Apreciats amics journalistes,

Com mig món del Primer Món Europeu i Confortable estic seguint la informació que ens faciliteu els periodistes amb nòmina de periodistes i els informadors amb nòmines diverses: de secretari general de l’OTAN, de comissària europea, de premi Planeta…

Estic sobtat de seguir les informacions més diverses, més últimes, més properes a la zona del conflicte, exclusives, en directe, via telefònica, des dels camps de refugiats, a la frontera, més que tu jo, que afecten els darrers esdeveniments als Balcans.

Si considerem d’interès informatiu, de valor periodístic, anar descrivint i relacionant una a una les armes que intervenen en el conflicte dels Balcans, potser fóra bo fer-ho amb un criteri més ampli que el d’aturar-se únicament amb les violentes.

I tot i així faltaria complementar la descripció de les bèl·liques, per exemple, dels avions la fortalesa voladora o un tanc amb ales o… tocant de peus a terra. Què es vol dir exactament quan s’escriu que cada aparell B-52 Stratofortress costa 11.250 milions de pessetes o que un A-10 Thunderbolt surt de fàbrica per un preu de 1.320 milions ptes. la unitat?

Si el Camp Nou del Barça ple representa una cabuda aproximada al total de la població censada a l’àrea metropolitana de Fornells, Girona, Palau-sacosta, Salt, Sant Daniel, Santa Eugènia de Ter, Sarrià, Vilablareix… Si els 8.500 milions de ptes. d’ajuda humanitària del Govern espanyol que ha anunciat Aznar representa el 75% del cost d’un sol B-52… El cost de tot l’aparell de guerra descrit dia a dia, des de l’inici de la resposta violenta a la violència criminal de Milosevic, a les planes del diari El Punt… quants hospitals públics, escoles per la pau, indústries no contaminants, infraestructures pel desenvolupament prèvies a Albània… representarien?

O el preu/unitat dels Tomahous, quants litres de llet són, a preu de mercat europeu, el de la llet? I quants pantans de Susqueda plens de llet representen?

Què? Demagògia barata. Qui?

Més que cara. Caríssima. La demagògia i la cara. I si no, consulteu alhora la informació d’economia, en la secció de les borses, els guanys econòmics d’aquest fabril-febril sector de serveis (?) gens nacionalista. Fàbriques armamentístiques, indústria pesant o de tecnologia informàtica puntera. Els costos de l’enfortiment del militarisme arreu. La inversió en investigació en nous sistemes armamentístics… També serien xifres per conèixer i per comparar. Què representa el cost global d’una política de guerra? El d’una política de pau? O seria més barata encara? Amb menys costos? O seria comparable al cost d’eradicar la fam del món? Demagògia?

D’altra banda, des de l’inici de la violència als Balcans, altres armes han estat emprades pels responsables in situ de la situació actual. Les deportacions massives de poblacions han estat utilitzades com a mesures de negociació per tal d’argumentar el pas del temps damunt de taules de negociació, per generar polítiques internes ultranacionalistes de pinya amb el líder, per despertar els més baixos instints xenòfobs de tothom, per planificar un genocidi, per netejar la gran pàtria…

Si parlem des d’Europa estant, exemples en tenim i de volum. Hitler, Stalin, Ceaucesco… amb diverses argumentacions. I fora d’aquest àmbit geogràfic, però sí geoestratègic, Hassan II quan, per tal de fer pressió en renovar els acords de pesca amb la Unió Europea i Espanya, deixa anar contra Europa tots els deportats econòmics, immigrats extracomunitaris, que manté retinguts al nord del seu país. És un arma barata, els costos únicament són vides humanes. Cal tenir-la en compte en descriure i relacionar una a una l’oferta violenta de què es disposa.

Per acabar, i en aquest conflicte especialment, caldria incorporar les armes de resposta no violenta que han estat presents des de finals dels anys vuitanta, quan Milosevic va dissoldre el parlament de Kosovo, va prohibir l’ensenyament en albanès i va abolir l’autonomia de Kosovo.

La majoria de la població va optar per organitzar un impressionant moviment de desobediència civil no violenta. Es van organitzar sistemes alternatius de govern que, al marge de l’oficialitat imposada pel govern de Milosevic, gestionava la realitat.

S’hauria pogut donar suport, donant visibilitat, rellevància i credibilitat internacional, a aquesta resposta no violenta i així s’hauria pogut evitar molt més la degeneració del conflicte, l’aparició de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova, el consegüent increment de la repressió sèrbia i, finalment, la intervenció militar de l’OTAN, diu la Fundació per la Pau.

Altres referents per tal d’il·lustrar aquest apartat d’armes no convencionals, però sí efectives, seria citar Gandhi i els mètodes no violents per aconseguir la independència de l’Índia o Martin Luhter King als Estats Units en el seu camí en defensa dels drets civils de la població afroamericana, o Helder Cámara al Brasil, o Ibrahim Rugova a Kosovo, al qual la premsa anomena, ¿amb simpatia?, el Gandhi dels Balcans. Més propers, des d’aquí estant, abans l’Assemblea de Catalunya i ara els insubmisos o els objectors militars i fiscals. És una estratègia per resoldre conflictes barata que genera molta plusvàlua. Tothom hi guanya. Només deixen de guanyar els violents.

Què? Demagògia?

A l’espera que es puguin tenir en compte els suggeriments exposats per incloure’ls, i complementar-los, als comentaris periodístics sobre quines armes són, el seu cost, la utilització, la història, la seva capacitat, els resultats, tant per cent d’encerts, etc. de les armes protagonistes de la ¿darrera?…

Atentament
Si vols la pau prepara el camí
No hi ha camins per la pau, la pau és el camí