va deixar clar que el seu successor havia de ser sempre algun dels seus fills, cosa que no era difícil perquè en tenia 37, de manera que els reis han estat sempre germans successivament. Actualment hi ha el rei Fad –si regna, no ho sé, perquè és a Marbella i el rei Joan Carles el va a saludar- i el successor ha de ser el seu fill Abadllah, que té setanta-set anys, i el més jove és el germà sultà que té setanta-cinc anys. Amb la qual cosa, exhaurits els fills, s’ha d’anar a la generació dels néts. Però atès que cada un dels 37 fills ha tingut una mitjana de 30 fills, estem parlant de 900 o 1.000 que es disputen l’herència. Eliminem les 500 nétes que efectivament no compten, i ens queden 500 néts per aspirar al tron d’Aràbia. L’avantatge és que a més estan barallats entre ells. L’altre dia se’n van matar mútuament dos, cosa que és una sort perquè fa disminuir el nombre de candidats. La situació d’Aràbia no sembla molt segura per al futur i, en conseqüència, allò que pretenen els Estats Units és un peó a l’Iraq, que és la segona font de petroli després de l’Aràbia Saudita. El que passa és que ho tenen difícil perquè no troben –i aquest és un altre motiu del retard de la guerra- recanvi per a Saddam. L’oposició de Saddam està estructurada a tres nivells diferents: al nord de l’Iraq amb els kurds. I els kurds són problemàtics perquè estan enganxats a Turquia. I Turquia, que és un país amic dels Estats Units i estratègicament important, està acarnissant-se amb els kurds des de fa temps. A la franja del nord no hi ha oposició organitzada, perquè és la zona que Saddam controla més i està trinxada. Com a màxim hi ha altres generals tan sanguinaris com Saddam, envejosos del seu poder i que volen accedir a la presidència. I a la part del sud hi ha una majoria xiïta, que farien una aliança amb l’Iran, cosa que als Estats Units tampoc no els agrada. De manera que no hi ha recanvi.

La preparació de la guerra

Parlem en general de la preparació de la guerra. Té a veure amb molts elements. El primer són els diners. Ens gastem molts diners cada any preparant guerres. Concretament, en els últims dos o tres anys, ens hem gastat uns 900.000 milions de dòlars, i aquest any, amb tot aquest tema, ens n’anem al bilió de dòlars com a despesa militar mundial. Només diré a títol comparatiu que la FAO va constatar una informació que tots coneixem, però que val la pena recordar de tant en tant: 100.000 persones moren diàriament de fam al món. La FAO va dir que aquestes persones no moren per manca d’aliments, que es produeixen suficients aliments al món, però que es produeixen en zones on no es necessiten i que, en canvi, les persones que en necessiten no en tenen. I aleshores va proposar un fons d’emergència, perquè els aliments hi són però no tothom hi té accés. Com era de témer, els països rics van dir que res de donar 50.000 milions a la FAO per eradicar la fam de món, però es gasten divuit vegades més en la cursa d’armaments. I vull deixar clar que l’Estat espanyol és un actiu partícip d’aquesta cursa d’armaments, perquè l’OTAN ha acusat Espanya d’amagar la despesa militar en altres ministeris. Aquell famós avió de combat que va caure el novembre estava fabricat, entre altres països, per Espanya, però en cap moment es va comptabilitzar aquesta despesa en el Ministeri de Defensa, sinó que al principi es va calcular com a Ministeri d’Indústria i després, quan aquest va desaparèixer, com a Ministeri d’Investigació. Cada any ens dediquem a calcular la veritable despesa espanyola en defensa, que consisteix a agafar la despesa del Ministeri de Defensa, afegir-hi els racons amagats d’altres ministeris i calcular el total. I us puc assegurar que el 2003 la defensa militar espanyola -i puc demostrar a qui m’ho demani fins a l’última pesseta- representarà 7.600 milions de pessetes al dia. Aquest és el primer element. La guerra la preparem amb diners.

El segon element són les persones que fan maniobres, simulacres… En el món, 26 milions de persones estan enrolades en les forces armades. I no calculo els paramilitars, guerrilles, policies… Només estrictament els militars. L’ONU ha fet una estimació de quantes persones són necessàries per poder evitar la guerra i pacificar el món. La meva opinió personal és que no necessitem ningú, però l’ONU ha fet una estimació de 400.000 persones en forma de cascos blaus. I aleshores m’agradaria que 25 milions 600.000 persones tornessin a casa seva i es quedessin les 400.000 necessàries, i ja veuríem si també les enviàvem a casa. Però resulta que no, que en tenim molts. I ara l’Estat espanyol ha perdut una magnífica oportunitat per limitar el nombre de soldats que hauríem de tenir, perquè hem passat a un exèrcit professional. I de quantes persones han calculat que hauria de ser? Doncs de 170.000 persones. Cosa que sens dubte resulta exagerada, perquè si com diu l’ONU en el món n’hi ha prou amb 400.000, per què n’hem de tenir 170.000 nosaltres sols. I l’altre dia vaig sentir unes declaracions interessants d’un senyor que van presentar com a director general de reclutament i personal de les forces armades, a qui van preguntar per què necessitem 170.000 persones, i va contestar: “En primer lloc, per una qüestió de prestigi. En segon lloc: per salvaguardar la sobirania nacional –cosa que és un gran bestiesa, perquè Aznar l’únic que fa cada matí és telefonar a Bush per veure què ha de fer, i si un dia s’atreveix a fer alguna cosa que no li han autoritzat, com aquell dia que va agafar el vaixell al Iemen, de seguida li diuen: “Nen, torna a casa”-, per actuar en accions de pau internacionals”.

Espanya porta deu anys actuant en accions de pau internacionals, i en aquest temps hi ha anat 20.000 persones –bé, en realitat hi ha anat 10.000 persones dues vegades. I els altres 150.000? Però, és clar, a Espanya hi ha 50.000 oficials de l’exèrcit, que han estudiat la carrera militar, i a aquests els hem de mantenir. I què és un oficial si no té almenys dos soldats a qui manar? Així que necessitem 100.000 soldats per als 50.000 oficials, més els 20.000 de les forces de pau, total els 170.000 militars que diu el govern. Però és que ni tan sols labors de pau: fa quatre anys, durant la guerra de Kosovo, els albanokosovars sortien de la persecució de l’exèrcit serbi i es refugiaven a Albània, que és el país més pobre d’Europa, i per tant els refugiats necessitaven assistència internacional, que ràpidament anà a donar-los l’exèrcit espanyol, que va tenir en aquesta acció una de les de més prestigi. Perquè van construir un camp de refugiats en la ciutat més important d’Albània. I recordo haver vist a la televisió la imatge de velletes acompanyades per soldats en el camp de refugiats. Aquest camp va acollir 5.000 persones i va costar 7.000 milions de pessetes. Vint quilòmetres més avall, Càritas internacional va construir un altre camps per a 2.000 persones i va costar 200 milions de pessetes. O sigui que, per a les accions de pau, Càritas i no l’exèrcit.

El tercer element amb què preparem la guerra és la investigació científica. I és la que té millor premsa, perquè està ben vist que els militars investiguin perquè de les investigacions militars acaben sortint residus civils i es diu que el transistor, el làser, Internet… són invents militars que l’aviació alemanya va millorar molt durant la segona guerra mundial i que d’aquí va sortir una aviació més moderna. I tot això és cert, però la pregunta és: si els mateixos diners que es van invertir en la investigació militar s’haguessin invertit en investigació civil, potser no tindríem un làser sinó dos, perquè la investigació militar es perd, almenys en un 50%, a causa del secretisme militar. I acabo de llegir un estudi que diu que, de l’altre 50%, el que es fa públic mitjançant papers, només s’aprofita entre un 15 o un 20%. Per tant, només aprofitem un 10% de la investigació militar. I hi ha un exemple històric: Alemanya i el Japó van ser castigats al final de la segona guerra mundial a tenir una despesa militar mínima perquè no es vengessin en aquell moment, i es van dedicar a la investigació civil i van tenir les indústries més competitives del moment. Qui va fer exactament el contrari va ser Rússia. La URSS es va dedicar a crear ciutats amagades per fabricar míssils, i al final van tenir tot el país ple de míssils i tots els prestatges de les botigues buits.

De manera que queda clar que la investigació militar és inútil. I no només inútil, sinó perversa. Perquè ara, als Estats Units, s’està portant a terme –i no sé si això arribarà aquí o no- una campanya en la qual es lluita –primer vam lluitar contra les mines, després contra les armes lleugeres- contra les armes anomenades no letals, que són armes que no maten, fereixen. Perquè els estrategues han arribat a la conclusió que per a l’enemic és millor deixar-li ferits que deixar-li morts. Perquè si li deixes morts la família plora molt però al país no li costa ni cinc, però si li deixes ferits ha de mantenir-los. I als Estats Units s’estan popularitzant les armes que deixen cec i les armes que deixen sord. Unes metralladores que et deixen cec o una bomba que et rebenta el timpà. Aquesta és la gran aportació dels 500.000 investigadors en el món dedicats a aquesta labor. I a l’Estat espanyol funciona magníficament bé. Cada inici de curs, els rectors de les univeristats –almenys de les catalanes- es rebel·len contra el fet que un 45% dels diners públics que es dediquen a la investigació científica vagin a parar a la investigació militar. És un veritable escàndol. Aquest 45% suposa entre 220.000 i 250.000 milions de pessetes anuals. I des del 1986 fins al 2002, el 90% d’aquests diners es gastava en una única investigació: l’avió de combat Eurofighter en el qual ha participat Espanya i del qual finalment vam tenir un exemplar, que és el que va caure fa uns mesos. Aquest avió és construït per quatre països: Gran Bretanya, amb un 37%; Alemanya, amb el 33%; Itàlia, amb el 17%, i Espanya, amb el 13%. Per tant som els socis més petits i, en conseqüència, ens toca construir la part més petita, la cua i l’ala esquerra. Tenint en compte que a Itàlia li correspon l’ala dreta, l’estabilitat és dubtosa, com es va demostrar al novembre. Malgrat això, Espanya s’està gastant els 220.000 milions de pessetes en investigació militar.

El quart element és la fabricació d’armament. I com està la indústria d’armament? Absolutament concentrada en un poder comú: als Estats Units hi ha tres empreses d’armament que entre totes tres suposen el 60% del subminitrament del Pentàgon. Aquestes empreses tenen un poder polític absolut. En un congrés a París en què vaig participar, el ponent nord-americà va explicar que s’havia dedicat a estudiar la vida de la trentena de persones que en el Congrés i en el Senat formen part de la comissió de defensa. Aquestes persones, totes sense excepció tenien un doble sou, el de senador o congressista i el que els lliurava alguna de les tres empreses per donar suport a la compra d’armament i l’aprovació dels seus pressupostos. Així que no és estrany que si el govern d’Estats Units decideix bombardejar el que sigui, hi haurà sempre almenys trenta senadors i congressistes que l’aplaudiran i diran “que bé que ho farà el senyor Bush”. I a Europa també hi ha una concentració de la indústria d’armament, encara que menys.

L’últim element és el comerç d’armament. És un comerç Nord-Sud. Les armes es fabriquen i generen beneficis als països del Nord, i es paguen i es pateixen en els països del Sud. Per això no és estranya la sospita –difícilment constatable- que hi ha moltes armes que es paguen amb les drogues, i moltes drogues que es paguen amb les armes.
Una de les característiques d’aquest comerç és l’opacitat: no és un comerç transparent. Per una banda amaga el tipus de producte i per l’altra el destí del producte: si es fa un helicòpter de combat, s’envia com a helicòpter civil i un parell de mesos més tard s’envia un parell de míssils que s’enganxaran a l’helicòpter i el convertiran en una arma de combat, però teòricament com a arma només s’han venut els míssils. Fins i tot a vegades són molt més barroers. Vaig ser a Madrid consultant dades sobre el comerç de les empreses espanyoles, i hi ha una empresa que es dedica sistemàticament a vendre pistoles i presenta les seves vendes com d’aparells de bricolatge tipus Black & Decker. I també hi ha opacitat en la destinació. Òbviament els destinataris són països en guerra. I als venedors no els agrada dir que ajuden països en guerra i dissimulen. El cas més escandalós es va produir entre l’any 80 i el 88, quan va haver-hi una guerra entre Iran i Iraq que va causar 2.000.000 de morts. L’ONU va decretar un embargament en què quedava prohibit enviar armes a Iran o Iraq durant la guerra. I quan la guerra es va acabar, en el 88, l’ONU va analitzar si s’havia complert o no l’embargament i va poder observar que no s’havia complert. I va publicar tres llistes de denúncies amb els països que no havien complert: els que havien enviat armes a Iraq, els que havien enviat armes a Iran i els que les havien enviat a tots dos països. La tercera llista era la més nombrosa, i contenia 37 països, entre els quals hi havia els Estats Units, l’URSS, França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya i Espanya. I Suècia, que va resultar sorprenent. La diferència va ser que l’únic país que va mirar què va passar amb les vendes va ser Suècia, i va arribar a la conclusió que la venda l’havia fet una empresa sueca que gairebé ningú no coneixia, encara que tothom coneixia l’accionista que tenia el cent per cent de les accions, que era una empresa sueca molt coneguda anomenada Dinamit Nobel –creada per Alfred Nobel, que per rentar la seva consciència va crear el Premi Nobel de la Pau, o sigui que les herències del senyor Nobel van per dos camins absolutament diferents.

En els altres països no es va fer cap investigació i, per exemple, en el cas del govern espanyol, van mostrar un paper del govern de Jordània que deia que les armes anaven a Jordània, quan era ben sabut que Jordània no tenia ni diners ni conflictes i que era el colador. I el mateix passava amb Síria.

I només volia dir que Espanya és un partícip activíssim en el comerç d’armes mundial. El Parlament europeu –encara que el govern espanyol ho ha volgut dissimular- ha tret una resolució condemnant Espanya per la seva política de venda d’armes al Tercer Món, que considera molt agressiva. Espanya no és ni el primer, ni el segon, ni el tercer venedor d’armes del món, és més aviat el vuitè o el novè, però davant seu hi ha països com Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, que venen armes tecnològicament molt avançades. I les venen a paísos del Primer Món. I després hi ha països com Espanya o com la Xina que fabriquen armes senzilles, que són les que van a parar als països on hi ha guerra, que són en el Tercer Món. Espanya ha arribat a enviar armes –i està documentat- a 85 països del Tercer Món.

Acabo amb dos casos molt concrets: fa uns anys, les Nacions Unides van fer una resolució condemnant per genocidi qui aleshores era president d’Indonèsia, el general Suharto, i la matança de Tímor Oriental, de 300.000 persones. Vaig tenir ocasió de parlar amb l’ambaixador espanyol a l’ONU, i em va explicar com li va doldre haver-se d’abstenir en aquella votació en la qual li hagués agradat votar activament que sí, condemnant Suharto, però poques hores abans li va telefonar el ministre d’Afers Estrangers del govern de Madrid, en aquell moment en mans del PSOE, que li va dir que s’abstingués. Quan va preguntar per què, li va dir que Construcciones Aeronàuticas, que és la principal empresa constructora d’armament espanyola, “té una sucursal a Djakarta i no volem que els negocis vagin malament per culpa teva”. Si passem al PP, fa un any va ser detingut a Turquia, pel mosad israelià, el cap dels rebels del Kurdistan, que va ser condemnat a mort però no executat. La casualitat és que el mateix dia que començava el judici que el condemnaria a mort aterraven a Turquia Rodrigo Rato i Felip de Borbó, acompanyats per vint-i-cinc industrials d’armes espanyoles per vendre al govern turc totes les armes que volgués per aixafar el poble kurd. Aquestes són les actuacions d’Espanya en la guerra.

Conferència d’Arcadi Oliveres a Badalona (el Barcelonès). Doctor en ciències econòmiques, expert en economia mundial. Vicepresident de Justícia i Pau. Professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. També imparteix classes en nombrosos màsters i postgraus. President de la Fundació Universitat Internacional de la Pau