Els Reis de l’Orient ens han jugat una mala passada. Després de deixar-nos els seus presents als innocents, el 6 de gener s’endugueren com a penyora en Jordi Pallejà i Pla. Ha de ser un error. A la seva pàgina web, actualitzada d’aquest setembre passat [www.terra.es/personal/jpallej], diu d’ell mateix: «Des de molt jove vaig començar a interessar-me per la electrònica, la ràdio i la música. Tot això amb una gran força creativa impulsada per fortes tensions emocionals. Tenia 18 anys quan vaig agafar per primer cop una guitarra i en tenia tantes ganes que em varen quedar els dits plens de butllofes.» El 1983 va fer la primera sortida en públic al Festival de la Cançó del barri de Sant Narcís. A l’any 1994 va ser un dels músics fundadors d’Els grallers de la muralla. Trobadocs (trobadors badocs) -1995·96- i La rampoina són dues formacions musicals més on Jordi va tocar la seva. L’aparició a TV3, al programa de Mari Pau Huguet, com a crack de Jaume Boixadera -gener de 1998- «va produir un notable increment de la seva popularitat com a cantautor atípic» interpretant el seu tema El gemec del ciutadà.

D’imprescindible lectura resulta el seu voluminós estudi Nueva visión postal, fruit de la seva experiència acumulada treballant a Correos d’ajudant postal i de carter contractat. Senzillament genial!

Vaig coincidir amb en Jordi en els inicis de Ràdio Salt, l’emissora pública metropolitana del Gironès, el 1984. Ell ja tenia la seva personal emissora lliure, Ràdio Spidlàndia (a l’antic municipi de Palau-sacosta). A Salt, mantenia en antena diàriament un programa de sobretaula i històries, Relax digestiu, i els caps de setmana els mítics Dissabte psicodèlic i La tarda psicodèlica del diumenge. A la revista Marconi -1987- que Ràdio Salt va editar en el seu tercer aniversari, Jordi va publicar l’article titulat La posta de sol. És aquest:

La posta de sol

«El sol, les muntanyes de l’Oest de la vila de Salt, el relax i la música suau i relaxant són els elements universals més importants de l’alquimista de la tarda saltenca. Llàstima que a Salt no hi ha gaires alquimistes.
El Relax postdigestiu és un programa que intenta ajudar a rehabilitar les persones excessivament normals o vulgars i fer que comencin a pensar en coses més importants i universals del que acostumen a pensar i fer. Però al mateix temps, és compatible amb persones de coneixements filosòfics i existencials i també persones que, no arribant a tant, tampoc siguin estúpides.
Penso que quedar-se assegut en un lloc estratègic o al darrera d’una finestra observant, plàcidament i amb calma, posar-se el sol darrera d’una muntanya és més que meravellós i relaxant. En tal cas, acostuma a ser important o interessant mirar el color del sol i dels seus raigs, l’angle d’incidència a la muntanya o grup de muntanyes del voltant, i els colors d’algun núvol proper. Això últim és encara més bonic si es fa tot seguit després d’haver-se posat el sol.
Totes les postes de sol són diferents. Unes ens fan adonar que l’univers és gran i meravellós, i ens vénen ganes de volar fins l’infinit o almenys fins a la muntanya que més ens hem fixat. D’altres ens fan pensar en el suposat dia del judici final.
Cal saber apreciar les postes de sol; però el vespre, la nit, la sortida de sol, el matí i la tarda tenen també el seu atractiu.
Moltes i diferents són les coses atractives que podem trobar en el nostre entorn, però la contaminació i el fet de pensar en la possibilitat dels desastres que podria ocasionar una guerra nuclear, em fan adoptar una actitud relativament pessimista i catastròfica; de fet, penso que és un problema de gairebé impossible solució, però explicar-ho per un mitjà de comunicació o a través de cançons, em dóna una esperança que la solució sigui més a prop, o almenys em fa sentir bé pensar que hi he contribuït amb un gra de sorra.
El Dissabte psicodèlic és un dels programes més antics de Ràdio Salt, en ell s’expressen destil·lacions d’angoixa mística, existencial, catastrofísta o romàntica, amb expressions poetitzades; igual que La tarda psicodèlica del diumenge, en la qual tot queda lleugerament atenuat i la música adquireix més importància.»

A on s’ha d’anar a reclamar?

M’acaba d’escriure la Bel Bosck: «En Jordi era molt especial i la seva pèrdua m’ha afectat molt», i també en Fermí Sidera: «Deu dies d’any nou i ja se n’han anat l’Andreu Claret pare; el gran, grandiós Will Eisner; … i en Jordi Pallejà. Els dos primers ja eren grans, i mira. Però a en Jordi no li tocava pas. A quin cabrit se li acut, fer-lo marxar a 40 anys? A quin coi de finestreta s’ha d’anar a reclamar, si es pot saber?»