L’any 2013 s’escau el centenari del naixement de Salvador Espriu i Castelló. Per tal d’honorar-ne la memòria i difondre’n l’obra i el llegat, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha acordat designar el 2013 com a Any Espriu. Com gairebé tothom sap, Salvador Espriu i Castelló, nascut a Santa Coloma de Farners, és un dels autors més importants de les lletres catalanes. La profunditat i l’alta significació de la seva obra són ben reconegudes arreu; l’exemplaritat de la seva actitud se sintetitza en les seves paraules: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

Tenim a Girona la plaça Salvador Espriu, situada entre el Mercat del Lleó i la plaça Catalunya. És una ampla esplanada. Tot i que a l’estiu -sense cap arbre- és un desert, i a l’hivern -sense cap recés- és una glacera, a primera hora dels matins d’hivern i en les darreres hores del dies d’estiu és un indret agradable. És obra dels arquitectes Fuses i Viader, d’acord amb un projecte de 1999 per tapar el pàrquing que hi ha a sota.
A l’extrem nord de la plaça, s’alça un curiós monument-homenatge, obra dels mateixos arquitectes. Vol significar un llibre obert de dimensions gegantines. Són unes planxes d’acer inoxidable amb un tractament d’oxidat per envellir-les, que fan un angle de 90º. Gravat a les parets interiors hi ha un gran poema d’Espriu, tret del Llibre de les hores:

Sota la pluja,
arbres camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

I efectivament, des de la paret nord es veuen unes passes cada vegada més tènues que caminen damunt la planxa metàl·lica del terra cap al sud-est. És un ornament-escultura, una fita arquitectònica, que pretén trencar la duresa de la plaça i que es complementa amb tres xiprers (ja només en queden dos). La idea que vol transmetre aquest element arquitectònic està d’acord amb la figura de Salvador Espriu, que era un home greu, estricte, ascètic.

Ara mateix, però, l’únic monument que la ciutat té dedicat al gran poeta Salvador Espriu serveix per arrecerar uns cavallets que l’envileixen de mala manera, serveix de plafó publicitari i d’estintolador d’unes tanques metàl·liques, hi ha gent que s’hi pixa i sol tenir-hi lligat un gos de la mateixa atracció. Un espectacle lamentable. Aquesta és la patètica contribució de la ciutat de Girona al centenari del poeta? Molt bé!, sí senyor. Pobre Espriu. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines