Aquesta segona passejada que us convido a fer és més llarga que la primera. El punt de partida serà la cruïlla del carrer Canonge Dorca amb de Santa Eugènia, el nostre. Comencem a caminar per la vorera de la dreta -direcció Salt- i trobem un edifici que no ens pot passar desapercebut de cap de les maneres: la Farinera Teixidor. L’industrial Alfons Teixidor el va encarregar a l’arquitecte Rafael Masó. Era el 1910; es va construir l’any següent; es va reformar el 1916; i es va ampliar el 1923. Des d’aquesta vorera no es frueix prou de la perspectiva com a la tornada, que ho farem des de l’altre vorera. El que sí s’aprecia és l’arc de l’entrada i els detalls de la reixa de la tanca de ferro, en forma d’espigues de blat que ens indica l’ús que tenia, una farinera, ara convertida en seu del diari El Punt. L’edifici, modernista, fa cantonada amb el passatge Masseguer. Fa 20 anys, encara aquest indret conservava un cert aire del que era l’ambient rural de l’antic poble de Santa Eugènia de Ter. Ha canviat massa tot!

	FOTO: ARXIU QUIM TORRA

La fotografia [esquerra] de fa 20 anys del portal d’entrada ens ho corrobora. Com tantes coses, es paga el preu del progrés… o del regrés? No es va conservar aquest característic portal que una vegada restaurat hagués dignificat el lloc. De sensibilitat no n’hi havia fa 20 anys… com tampoc ara!

Un edifici monumental, de 1979, és la Torre Güell que encapçala un nou carrer que comentaré. Bé, els passos zebra que hem de trepitjar per seguir el recorregut, formaven part dels terrenys que ocupava la torre residencial de l’arquitecte Sibils. Recordo la tanca, una tanca blanca, que a mi, durant l’època de la meva infantesa em suggeria la de la casa de Tom Sawyer, el qual tenia l’obligació de pintar-la de blanc. Perdoneu aquesta intromissió nostàlgica.

Estem al carrer Mestre Francesc Civil i tal com ens indica la làpida, compositor – 1895 (va ser redactada abans de la seva mort). S’ha de dir de Civil que va fundar el conservatori de música Isaac Albéniz de Girona, impartia classes de piano i va composar música religiosa, així com alguna sardana. Va escriure El fet musical a les comarques gironines des de 1800 al 1936.

El carrer Remences

Anem passejant fins trobar la casa núm. 54, la casa-estudi d’Emília Xargay [de l’artista trobareu més informació fent un clic aquí sobre, recollida per mi mateix en el seu dia, per a les ones radiofòniques]. Aquesta casa fa cantonada amb l’abans carrer del Codo, ara carrer Remences. Direm alguna cosa d’aquesta gent. Els remences eren els pagesos de la vall d’Hostoles, que al 1462 es varen negar a pagar als seus propietaris el que els demanaven. Fins i tot, la reina Joana Enríquez va exigir a la Generalitat que la deixessin venir aquí per solucionar la qüestió… que no es va desencallar, ans al contrari, i la reina i el seu fill, el futur rei Ferran el Catòlic, es varen tenir que refugiar a la Torre Gironella… bé, deixem la història i prosseguim, sense deixar de fer uns comentaris sobre dues cases que destaquen pel seu valor arquitectònic. Una és la casa de Destil·leries Regàs, en aquests moments una bastida no ens deixa veure del tot els detalls de la mateixa, esperem sigui per restaurar-la. L’altra, és la casa que té el núm. 68, cal parar-nos a contemplar els seus bonics esgrafiats de dalt a baix de l’edifici. Ens trobem ja a l’encreuament, fins trobar un altre carrer, el de l’Illa. Aquest carrer, que molts eugeniencs recordaran segur, començava en aquest punt per anar a morir a les hortes d’en Perpinyà. És un carrer amb denominació d’origen, des de 1930. Esbrinem el perquè del carrer de l’Illa. Tots sabem el que és una illa, un paratge rodejat d’aigua per tots costats. I té un sentit en aquest indret, ja que les cases quedaven entre dues aigües, les de la sèquia Monar i el proper riu Güell. No té res d’estrany que l’ajuntament eugenienc, més d’una vegada, demanés «dar solución a las inundaciones de la calle de la Isla…», era novembre de 1960.

El veïnat de la Rodona

	La plaça de la Rodona. La que fou casa dels Bertrana FOTO: QUIM TORRA

Oficialment estem al carrer Santa Eugènia, però un rètol ens indica que estem a la plaça de la Rodona. Ara podreu tornar a clicar aquí, podreu fer-ho a Prudenci Bertrana (1 i 2) i Aurora Bertrana, on es parla de la placeta d’altres temps, són records de les seves memòries fins 1935, de la casa que porta el núm. 80 i que abans de la seva demolició, la varen habitar els Bertrana, per donar pas a la construcció actual. Hi havia una placa adossada a la paret que ens ho recordava. La placa no hi és, demanem que es restitueixi al seu lloc per a la memòria col·lectiva. Es pot argüir no és la casa autèntica, ja ho sé. És un prec que faig i sóc optimista, penso que algú dirà alguna cosa al respecte… Gràcies anticipades.

El proper carrer que ens trobem és el dedicat al cap de Creus, que en aquests moments no té retolació. Abans de l’annexió a Girona, portava el nom de Sant Cristòfol, que era el patró dels hortolans eugeniencs, ara ho és de tots els automobilistes, que som quasi tots. Es va canviar per evitar la duplicitat amb Girona.

I ja acabem la passejada quan arribem al carrer Güell, riu gironí que ha fet malvestats degut als seus desbordaments, fins a l’actualitat en nombre de vuit i en els anys 1921, 1926, 1940, 1962, 1963, 1965, 1970 i 1971. L’aiguat del 17 d’octubre de 1940 va ser fatídic en emportar-se un pont i la gent que hi havia sobre. Es tractava del pont de can Vidal, al final de la ronda Ferran Puig, ja a tocar de la Devesa. L’Alferes Huarte va morir en intentar rescatar els qui havien caigut a l’aigua.

Acabem la passejada a la plaça Güell, sobre el riu del mateix nom. Aquí, un altre eugenienc eugenial, el pintor Enric Marqués, l’any 1993 va fer de pregoner a la Festa de Santa Eugènia de Ter, amb aquestes paraules: «Haig d’aclarir que estic emocionat de poder lligar unes idees o percepcions d’aquesta important i hipotecada barriada de Girona. L’únic mèrit meu es haver nascut en una de les set cases de planta baixa i hort de la Rodona en un desnivell del Pont del Güell. De tot plegat no queda ni rastre! L’enderrocament dels xalets Teixidor, el pas a nivell resolt i els solars dels xalets era lògic -massa lògic- que l’expansió immobiliària de Girona entrés a sac. Els especuladors d’aleshores no eren intrínsecament diferents dels d’ara. Estic convençut que a la Punxa li falta aire, espai». Sobren les paraules!, i per a més inri, en aquest 2006, Any Masó, quan una obra ideada per ell, encara que no catalogada, s’està enderrocant en aquests moments a l’Eixample gironí…

834 passes de retorn…

Fins aquí he comptat 834 passes que farem ara de retorn per l’altre vorera, de tal manera que travessem el corresponent pas zebra i ens trobem un nou carrer: el del Progrés. A la casa que fa cantonada, la núm. 1 es pot veure una fornicula amb la Mare de Deu de Montserrat.

Anem caminant, tornarem passar per l’antiga plaça de la Rodona i ja trobem l’inici de l’avinguda de Sant Narcís, que ens porta a la barriada del mateix nom. Parada semafòrica, és la primera d’aquesta passejada. Crec que s’ha de dir quelcom de la barriada que anys enrera es coneixia com a barri de les cases barates: «El Grup Sant Narcís fou pensat com una unitat, com un petit poble, per l’arquitecte Ignasi Bosch i Reig. Ell mateix va assumir-ne la construcció gràcies a l’aportació del 50% del pressupost que feia el INV (Instituto Nacional de la Vivienda) i a un préstec de la Caixa Postal que obtingué, gràcies a la seva amistat amb Luis Rodríguez de Miguel».

El proper encreuament és el carrer Iberia. Aquí hem de parlar amb nostàlgia dels cinc xalets, els xalets Masó, que formaven part de la urbanització Teixidor (1928-1929). Corresponien als números 1, 3 i 5 d’aquest carrer. Varen ser derruïts amb traïdoria i nocturnitat el 27 d’agost de 1973. Al seu lloc, locals comercials que formen el centre comercial La Punxa.

	Casa Teixidor (1918-1922) FOTO: ARXIU QUIM TORRA (1975)

Crec arribat el moment de contemplar la imatge de com eren l’edifici i el seu entorn, de l’autèntic edifici conegut com La Punxa. Es tracta de la casa Teixidor (1918-1922), feta construir pel mateix propietari que la farinera que porta el seu nom. Entre els dos edificis masonians hi ha, però, diferència d’estil. Aquesta Punxa ens allunya del modernisme de la farinera i ens porta cap al noucentisme o arquitectura europea que Masó, durant els tres mesos de viatge de nuvis, va descobrir [veure aquí l’anterior passejada]. Actualment és la seu del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona.

Abans de travessar el segon pas semafòric d’avui, farem una mirada a la nostra dreta, és el centre cultural L’Espai Jove, conegut com l’Estació, reinaugurat aquest mes de març. Era l’antiga estació del ferrocarril Olot-Girona.

Estem a la plaça Joan Brossa. Llegim a la làpida encastada a la Torre Girona: «Plaça de Joan Brossa. Poeta 1919-1998». Va viure i morir a Barcelona. Hi ha qui pot valorar més que jo la qualitat de la seva poesia. Jo ho faré de la seva persona: enemic del materialisme que ens envaeix. Una frase seva, que tanca avui aquesta passejada de 834 passes per partida doble, és aquesta: «Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida».

Quim Torra és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’OndaCero amb el programa setmanal Memòries de ciutat, els dilluns -en directe- al 90.40 FM, de la 1.15 a la 1.45 del migdia