En el darrer article que vaig publicar en aquest diari [Diari de Girona] considerava que mentre la política artística de diversos ajuntaments de la regió de Girona presentava avenços remarcables i certes propostes innovadores i imaginatives, a la ciutat de Girona s’havia caigut en una rutinització de les activitats i en una perspectiva estratègica poc ambiciosa i de feble consistència. Pocs dies després, com una confirmació de la meva lectura, es feia públic que l’anunciat Centre d’Art Contemporani aniria a Salt. I, més endavant, s’informava dels avenços assolits per Olot en el difícil procés per aconseguir la ubicació d’una Escola Superior de Belles Arts. Dues importants iniciatives que poden contribuir, o no, a la dinamització d’aquestes poblacions i a evitar els perills, ben reals, de periferització en què es troben.

Una reflexió a què ara no entrarem, a causa de la seva complexitat, seria valorar si, des d’un punt de vista estrictament professional, és preferible la dispersió o la concentració territorial d’aquestes instal.lacions, que requereixen necessàriament l’articulació de tot un seguit d’infraestructures i serveis al seu voltant, i una injecció constant de diner públic. En síntesi, som de l’opinió que no es pot generalitzar, que cada situació és diferent i que, en conseqüència, cal valorar adequadament i concreta els avantatges i els inconvenients. El problema és que no acabem de veure que aquesta necessària valoració aprofundida i contrastada es porti realment a terme. Més aviat observem una pugna localista, a voltes evident a voltes soterrada, una manca de planificació regional, i una absència de col.laboració i solidaritat intermunicipal per part dels diferents responsables polítics.

Quant al Centre d’Art, s’ha de dir que el que es va presentar com una gran sorpresa no era tal, la major part de la gent que es mou a l’àmbit artístic sabia que l’opció de la Coma Cros estava sobre la taula des de feia mesos. Ara bé, la reacció irada dels sectors propers al PSC potser tenia la seva part de raó, tant en el sentit que el govern de la Generalitat possiblement havia privilegiat la circumstància que a Salt hi hagués un ajuntament del seu mateix color polític, com en el fet que la decisió no havia estat el resultat d’un diàleg franc i constructiu amb la resta d’ajuntaments de l’entorn, sinó el fruit d’una disposició unilateral.

Però aquesta actitud partidista i poc dialogant de CiU ha anat de bracet amb el poc compromís dels polítics del PSC, que han estat incapaços en tots aquests anys d’impulsar una proposta amb cara i ulls que anés més enllà de la vaguetat conceptual i de la mera manifestació d’opinions. Haurien de prendre bona nota dels seus companys de Lleida que sí que han fet els deures, que no han esperat que els resolguessin la papereta des de fora, que s’han preocupat per articular una ambiciosa infraestructura artística local, que han sabut incitar complicitats, que han fet possible una revista cultural d’interès, que han organitzat una biennal d’art contemporani o, en fi, que han adquirit obra d’autors emergents de tot l’Estat espanyol en funció d’un projecte expositiu específic. Un conjunt de realitzacions que, s’estigui o no d’acord amb l’orientació que se li ha donat, evidencia una preocupació i un sentit de la responsabilitat innegables.

En canvi, a Girona, que en teoria disposa d’un potencial enorme en aquest terreny, si més no això és el que diuen els diferents estudis que s’han fet sobre aquestes qüestions, els nostres suposats representants han badat una vegada i una altra. I la responsabilitat, si es vol, no és tant de l’Anna Pagans, que fa poc que ocupa l’alcaldia, sinó de les persones que des de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat han estat incapaces de fer la feina a què el càrrec els obligava. La crisi, resolta en fals, que va viure mesos enrera el Museu d’Art va ser el resultat de la mateixa negligència i ineficiència política. Fa poc, la Glòria Bosch manifestava en un interessant article, que no era ni volia ser catastrofista, la seva decepció davant la situació general a què s’ha arribat a Girona, i constatava el progressiu empitjorament de les polítiques públiques dedicades a les arts visuals.

Ara, des del Consell de les Arts i la Cultura, depenent de l’Ajuntament de Girona, se’ns convoca a unes jornades amb l’objectiu d’«identificar els escenaris desitjables en els quals la ciutat se situï i generi, en un futur immediat, consens respecte a les polítiques culturals». No dubtem de les bones intencions dels convocants i del seu olfacte per percebre el decaïment de què parlàvem, però no podem menys que manifestar el nostre escepticisme. D’un cantó, perquè ara que s’està acabant la legislatura i amb les eleccions municipals a tocar no sembla el moment més idoni per emprendre aquest debat, susceptible d’inútils instrumentalitzacions partidistes com les que hem viscut les darreres setmanes. I de l’altre perquè entenem que el problema no és tant dels agents culturals, sinó que afecta bàsicament el terreny de la política. De les polítiques. Per exemple, fa uns mesos, la immensa majoria dels agents culturals vam demanar que es protegís la casa Pla, obra fonamental de l’arquitectura racionalista a la ciutat, i això no va servir de res. Des de l’ajuntament es van anteposar els interessos mercantils d’una empresa constructora gerenciada pel president de la FOEG al valor històric i cultural de l’edifici.

Per tant, del que estem parlant no és d’una qüestió d’ordre tècnic, sinó polític. I, en aquest sentit, la meva opinió és que cal una altra política artística i cultural que vagi adreçada en primer lloc a cobrir les necessitats dels sectors afectats i els interessos de la ciutadania, i no pas supeditada a finalitats espúries, com ara buscar el suposat prestigi d’una institució o el foment d’actituds fàcils d’autocomplaença. Una nova política que tracti els professionals d’aquests àmbits d’una manera equivalent a com es tracten els dels altres camps. No pot ser, i només poso un exemple entre els molts possibles, que en les programacions d’exposicions que no tenen una finalitat comercial certes institucions en lloc de pagar per un servei, tal com es fa amb els regidors o amb els electricistes, no solament no abonen res als autors per la seva feina sinó que els obliguen, amb un exerci de murrieria casolana impropi d’un organisme públic, a satisfer un tribut, que consisteix en el lliurament gratuït d’una obra.

D’altra banda, pensem que una de les funcions bàsiques dels agents culturals hauria de ser contribuir a la vitalització de la realitat sociocultural, i això no passa per assumir acríticament un consens fabricat des dels òrgans institucionals, sinó més aviat al contrari. Etienne Balibar parlava encertadament del paper creatiu i dinamitzador de la dialèctica. I, en tot cas, són les diferents institucions les que haurien de consensuar i garantir la possibilitat de manifestació de la pluralitat, àdhuc de les parts que perceben com a més punxegudes i antipàtiques. Precisament, penso que un dels problemes que ha contribuït a esterilitzar la dinàmica artística i cultural en aquests darrers anys ha estat, entre altres factors, que des del món oficial gironí s’ha anat teixint una espessa xarxa clientelar, una teranyina de dependències, que ha acabat dificultant enormement la possibilitat d’exercir públicament el pensament crític, sobretot cap a aquells aspectes vinculats a les estructures de poder més properes, i d’aquesta manera s’ha arribat a un estat de passivitat, esmortiment i desinterès que, per dir-ho a la fusteriana, no aixeca ni la cua d’un gat.

Narcís Selles Rigat és veí del Güell, filòleg i historiador de l’art
Autor del llibre Art, política i societat en la derogació del franquisme,
col·lecció Rosa d’Infern, Ed. Llibres del Segle, Gaüses 1999
Text facilitat per l’autor i publicat originalment en el Diari de Girona