La victòria de Donald Trump ha fet tremolar el món. Ara vénen temps d’anàlisi, que caldrien fer-nos veure com hem arribat fins aquí. I com tota bona anàlisi, hauria d’incloure autocrítica per tots els qui no desitjaven la seva victòria. Igual com molts no volien que guanyés el Brèxit o que la pau arribés, definitivament, a Colòmbia amb el “sí” al referèndum sobre la pau. Gairebé cap enquesta va saber, va poder o va voler endevinar el resultat. Ningú no semblava voler aturar-se a analitzar alguns matisos dels resultats o dir en veu prou alta els defectes de l’altra opció…

El paper de Hillary Clinton com a Secretària d’Estat ha tingut alguns episodis foscos, com l’affaire dels correus-e privats, on el seu e-mail personal contenia informació sensible. En alguns dels filtrats per Wikileaks, es mostrava a favor d’una “intervenció secreta a Síria” o manifestava que els polítics han de defensar una cosa en públic i un altre en privat, entre moltes altres perles. No ens hauria d’estranyar que una bona part dels electors la veiessin com un personatge dels que sol habitar la Casa Blanca. A més a més, va fer un error greu, que ja fa massa eleccions que es repeteix de diferents maneres: creure que pel sol fet de presentar-se pel Partit Demòcrata (més d’esquerres que el Partit Republicà, però, molt conservador) tindria garantit el vot dels treballadors de classe baixa. Un error que s’ha repetit en massa llocs al món i que hauria de fer pensar a l’esquerra, sobre què estan fent malament perquè la classe treballadora no la voti. De fet, potser hi ha una anècdota que hauria de fer-la reflexionar: Pasolini, un dels primers a utilitzar el terme “casta”, es va trobar amb gent del Partit Comunista un dia, poc després d’explicar aquest terme en un article, li van assegurar que no eren “casta” perquè pertanyien al partit. Els va replicar “vosaltres ho sou i jo també”… Tot això sense parlar de l’alt nivell d’abstencionisme o del vot a altres partits que no són ni el Demòcrata ni el Republicà que no surten en els mitjans, però que existeixen i que cada cop més gent els vota, encara que percentualment siguin irrellevants.

Sobre el Brèxit va existir una certa hipocresia. Des dels mateixos sectors, que havien arribat a defensar el Grèxit, Espanyèxit… tothom es va escandalitzar amb l’opció que van triar els britànics. Potser hi va haver altres motius, però el què ningú no pot negar és que ara mateix l’actual Unió Europea no sedueix. És més, se la veu com una de les grans responsables de les retallades i molta gent no sent el Parlament Europeu com a propi, sinó més aviat com un lloc ple de buròcrates que no entenen què passa al carrer. Quan no, es pensen que mana Merkel, sense que ningú l’hagi votada.

Els acords de pau de Colòmbia no varen ser ratificats en referèndum. Potser perquè es va fer en el pitjor moment i no es van tenir en compte una sèrie de condicionants: les ferides obertes que han deixat tants anys de conflicte armat, les poques ganes de pau d’una part tant de la guerrilla com de la població o el fet que l’expresident Uribe es manifestés a favor del “no”.

En tots tres casos, els mitjans de comunicació i els experts coincidien en quina era la millor opció. I encara pitjor, es ridiculitzava o s’insultava els possibles votants de l’opció contrària. I això es reflectia en unes enquestes (la gran majoria) que mostraven un “no” al Brèxit, un “sí” als acords de pau o que Clinton ocuparia el despatx oval de la Casa Blanca. O potser confonien desitjos i realitats. Cal que els enquestadors millorin les seves tècniques i que els periodistes no ens deixem emportar per la política-espectacle. Perquè si no ho fem així, els arbres no ens deixaran veure el bosc.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars