Mai no ho he entès aquella advertència en forma de frase feta “ull!, que els arbres no et deixen veure el bosc”, o la versió encara més punyent i impactant que “els arbres tapen el bosc”. Hi ha una acusació velada a l’arbre singular, a l’arbre protagonista, a l’arbre individual,a l’arbre potent… pal planat obscenament davant la massa forestal, arbòria sense -en principi- matisos. Qui va inventar-se-la era soca de mena. Ha hagut que venir Vicenç Huedo i portar-lo al títol i la coberta del seu llibre Cent maneres de dibuixar un arbre perquè aquest recuperi el valor que la mare terra li reserva des de fa 17.000 anys abans de Crist, des del Cau de les Goges de Sant Julià de Ramis, tal com ens indica l’amic Jordi Vilamitjana –que no para– en el “fals pròleg” del llibre-bosc de Huedo, on l’artista dibuixa “un mapa del món” -literal d’Eva Vàzquez a la darrera línia del seu text que obre les pàgines del llibre dissenyat per Josep Maria Oliveras-.

A l’acte de presentació oficial de Cent maneres de dibuixar un arbre, aquesta setmana, a la Casa de Cultura de Girona, “de regal” varem assistir a la projecció (24′) del vídeo d’una part -la concreta- del procés creatiu de Huedo, realitzat per Lluís Huedo (sí, fill). Va ser tanta l’emoció, i barreja de sentiments, que en acabar, on l’àudio era la respiració del dibuixant i el ras del traçat sobre el paper i el dring dels potets d’alquímia pura damunt la taula, que el compromís d’aplaudir va fer mutis; el silenci va dominar la sala, l’espectador va oblidar el protocol abstret encara amb les mans màgiques que havien omplert al cent per cent la pantalla fent aparèixer arbres i més arbres, d’un en un, tots diferents, tots personals, tots persona… Va ser el mateix Vicenç qui va haver-nos de dir que ja s’havia acabat la pel·li i la presentació. En despertar, el rostre afable del professor de dibuix de La Mercè amortia el xoc.

No és cap secret que cada matí Huedo surt a caminar per les Deveses del Güell, les ribes del Ter, Domeny, les hortes de Santa Eugènia de Ter i Salt… tampoc ho és que -per amistat- deixa que l’acompanyin Sebas i Manel: tots tres són reconeguts de lluny per la marxa atlètica amb la que impregnen les seves figures estilitzades retallades a l’horitzó. Tot un luxe per al que això escriu.

De fet, Huedo no ha fet un llibre, Huedo ens ha obsequiat un bosc on cap dels cent un arbres protagonistes tapa res, ans al contrari: ens convida a estimar-los un a un i a dibuixar-los un a un per fer-los nostres i abraçar-los, un a un.