El debat sobre el nou Trueta torna a posar l’accent sobre una qüestió no resolta a casa nostra: la capitalitat de Girona. Si bé ningú discuteix l’obligatòria dependència administrativa que provoca la capital del Gironès, cada cop queda més qüestionada la seva centralitat pel que fa a la xarxa productiva i funcional. Les dimensions geogràfiques municipals donen per al que donen. Les annexions dels anys seixanta van dibuixar una imatge fictícia de la realitat territorial que encara no s’ha sabut dirimir.

Els antics municipis, ara barris, segueixen emocionalment massa lluny del pont de Pedra i reclamen un tracte segregat equivalent a la seva antiga condició. Però aquesta realitat, que ben gestionada significaria una Girona cohesionada però diversa, no és res més que els efectes col·laterals d’una altra de més complexa: a aquestes altures del segles XXI encara no s’ha definit una àrea funcional que integri tots els pobles de la plana i aquells que de manera natural interactuen de forma quotidiana amb la capital. Les baralles polítiques, sovint arrossegades en forma de rancúnia ancestral, han impedit consolidar una àrea supramunicipal potent.

La baralla sobre la ubicació del Trueta o de l’Ikea, la gestió de l’aeroport o del patrimoni cultural, la trama comercial i les problemàtiques socials que no coneixen de fronteres municipals són només un exemple de la incapacitat de demostrar generositat, visió de futur i valentia. Més enllà del trencadís de colors polítics que ha estat la plana de Girona els darrers vint anys, els barris i pobles han seguit creixent. La multiculturalitat ha enriquit una societat que poc a poc va sortint d’un ensopiment llarg. Potser va essent hora de que els nostres polítics pensin en clau de territori i de les persones que hi vivim més que en els rèdits partidistes o en rancúnies de cadires mal repartides a Consells Comarcals i Diputacions.

I sí, sé el que em dic quan parlo dels «nostres polítics». Són nostres perquè els vam votar nosaltres i no els seus partits.