![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Fa més de tres anys l’actual president de l’estat d’Israel, Ariel Sharon, va provocar amb la seva visita a l’explanada de les tres mesquites a Jerusalem el trencament de l’alto el foc vigent fins aleshores i, en conseqüència, el començament de la Intifada d’Al-Aqsa.
Sharon, la bèstia negra del poble palestí començava una campanya electoral que el portaria a la presidència d’Israel. Després dels primers enfrontaments, a pedrades i trets a l’explanada, ens arribaren imatges dels enfrontaments armats entre colons i soldats del Tsahal per una banda i els joves palestins i la policia de l’ANP per l’altre. El llarg camí de la pau començat a Oslo i segellat per l’encaixada de Rabin i Arafat, davant un Clinton expectant i seriós, quedava barrat.
La població israeliana i palestina començava una nova davallada a l’infern. Ben aviat la virulència dels combats i les protestes deixaven desenes de morts als dos bàndols que es convertirien, amb el temps, en centenars i milers. Aquesta vegada els palestins lluitaven amb armes lleugeres a més de pedres. La proporció de víctimes mortals que en la primera intifada era d’un israelià per cada vuit palestins, s’estabilitzaria ara en tres palestins per cada israelià mort.
Durant el procés de pau, i formant part important d’aquest, les ajudes internacionals permetien muntar la infrastructura que necessitava el futur estat palestí. Es construïren escoles i presons, hospitals i casernes de policia, carreteres i canalitzacions d’aigua, la Mukata, el palau presidencial de Iasser Arafat…
L’objectiu de Sharon, un cop ja president, era desmuntar tot el que s’havia avançat en el procés de pau. L’exercit reprimia amb bales de cautxú amb cor de metall als carrers de Cisjordania i Gasa les manifestacions palestines, i als autobusos israelians els primers suïcides explotaven arrossegant amb ells a la mort el major nombre d’israelians possible.
Restava deixar en res tota la infrastructura palestina. El primer va ésser tancar la Casa d’Orient, la oficiosa i respectada ambaixada palestina a Al-Qods, la nostra Jerusalem.
El següent bombardejar les instal·lacions i llaurar amb bulldozers les pistes de l’aeroport de gasa, finançat i construït per l’estat espanyol. Aquest aeroport era amb la carretera l’única porta d’entrada des de Cisjordania i que utilitzava el president de l’ANP per als seus desplaçaments a la franja. El territori palestí estava partit i el seu president va quedar reclós en un palau que anava esdevenint un piló de runes i es convertia en el símbol de la resistència i un fidel reflex de com anaven queden els territoris sota el cada cop més feble control de l’ANP.
De les 19h del dimarts 30 de març a les 19 h del dimecres 31 de març: 1 palestí mort; 40 ferits, 15 d’ells nens; 30 arbres arrencats,11 horts arrasats;derruides; 2 cotxes i 1 ambulància destruits6 cases 1 escola, 1 granja i 4 establiments comercials derruïts; 1 control militar i 16 nous habitatges israelians construïts; 10 zones palestines bloquejades i bombardejades.
Aquesta llista diària des de fa més de tres anys, tot i la unilateralitat i la possible exageració de les dades, no fa sinó confirmar el que denuncien els pacifistes d’Israel i d’arreu del món: el govern de Sharon esta fent taula rasa amb els territoris ocupats. No hi vol deixar pedra sobre pedra.
Després dels gairebé 4.000 morts a ambdós bàndols en aquesta segona Intifada, vint vegades els atemptats de Madrid, ningú viu a Palestina més segur o més feliç.
L’assassinat del xeic Yassin, cofundador de Hamas i durant molt de temps recolzat pels serveis secrets israelians, es un nou esglaó d’aquesta política de com pitjor millor.
Les execucions extrajudicials del seus líders pretenen deixar sense comandament al bàndol palestí i tenen l’objectiu de forçar una resposta terrorista de tal violència que justifiqui el magnicidi del President Arafat.
Sharon, l’heroi de Sabra i Xatila, acorralat per l’hisenda israeliana, caurà com Al Capone, no pels seus crims horribles sinó per simples malabarismes econòmics.