Presencia és avui un suplement que es publica a remolc d’El Punt cada diumenge, però en els seus inicis fou una revista amb entitat pròpia que es publicava cada dissabte.
Presencia aparegué l’abril de 1965, en plena època franquista. Fou uns revista nascuda per complementar la necessitat que tenien els gironins de tenir informació i de lluitar contra el règim del general Franco des de la premsa.
Un cop mort el dictador, el setmanari tingué una davallada d’interès ja que els motius pels quals havia estat lluitant al llarg de 10 anys se’n van anar a la tomba del Valle de los Caídos.
El primer director, Manuel Bonmatí, tingué problemes des de bon principi per iniciar-ne la publicació, ja que s’havien d’obtenir molts papers i superar moltes traves per tirar endavant un projecte d’aquest tipus durant la dictadura. Quan ho aconseguí, els problemes van continuar ja que llavors se succeïren diverses multes contra diversos articles editats al setmanari.
Girona era, culturalment, una ciutat molt pobra. Presencia, a part del mateix caràcter innovador de la revista, promogué diversos actes culturals i informà de llibres, de premis de literatura, de la Nova Cançó, etc. Presencia va donar color i vida a la Girona grisa i fosca de tots els tòpics.
L’estudi de la revista Presencia en el període de 1965-1975 és, de fet, un estudi històric dels darrers anys de la dictadura franquista; un estudi històric a partir de la informació publicada i de les mateixes vicissituds patides pel rotatiu.

Objectiu

«Presencia» (1965-1975). Resistència i combat és un treball de recerca realitzat a partir de diversos objectius. El primer, conèixer i valorar el franquisme en tant que període gris i dur de la història recent del país. El segon, conèixer i estudiar la societat gironina dels anys 60 i 70 en aspectes tan significatius com la política, la religió i la llengua. El tercer, indexar i ordenar els continguts de la revista Presencia de 1965 a 1975, una tasca inèdita i vastíssima que ha de permetre a futurs investigadors accedir de manera més fàcil al conjunt de la informació publicada per Presencia en aquest període.

Metodologia

Per confeccionar aquest treball ha calgut informar-se en primer lloc sobre el franquisme, llegint un aplec de llibres seleccionats que s’esmenten a la bibliografia i que es presenten resumits als annexos. Obtinguda aquesta informació -essencial per a algú que no ha patit en primera persona el franquisme- s’ha procedit a valorar la informació de la premsa oficial de l’època, amb la lectura i anàlisi de Los Sitios durant l’any 1965. Aquesta tasca realitzada a la sala d’investigadors de la Biblioteca Pública de Girona ha tingut l’al·licient afegit d’haver de superar la sorprenent prohibició d’investigar sols als menors de 18 anys.
El gruix de la feina ha estat la lectura i buidat de la revista Presencia en el període 1965-1975. El recull de dades s’ha fet en part a mà i en part a partir de fotografies amb la càmera digital ja que aquesta revista no té encara el suport digitalitzat. Aquesta feina, detallada i feixuga, s’ha realitzat a la sala d’investigadors de la Biblioteca Pública de Girona i a l’arxiu d’El Punt, a l’edifici de la Farinera de Santa Eugènia de Ter.
Obtingudes les dades, s’ha procedit a sistematitzar-les. L’estudi descriptiu de la societat gironina, catalana, espanyola i mundial de l’època a través de Presencia s’ha circumscrit a tres temes d’àmbit general i de profunda significació: política-societat, religió i llengua. Finalment, s’ha confeccionat un complet índex de tots els articles publicats a Presencia entre 1965 i 1975 i se n’ha fet una classificació per autors i temes.

Resum

L’estudi detallat de la història de la revista Presencia en el període 1965-1975 és, de fet, l’estudi de la resistència gironina al darrer franquisme. La nòmina d’escriptors catalans i demòcrates de primera fila que van col·laborar-hi, les dificultats patides en quasi cada número (econòmiques i ideològiques), la persecució sistemàtica de les autoritats, la censura i els tancaments successius mostren clarament l’abast del combat. Aquest treball és una mostra exhaustiva de com va poder subsistir una revista de caire combatiu i català en un règim franquista, com la lluita setmanal d’un grup de gironins va posar les bases d’una transició democràtica.

> Tot el treball de recerca ‘«Presencia» (1965-1975). Resistència i combat’ en format pdf

«Presencia» (1965-1975). Resistència i combat
Contingut: Introducció (Presencia; objectiu; metodologia; i resum).
Política i societat. Los Sitios. La religió. La llengua. Conclusions. Bibliografia.

«Presencia» (1965-1975). Annex-volum 1
Continguts: Governadors civils i alcaldes. Llibres llegits. Introducció a la història de Girona, de Josep Clara (La llarga postguerra. La nova Girona: fonament de la ciutat actual. De la fi del règim a la renovació de les institucions. La societat civil). El periodisme, de Lluís Costa (La qüestió de la llengua. L’inici d’una concepció periodística. La premsa comarcal. Manipulació i control). Girona sota el franquisme, de Josep Clara (36 anys de dictadura. Una ciutat malparada. Noms simbòlics. Els afusellaments. Les presons. Depuracions i confiscacions. Franco tres visites. El poder armat. FET y de las JONS. No al català. El nacionalcatolicisme). Cronologia de Girona. Cronologia de Presencia. Estadístiques.

«Presencia» (1965-1975). Annex-volum 2
Continguts: Índex alfabètic de periodistes i col·laboradors que escrigueren durant els onze anys de la revista. Pseudònims. Índex alfabètic de notícies ordenades per autor.

«Presencia» (1965-1975). Annex-volum 3
Contingut: Notícies ordenades per temes.

Política i societat

La revista Presencia nasqué el 1965 a Girona. El país es trobava en plena dictadura, ja que Francisco Franco arribà al poder d’Espanya el 1939 després d’una dura guerra civil. Fou dictador fins el 1975, any en què morí.

Presencia començà a la tercera època del franquisme, la d’obertura. La primera, començà l’any 1939 i acabà, aproximadament, el 1950. Aquesta es denominà l’època dura ja que els republicans foren perseguits i molts assassinats o deportats a camps de concentració, fou una època molt repressiva. La segona fou la del desarrollisme, entre 1950 i 1960. Es volia fer veure, cara a l’exterior, que a Espanya no hi havia una dictadura i que s’intentava apropar a Europa; aquest període fou característic per les nombroses construccions, com per exemple els pantans. A la tercera, a partir de 1960 fins a la mort, hi hagué un canvi en l’obertura a l’exterior, ja que podien venir turistes, i a partir de 1966 ja no hi hagué censura a la premsa.

La guerra del Vietnam començà el mateix any en què sortí Presencia i acabà el 1975, coincidint també amb la dictadura franquista i l’època reivindicativa del setmanari, per tant, aquests deu primers anys de Presencia feren molta referència a la guerra, fou una constant a la revista i criticaren tant la guerra com la política americana.

A l’iniciar qualsevol publicació, el règim obligava a col·locar una fotografia de Francisco Franco al primer número.

Presencia no ho va fer, però en canvi a l’editorial el van anomenar:

Establezcamos el diálogo. Queremos que Presencia llegue a ser el eco de la opinión de Gerona a la vez que un intercambio de ideas con España y el resto del mundo. Por ello nace este semanario. Presencia, quiere pulsar nuestros problemas y los de los demás, ya que no existe problema aislado. […] Presencia, que aspira a ser exponente de información y comunicación en nuestra sociedad española, saluda y desea largos años de vida a su Excelencia el Jefe del Estado.

El primer número de Presencia sortí el 10 d’abril de 1965, dirigit per Manuel Bonmatí i Romaguera, qui havia treballat a la revista Vida Catòlica, era conservador i seguidor de la Lliga Regionalista. En un principi ell volia renéixer l’antic Diari de Girona però es va haver de conformar amb el setmanari Presencia a causa de la monopolitació de Los Sitios.

L’inici de la revista va estar sotmesa a una gran censura ja que abans de publicar-la havia de passar per les mans del Govern i aquest retallava tot allò que trobava incorrecte segons les idees autoritàries; sovint Presencia va tenir unes grans correccions. Per aquesta raó, el setmanari no s’involucrà gaire en política.

Cal destacar, però, la única columna setmanal sobre aquest tema al 1965: Comentario internacional. Primer escriví Joaquín Calvo i després Santiago Morera. En ella, s’exposaven els problemes polítics i fets esdevinguts en diferents països del món. Començaren el 5 de juny amb Isabel II en Bonn, a qui li feien una crítica per haver trigat molts anys en visitar aquella ciutat a causa del sentimiento antialemán.

Des del primer número es feren entrevistes a diferents polítics espanyols, com per exemple el Governador, el President de la Diputació o el Delegat de la vivenda. Els articulistes d’aquestes entrevistes foren M.B.R. i Atenea. Feren preguntes sobre si els agradava la feina, si preveien noves actuacions a la província i els problemes que necessitaven resoldre, tot i així, Bonmatí en la seva primer entrevista, com a conclusió escriví:

La entrevista ha terminado y, ciertamente, no ha podido ser más cordial. No duden nuestros lectores de que la provincia de Gerona cuenta con un excelente Gobernador, que vela y velará para que el prestigio de la misma, no disminuya ni se empañe. Y todos los gerundenses, se lo habremos de agradecer, en un obligado tributo de justicia.

Hi hagué una columna, no firmada, en què deien què havia fet bé el Govern municipal i què faltava millorar:

Aplaudimos: La nueva iluminación de la parte vieja de la ciudad, del Paseo Arqueológico y Catedral. Es algo digno y muy acertado. […] La supresión por parte de las autoridades municipales de los aparcamientos particulares. Con ello se facilitará el aparcamiento con visitas a la invasión turística.
No aceptamos: El pésimo estado de las carreteras de entrada de nuestra ciudad, en especial del tramo de Palau. Nos hace sonrojar, ante nuestros visitantes. […] Al poco cuidado con que se atienden los problemas urbanos de los pueblos anexionados, concretamente Palau Sacosta y Santa Eugènia de Ter. Que, ahora, son de Gerona.

El 1965 els articles de societat foren bastant concorreguts. N’hi hagueren relacionats tan amb els vells com els joves. Feren també moltes referències a gent important internacionalment com Marilyn Monroe, els Beatles i personatges com James Bond.

Hi hagué columnes dedicades a la societat com: Nuestra sociedad i Al cruzar la frontera.

En Figueras recibió las aguas bautismales el niño del joven matrimonio Enrique Babot Vizcaino, vista de Aduanas de La Junquera y buen amigo nuestro, y de su gentil esposa, Dª. Maria Josefa León Andrades. Al recién nacido, que fue apadrinado por D. José Vergara, se le impuso el nombre de Carlos. Con tal motivo, el matrimonio Babot-León está recibiendo numerosas pruebas del afecto que han sabido captar con su sencilla cordialidad.

Passaren dos mesos i mig perquè tornés a sortir la revista al 1966. Havien tancat la redacció de Presencia perquè el Delegat provincial d’Informació i Turisme va informar en relació a aquesta revista que es tractava d’una publicació de una marcada tendencia extremista que ha obligado y obliga aún a un examen minucioso de todos los escritos presentados a la previa consulta. Cabe esperar que, con la desaparición de la censura por la nueva Ley, ya dictaminada por la Comisión de las Cortes, se acentúe esta tendencia y obligue al Servicio de Prensa de esta Delegación a una vigilancia constante.

En el número 39 començaren amb les crítiques a la guerra del Vietnam que s’havia iniciat amb Política Internacional:

En el transcurso de la historia ningún pueblo ha aceptado el apoyar una guerra que no respondiera a una motivación legitimada.

Presencia es posà al costat dels qui volien la pau:

Es tal vez hora de que, acabando con estas idas y venidas, todos los interesados coincidan en Ginebra o en cualquier otro lugar y decidan cambiar el sillón del reactor por el de una mesa de negociaciones de donde surja es paz anhelada por todos los pueblos.

El 18 de març de 1966 s’aprovà la nova Llei de Premsa i Impremta, la qual fou promoguda per Manuel Fraga Iribarne, i que substituïa la Llei de Premsa del 22 d’abril de 1938, en plena guerra civil.

Carmen Alcalde, arrel de la nova llei, escriví un article criticant la política espanyola del moment i un canvi de llibertat en la llei de premsa:

La libertad comporta siempre formas nuevas, nuevas expresiones más aptas para ajustarse a la verdad. […] Estamos ante una tierra -con veinte años de retraso respecto a las otras tierras- extrañada, primitiva, osificada, y es necesario sacudirla, descongestionarla, re-exponerla a todos los vientos de Europa y del Mundo. […] Ahora la tarea es del periodista que acaba de aprender que, antes que profesional de la letra impresa, es un hombre, es decir, una conciencia con el deber de darse sometiendo, a la escuela social de la experiencia, el mayor conocimiento posible de aquello que va a narrar. […] Buscaremos de veras la claridad, esperando demoler hasta el último de los prejuicios de nuestra época, de nuestra viejísima tierra y no descansaremos hasta que esta claridad, sea claridad para todos.

La nova llei semblava que donava més llibertat perquè ja no hi havia censura. Per això Alcalde publicà l’anterior article i molts més, però sempre amb por que els hi podessin posar multes per infracció de la Llei i d’aquesta manera, el Govern s’assegurava, o almenys intentava, un gran control a les publicacions.

A partir del nou canvi de llei, Presencia canvià de format: un nombre més reduït de pàgines però més políticament involucrada i crítica. Un apartat a portada anomenat Denuncia [imatge esquerra] i alguna altre notícia de caire important. Aquests articles de portada no eren firmats, es pot suposar que eren l’editorial, ja que a l’interior no hi era, i per tant, el pensament i opinió del grup de redacció.

Durant tot el 1966 hi hagueren dures crítiques a la guerra del Vietnam, en el número 41 es criticà l’estratègia americana sostienen la teoría de que la resistencia del Vietcong tan sólo persiste por la ayuda y las consignas que reciben de Hanoi. Si llegamos a arrasar el Norte, el Vietcong, cederá, afirma América. Sin embargo se está demostrando que la teoría americana no es cierta, en absoluto.

L’ambaixada americana a Barcelona denuncià dos articles de Presencia que anaven contra el president d’Estats Units, Lyndon B. Johnson. Un s’edità el 16 de juliol de 1966 titulat Vietnam, nuestra vergüenza ja que escriviren que aquesta guerra es la gran guerra de nuestro siglo, es nuestra vergüenza. L’altre article fou Criminal de guerra, escriviren:

Bertrand Russell, el anciano filósofo inglés, ha lanzado al aire una propuesta que puede parecer descabellada y absurda pero que es, en realidad, la materialización, la concreción de los deseos de muchos, muchísimos hombres: Someter a Lyndon B. Johnson a un juicio como criminal de guerra. Nosotros, convencidos de que ninguna razón política o económica puede justificar lo que Norteamérica está haciendo en los dos países vietnamitas, sabedores de las burdas mentiras que esconden las grandes palabras del presidente yanqui y de su equipo, profundamente creyentes en la responsabilidad de cada hombre sobre sus actos y sus decisiones, nos adherimos desde aquí a la petición de Bertrand Russell y apoyamos con todas nuestras fuerzas su idea. Lyndon B. Johnson debe ser juzgado.

Per aquest article s’obrí un sumari contra Manuel Bonmatí i Carmen Alcalde, per injúries a un Cap d’Estat d’una potència estrangera, però el mes de novembre del mateix any en què fou editat, s’arxivà el cas.

El 25 de juny de 1966 es feu una crítica als americans amb un article anomenat Que se mueran los negros, en ell s’explicà com desfer-se’n dels negres dels Estats Units, segons un ciutadà d’aquell país que va dir que els hi podrien posar verí al menjar. A aquest fet, Presencia digué:

No dudamos de que se trate de un demente [el ciutadà americà], pero de un demente americano ya que, cada país, tiene los locos que se merece.

I podríem seguir ja que aquest any va estar molt marcat per les crítiques polítiques, el Vietnam i conseqüentment les multes.

Socialment, com ja s’ha vist, el Vietnam i la política americana va marcar molt Presencia. Es feren dues columnes setmanals, una que es deia Una sociedad mal educada, de José María Rodríguez Méndez, i Al cruzar la frontera.

Aquest any es donà molta importància als viatges, i per tant el turisme, tant a Espanya com a fora del país: Apuntes de un viaje de Manuel Bonmatí, Pasos por el mundo árabe de José María Rodríguez Méndez. Un cop finalitzades aquestes columnes, sorgí Dietari, que es referia a Girona, escrit per Bonmatí, com també Carta de Londres. Foren simples explicacions del que passava en aquell moment en diferents llocs.

Aquest any, com els següents, hi hagueren moltes referències de caire informatiu sobre actors, directors de teatre, polítics, escriptors, pintors i cantants.

El 1967, Presencia canvià de direcció. Se’n feu càrrec Carmen Alcalde, qui nasqué a Girona el 1936. Treballà com a periodista a revistes combatives com Triunfo i Destino i després com a directora de Presencia, encara que ja participà en articles del setmanari.

En el seu primer número ja hi hagueren crítiques, algunes indirectes, en relació a la política americana, com el següent article firmat per A.A.

U.S. ARMY Washington, 29·12·1966. Los Estados Unidos tienen sobre las armas a tres millones trescientos mil hombres. La distribución de estas fuerzas, es la siguientes: En Asia (incluidos los 375.000 hombres en Vietnam): 645.000. En Europa: 345.000. En América Central: 23.000. Embarcados o en Estados Unidos y territorios ultramarinos: 2.287.000. Mercader, duerme y descansa, no temas a al acechanza, si el malcomido te inquieta, The U.S. Army por ti vela.

També La oposición de Manuel Serrat Crespo, que començà el número 79 i acabà dues setmanes més tard el dia 21 de gener, es parlà de política però encarat als joves que lluitaren per canviar-la…

No intentaré en ella, […] aprender o exponer las realidades casi siempre desagradables que han sido posibles gracias a los esfuerzos de los mandarines de la política en nuestro hemisferio, sino que, […] haré una breve exploración de la oposición por rechazo individual, […] de la oposición activa, […] de quienes se oponen no por un elemental no aceptar sino por la postulación de otra ordenación sociales, de otras estructuras.

Ja la segona setmana de 1967 en què Alcalde era la directora, el Govern posà una multa de 50.000 pessetes per Carta del estudiante. Universidad y sociedad, signat per Ana María Moix al número 80. Aquest article i dos més relacionats amb la universitat provocaren dues multes de 50.000 pessetes. Aquest any, molts estudiants feren reivindicacions a la revista. En el primer article multat escriví:

En la preparación del estudiante no caben fronteras, y enseñar las cosas a medias o a oscuras, no sólo no es enseñar, sino también enseñar mal.

I es continuà escrivint contra la política americana:

Johnson presentó al Congreso el mayor presupuesto de la historia de los Estados Unidos. El conflicto de Vietnam costará el próximo año 21.000 millones de dólares.
Echando cuentas resulta que veintiún mil millones de dólares (cambio equivalen a un billón doscientas setenta mil millones de pesetas. Multiplicando un jornal de 200 pesetas diarias por 365 días que tiene el año, sacamos setenta y tres mil pesetas anuales. Siguiendo con este hipotético jornal de 200 pesetas diarias, podrían vivir durante un año diecisiete millones doscientas sesenta mil doscientas setenta y tres personas. Y suponiendo que nuestro salario base llegara a 100 pesetas diarias, vivirían treinta y cuatro millones quinientas veinte mil quinientas cuarenta y ocho personas. Calculando que, según el último censo del año 1960,e n España tan sólo somos treinta millones quinientas veinticuatro mil setecientas personas, todavía nos quedarían unas pesetas para la cuenta de la Caja de Ahorros.

S’escriví sobre les eleccions franceses, que foren un bon punt de referència de la democràcia que Presencia voldria per al país; les eleccions per les Corts d’Espanya. També sobre la política dels països islàmics encara que la política sobre el Vietnam no va decaure fins que el 24 de juny de 1967, Bonmatí es féu càrrec altre cop de Presencia. En menys de sis mesos els imposaren un total de 5 multes que arribaren a 210.000 pessetes i 7 expedients, els quals dos d’ells no arribaren a ser multes.

Bonmatí no podia pagar aquestes multes i Narcís-Jordi Aragó i la seva redacció se’n va fer càrrec, gràcies a una donació. L’etapa d’Aragó començà el 15 de juliol de 1967. va ser un retorn a les seves arrels: Girona i s’apropà més als ciutadans. Es feu Consulta a la ciudad de Lluís G. Taberner, Semblances empordaneses de Monserrat Vayreda i Trullol i Secrets de la petita Girona de Jaume Pumarola.

El 1968, les columnes anteriors continuaren, excepte Consulta a la ciudad. Es feren Pop miscel·lània, on es feien ressò de petites notícies d’arreu el món, moltes d’elles de sobre política. Observaciones de un observador de J. Bermúdez Ruiz foren articles d’opinió. Gent de Mallorca fou una columna molt semblant a Semblances empordaneses, que es feia una entrevista a algú de Mallorca, sols de caire informatiu, era de Maria Dolors Cortey, qui també escriví Aquí Mallorca, aquesta columna fou per apropar Mallorca a Girona de manera que pugui interessar als lectors de Presencia i els ajudi a conèixer els mallorquins.

La joventut, al 1968 fou una constant, ja que molts estudiants escriviren a Presencia, com també molts col·laboradors parlaren d’ells o de la universitat. Però aquesta vegada, cap article publicat sobre aquest tema fou sancionat. Amb Narcís-Jordi Aragó, la crítica del sistema fou molt més moderada però el setmanari seguí vigilat.

La única sanció que es posà aquell any fou per l’article d’E. Molero Pujós Nosotros somos ansí, publicat al número 179 per una infracció lleu de l’article 2n de la Llei de Premsa.

Sobre Vietnam només hi hagué un article durant 1968. Fou a la columna Observaciones de un observador. En ella s’explicà com vivien els nens en aquell moment i que molts lluitaren a la guerra.

Aquest any, Presencia, feu una dura mirada al Govern espanyol i criticà la política i la Llei de Premsa. Com es pogué llegir l’11 de maig a l’editorial, on feren referència a l’intent de sufocar manifestacions de l’1 de Maig:

¿Es posible que toda la inquietud vivida en los últimos días sea fruto de la orientación dictada por el comunismo internacional? ¿O existen, además, causas internas más preocupantes que en años anteriores? ¿No influye en el ánimo popular una falta de confianza hacia unas directrices económicas no suficientemente claras? ¿En qué grado influye la congelación de salarios? ¿Y las demoras sufridas por el II Plan de Desarrollo? ¿Funcionan ya con la perfección deseada las instituciones creadas para asegurar la representatividad? Estas y otras preguntas, ¿no precisan una respuesta clara, sin más tardar?

A quasi cada número s’editaren entrevistes i notícies relacionades amb gent catalana coneguda pel seu ofici, com Josep Pla, Antoni Tàpies, Pompeu Fabra, Salvador Espriu o Emilia Xargay.

El gener de 1969 es decretà l’Estat d’excepció a tot el territori espanyol. Es van suspendre molts de les garanties constitucionals i tornà la censura.

Text del decret:
Madrid, 24. Acciones minoritarias pero sistemáticamente dirigidas a turbar la paz de España y su orden público, han venido produciéndose en los últimos meses, claramente en relación con una estrategia internacional, que ha llegado a numerosos países. La defensa de la paz y el progreso de España y del ejercicio de los derechos españoles, deseo unánime de todos los sectores sociales, obligan al gobierno, en cumplimiento de su deber, a poner en práctica medios eficaces y urgentes que corten esos brotes y anomalías de modo terminante.
Por tanto, se hace uso de los recursos que la ley establece, y en particular de los dispuesto por los artículos 35 del Fuero de los Españoles; 10, número nueve, de la Ley de Régimen Jurídico de la Administración del Estado, y 25 de la Ley de Orden Público.
En su virtud, y previo acuerdo del Consejo de Ministros, dispongo:
Artículo 1. Durante el plazo de tres meses, contados desde la publicación del presente decreto-ley, se declara el estado de excepción en todo el territorio nacional, quedando en suspenso los artículos 12, 14, 15, 16 y 18 del Fuero de los Españoles.
Artículo 2. El Gobierno adoptará las medidas en cada caso más adecuadas, conforme a la legislación vigente.
Artículo 3. Del presente decreto-ley se dará cuenta inmediata a las Cortes.
Así los dispongo por el presente decreto-ley dado en El Pardo a 24 de enero de 1968.
Els articles següents són els que es suspengueren fins el 25 de març de 1968:
Art. 12. Todo español podrá expresar libremente sus ideas mientras no atenten a los principios fundamentales del Estado.
Art. 14. Los españoles tienen derecho a fijar libremente su residencia dentro del territorio nacional.
Art. 15. Nadie podrá entrar en el domicilio de un español ni efectuar registros en é sin su consentimiento, a no ser con mandato de la Autoridad competente y en los casos y en la forma que establezcan las Leyes.
Art. 16. Los españoles podrán reunirse y asociarse libremente para fines lícitos y de acuerdo con lo establecido por las leyes.
El Estado podrá crear y mantener las organizaciones que estime necesarias para le cumplimiento de sus fines. Las normas fundacionales, que revestirán forma de ley, coordinarán el ejercicio de este derecho con el reconocido en el párrafo anterior.
Art. 18. Ningún español podrá ser detenido sino en los casos y en la forma que prescriben las Leyes. En el plazo de setenta y dos horas, todo detenido será puesto en libertad o entregado a la Autoridad judicial.

Els números anteriors s’escrigué sobre socialisme, democràcia i ideologies, però a partir d’aquell moment es deixà d’escriure sobre aquest tema. En canvi, durant els tres mesos que durà l’Estat d’excepció, hi hagué una o dues entrevistes i a més a més reportatges sobre persones conegudes com Beethoven.

Per ocupar lloc, perquè hi havia molts temes i entrevistes amb persones que no es podien publicar, per exemple sobre Grècia, Nixon o Joaquim Ruyra, començaren una columna setmanal anomenada Tertúlia i també feren receptes de cuina, aquesta columna finalitzà amb l’Estat d’excepció.

Un cop acabat l’Estat d’excepció, Presencia escrigué sobre aquest final amb Fin de la excepción:

Anunció a la prensa el Decreto-Ley por el que se levantaba el Estado de excepción en todo el territorio nacional. […] Confirmó [Fraga Iribarne] que automáticamente quedaba levantada la censura que durante este periodo se ejerció sobre todos los medios informativos de España.

Aquest any es parlà per la segona vegada de Franco. Fou a causa que el Generalísimo Franco ha designado su sucesor, a título de Rey, para el momento en que se produzca la vacante en la Jefatura del Estado, en la persona del Príncipe don Juan Carlos de Borbón. Las Cortes Españolas han aprobado la propuesta por 491 votos.

Arrel de la censura, la política no pogué ser rellevant ja que Aragó lluitava més per l’ús del català i hi hagueren moltes notícies relacionades amb la religió. Però s’involucraren en ella quan demanaren amnistia:

Ahora, […] los señores Escudero y Goñi, ha formulado un ruego para que el Gobierno decrete cuanto antes la recomendada amnistía. […] Tal vez resulte atrevido unir nuestra pequeña voz a las tan importantes que nos han precedido, pero no quisiéramos que faltara a la cita aunque sea con todas las limitaciones del caso. Desde este rincón de la página editorial, nos permitimos pedir respetuosamente un gesto sobre cuya conveniencia se ha dicho ya todo y sobre cuya oportunidad no hace falta decir nada.

Es feren noves columnes de societat com La promoció de la dona, que a partir d’aquest any tingué molta importància. També es feu Joventut i política, en què es feren entrevistes als joves sobre què pensaven de la política.

La promoció de la dona, a l’any 1970 [imatge esq.] la continuà Mireia Xapel·li. També continuà l’enquesta de Joventut i política, la qual finalitzà el número 241 amb un resum final. Feren la enquesta perquè les noves generacions poguessin opinar sobre la política.

Aquest any, hi hagué una petició d’amnistia amb 326 firmes, la primera d’elles de Santiago Sobrequés, el quart del director de Presencia Narcís-Jordi Aragó, Josep Pla, Emília Xargay i molts col·laboradors de la revista. Fou una demanda perquè els presos condemnats per diverses activitats considerades il·legals a Espanya durant la dictadura fossin perdonats i poguessin tornar al país.

També hi hagué una demanda perquè es suprimís la pena de mort, ja que estaven en contra per quatre raons:

1. La pena de mort no és pas exemplar. Per tan, no evitarà pas altres delictes de la mateixa classe. Això està comprovat per nombroses estadístiques d’arreu del món. […]
2. La pena de mort nega tota actitud regeneradora a l’individu. […] eliminar un individu resulta evidentment massa fàcil i simple perquè sigui just.
3. L’Estat no té pas autoritat sobre la vida de l’individu. […]
4. Per últim, cap una possibilitat d’error judicial. Possibilitat que va junt amb qualsevol activitat humana. […]

Hi hagueren poques entrevistes i hi hagué un número especial dedicat a Vicens Vives. L’educació fou un tema molt important durant el 1970.

Es dedicà un pàgina, com a mínim, a notícies de fora del país com França, Noruega, Gran Bretanya, Finlàndia i Itàlia, totes elles escrites per catalans a l’exili. Un altre apartat fou sobre el Rosselló, les illes Balears, l’Alguer i Andorra, zones de parla catalana.

Al 1971, les notícies de fora d’Espanya continuaren essent importants. Hi hagué El món i Guspires, petites notícies d’arreu del món. Apropà el món a Girona i també s’apropà a Girona, amb una pàgina dedicada a la ciutat i comarca, com per exemple el número 303 fou dedicat a Figueres.

Aquest any, el setmanari passà a formar part de l’entitat Presencia SA ja que Fraga obligà a totes les publicacions a inscriure’s al registre d’empreses.

El 1971 no ressaltà per les seves crítiques al govern o al Vietnam sinó per la gran quantitat d’entrevistes, biografies i notícies referents a gent tant catalana com altres persones importants pels seus fets, com Jimi Hendrix, Jose Donoso, Manuel de Pedrolo o Terenci Moix.

En el número 314 s’adjuntà amb la revista un full de Presencia SA ja que per resolució del senyor Ministre d’Informació i Turisme comunicada el dia 20 de juliol, ha estat cancel·lada la inscripció de Presencia SA com a empresa editora del setmanari, en el Registre d’Empreses Periodístiques del Ministeri. Tot va venir a arrel d’una inspecció en què es trobà que els redactors no estaven afiliats a la Seguretat Social, ni cobraven i hi havia manca de col·laboradors. Això feu que durant quasi tres anys es tancà la redacció de la revista i per tant no van poder-ne publicar més.

Fins que el 20 d’abril de 1974 tornà Presencia. El Tribunal Suprem donà la raó al setmanari en què les raons per tancar-la foren insuficients. Quan sortí el dia 20, la revista tornà amb moltes ganes:

Els anys d’espera forçosa no ens han enfonsat en la morbositat estèril del desengany ni ens han esmussat el neguit de seguir endavant amb la direcció marcada.

Durant els anys del franquisme no hi hagué cap fotografia del dictador, només una imatge en un acudit de Jordi Soler a l’agost de 1974 [imatge esquerra].

L’educació, la universitat i els joves tornaren a esser una constant durant el 1974 com també les notícies del món, els conflictes socials i els catalans, com els cantants catalans Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor, qui tingueren importància en aquesta època reivindicativa.

El 1975 fou l’últim any de la dictadura franquista i de la guerra del Vietnam. Aquesta guerra ja no fou anomenada gaire sovint, però en finalitzar-se feren una antologia de tot el que passà durant aquells deu anys vista des de Presencia. La guerra acabà. Però les crítiques i articles sobre els Estat Units no cesaren, ni tampoc la lluita contra la pena de mort.

S’escrigué molt de la política, com del socialisme, la democràcia o la república. Es demanà Estatut, Constitució, amnistia i sindicats.

El caudillo fou anomenat, per tercera i última vegada a la seva mort amb el titular Franco és mort a l’editorial:

A les sis del matí del dijous, dia 20, quan la confecció d’aquest número estava totalment acabada, el Ministre d’Informació i Turisme donava a conèixer personalment els informadors el comunicat següent, darrer dels que durant les últimes setmanes s’havien anat succeint en mig de l’expectació general: Las Casas Civil y Militar informan a las 5,25 horas que, según comunican los médicos de turno, Su Excelencia el Generalísimo acaba de fallecer por paro cardiaco como final del curso de su shock tóxico por peritonitis. Actualment, i en virtut de les previsions de la Llei de Successió, els poders de la prefectura de l’Estat foren assumits pel Consell de Regència en nom del Príncep Juan Carlos, designat com a successor. […]

Tot i no disposar en aquest moment d’altre espai que el que estem utilitzant per a incloure la notícia, no podíem deixar-nos de fer ressò d’uns fets que ens afecten profundament. Amb ells la nostra història acaba un llarg capítol i en comença un altre carregat d’expectatives singulars.

La lluita que començà Bonmatí i la resta de directors contra el règim, com que aquest finalitzà, Presencia perdé l’essència amb la que havia nascut. La revista va perdre interès i hi hagué una gran davallada. [continua en format pdf, aquí sota]

> Tot el treball de recerca ‘«Presencia» (1965-1975). Resistència i combat’ en format pdf

«Presencia» (1965-1975). Resistència i combat
Contingut: Introducció (Presencia; objectiu; metodologia; i resum).
Política i societat. Los Sitios. La religió. La llengua. Conclusions. Bibliografia.

«Presencia» (1965-1975). Annex-volum 1
Continguts: Governadors civils i alcaldes. Llibres llegits. Introducció a la història de Girona, de Josep Clara (La llarga postguerra. La nova Girona: fonament de la ciutat actual. De la fi del règim a la renovació de les institucions. La societat civil). El periodisme, de Lluís Costa (La qüestió de la llengua. L’inici d’una concepció periodística. La premsa comarcal. Manipulació i control). Girona sota el franquisme, de Josep Clara (36 anys de dictadura. Una ciutat malparada. Noms simbòlics. Els afusellaments. Les presons. Depuracions i confiscacions. Franco tres visites. El poder armat. FET y de las JONS. No al català. El nacionalcatolicisme). Cronologia de Girona. Cronologia de Presencia. Estadístiques.

«Presencia» (1965-1975). Annex-volum 2
Continguts: Índex alfabètic de periodistes i col·laboradors que escrigueren durant els onze anys de la revista. Pseudònims. Índex alfabètic de notícies ordenades per autor.

«Presencia» (1965-1975). Annex-volum 3
Contingut: Notícies ordenades per temes.

© Laia Vilanova Matosas és alumna de 2n de Batxillerat A de l’IES Santa Eugènia
Treball de recerca dirigit per Jordi Vilamitjana i Pujol

Jordi Vilamitjana és membre d’eldimoni.com,
professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines