Fa cent anys que Salvador Espriu nasqué a Santa Coloma de Farners i en fa vint-i-vuit que va morir. Des d’Els mil i pico volem fer present el poeta, el narrador, el dramaturg, l’escriptor de cap a peus: l’home en la seva realitat existencial. D’aquesta manera responem a la seva demanda explícita:

Just abans de laudes

Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l’ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te’n vas amb les sagrades hores.

En el moment històric en què vivim, del repte cap a l’Estat català, Espriu s’erigeix com a model ètic. Ja la seva amiga i biògrafa Maria Aurèlia Capmany puntualitzà el seu missatge, “veu reconeguda d’un poble”.

L’escriptor, republicà, no es va sentir mai vençut, perquè no es va identificar gens amb el que va passar entre el període 1936-1939. En el nou ordre de després del conflicte bèl·lic, però, no va poder acceptar els atacs contra la llengua i la cultura catalana. És aquesta actitud ètica que el porta a tocar totes les tecles literàries, actitud que ressalta per sobre de maneres de fer polítiques o patriòtiques.

Abans de la Guerra escriu narracions; després, comença a publicar poesia. Raó: la censura es mirava poc els versos, no els entenia i els tiratges eren molt limitats. No es podia escriure ni teatre ni novel·la en aquell context històric; fins i tot la narrativa breu era més escorcollada que no pas la poesia.

El que no podia expressa en prosa, Salvador Espriu ho quallava en la paraula poètica punyent, encara que des de la visió generosa i dialogant de la societat des d’un concepte de fraternitat ibèrica. Per això li devem tant.

XLVI

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Esperem que el petit racó espriuà ens ajudi a conèixer molt més el fil conductor de la seva obra i l’enriquim amb les aportacions, per insignificants que siguin.

Dolors Vilamitjana i Carandell és professora del Departament de Català de l’IES Santa Eugènia