En els últims dies hem pogut constatar i patir un exemple catedralici del que podríem anomenar l’arrogància del poder, de la fatxenderia que mostren certs nuclis del poder espanyol. De ben segur, però, aquest fenomen negatiu és perfectament extensible o assimilable al poder econòmic i polític català.

Les targetes opaques de Caja Madrid

L’ús, per part de consellers i alts càrrecs d’una entitat financera en fallida i rescatada per l’estat (Caja Madrid-Bankia), d’unes targetes de crèdit no declarades a Hisenda ha suposat l’enèsim escàndol econòmic i polític espanyol. El frau implicaria més de 80 persones i la quantitat de diners malversats seria de més de 15 milions €.

El més interessant (per no dir morbós) del cas és que s’ha donat una pràctica de malbaratament de diners de caràcter transversal. Aquí hi ha sucat gent del PP, del PSOE, d’IU, dels sindicats majoritaris, de la patronal, alts directius amb suposats elevats i valorats coneixements financers (com l’inesgotable Rodrigo Rato o l’impagable Miguel Blesa) i membres destacats de l’equip dirigent de la Casa Reial espanyola (Rafael de Spottorno).

Si parem esment un moment a les anècdotes del cas, podrem constatar com n’és de divertit (si tens un sentit de l’humor diguem-ne particular) comprovar que els noms d’alguns establiments (La Sopa Boba, Pasta Nostra o El Gran Pájaro) on els prohoms i prodons de Caja Madrid es gastaven els diners de les seves targetes opaques estaven clarament relacionats amb la categoria moral dels personatges que malversaven els diners de l’entitat rescatada amb diners públics. També resulta edificant moralment veure com Rato usava la targeta després d’haver estat cessat o gastava diners en activitats d’oci durant la seva jornada laboral. O és molt estimulant intel·lectualment per a un economista comprendre fins a quin punt la idea de la planificació centralitzada penetra en el cervell d’una persona, quan veus que el conseller d’IU Moral Santín (sic) treia 300 € del caixer automàtic cada tres o quatre dies, puntual com un rellotge produït a Moscou a l’època del camarada Brezniev.

Costa una mica més de trobar-li un mínim punt de divertit quan es constata com dirigents com Blesa o Rato, responsables directes de l’empobriment d’accionistes i preferentistes de Caja Madrid-Bankia, amb sous estratosfèrics, s’aprofitaven d’unes targetes opaques, que feien una funció de sou encobert en negre. Bàsicament, això demostra, des del punt de vista moral, que la misèria humana no té límits.

En tot cas, il·lustra que un sistema financer en mans de polítics (i, a més, corruptes), sense cap mena de control efectiu, és una bomba de rellotgeria que acaba esclatant i que acaba afectant a les butxaques del poble. Caja Madrid-Bankia és una de les diverses entitats financeres ensorrades pel PP, però també tenim exemples de caixes ensorrades per socialistes i altres partits. I alguna, amb una ex-seu central no gaire llunyana des del punt de vista físic del nostre estimat barri.

La felicitat derivada de la ignorància

Però em vénen al cap diverses preguntes al respecte de l’ús de les targetes: ningú no hi va renunciar?, ningú no ho va denunciar? En el cas dels consellers que havien de comprovar i garantir el bon funcionament de l’entitat, l’atorgament de la targeta, no es pot arribar a interpretar com una forma indirecta de suborn? Ningú a la comunitat autònoma de Madrid, als partits polítics o a la patronal i sindicats en tenia notícia? Aquesta pràctica, només s’ha donat a Caja Madrid?

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia del Ter i professor del Departament d’Economia de la UdG