Fa mitja dotzena d’anys ben fets el nostre periòdic-e eugenial publicava Opus primum. El text, deia, que «inaugurava la meva baixada setmanal a l’infern». De setmanal res, però déu-n’hi-do la feina feta per l’atrafegat aprenent de jubilat Dimoni de la fàbrica: 76 escrits, més alguns pensats des de fora de les calderes de la Marfà. Per diverses i personals raons he fet una primera avaluació de juny -mai he cregut en les recuperacions de setembre- i us faig arribar un resum a mena d’informe d’avançament de la nota final.

Les meves intencions…

Deia en Opus primum: «Voldria que els meus futurs textos s’envoltin sempre de bones amistats: la passió, la ironia, la crítica, el compromís, l’afecte, la lluita, la utopia, l’esperança, la insubmissió… Voldria escriure acompanyat del silenci nu, de la ràbia, del patiment i del dolor, acumulats per les més de 630.000 persones aturades a casa nostra, la majoria joves, i molt especialment, de les més de 200.000 que no cobren cap prestació ni subsidi de cap mena. I, per extensió, voldria caminar amb cada paraula molt a prop de la gent treballadora oprimida d’aquí i d’arreu que no volen ni necessiten rescats dels mercats sinó justícia, llibertat i solidaritat internacionalista. Voldria fer meva aquella veritat elemental que ens recorda el pedagog revolucionari Paulo Freire “no hi ha canvi sense somni, com no hi ha somni sense esperança” i voldria escriure per estimular els somnis i les lluites i educar la esperança. Voldria escriure per lluitar decididament per l’eradicació dels analfabetismes, començant pel més estès i perniciós: l’analfabetisme polític. I per eradicar l’analfabetisme polític escriure per rescatar la memòria històrica de la nostra gent: recordant, per exemple, que l’esquerra sindical, política i cultural ha deixat passar com si res la celebració del cinquantenari de la vaga de la mineria asturiana de 1962, segurament el fet històric desencadenant de la fi de la dictadura franquista i, sens dubte, la major victòria de la classe obrera de l’Estat espanyol de la segona meitat del segle XX [gràcies Manel per la foto d’arxiu i per les il·lustracions i la cura a l’hora d’editar eldimoni.com dia rere dia]. Voldria també decidir si escric les xuletes (soc tan ingenu que mai he copiat en un examen) ara que començo el repàs abans dels exàmens finals…»

La feina feta: som tontos útils?

La primera impressió és que molts escrividors, un ofici a mig camí entre escrivent i escriptor segons el professor igualadí Jaume Farrés, aficionats, com jo, no sortirem mai de les calderes d’en Pere Botero. De l’infern mai ha sortit ningú real. I, de l’infern d’una societat prenyada per violació pel sistema capitalista, d’una cultura occidental que és per a l’escriptora Rosa Rosenberg «una fàbrica d’imbècils destinats a repetir les consignes que reben», encara menys…

I qui pensi que ha sortit de veritat i viu amb els angelets del cel o no està ben informat o és un tonto, idiota, útil que està cagat de por o mort d’enveja i mai mai serà capaç d’atrevir-se a defensar allò en què creu. Dit a la inversa, i ja parlo per mi: adequar la paraula pensada, i escrita d’acord a les intencions confessades abans, als actes essencials de la pròpia vida em porta a contradiccions de tal envergadura que ja no sóc capaç de superar.

I és que em sumo al recordat Eduardo Galeano quan diu que «a veces pienso que nos han robado hasta las palabras». L’escriptura en el temps de la postveritat de les societats líquides en que vivim té això: acabes recordant el final del llibre La rebel·lió dels animals de George Orwell “Dotze veus cridaven enfurismades, i eren totes iguals. No hi havia dubte de la transformació ocorreguda en les cares dels porcs. Els animals (que es trobaven fora) van mirar del porc a l’home, i de l’home al porc; i novament del porc a l’home; però ja era impossible destriar qui era qui”.

El futur que ve

Allò que serà jo no ho sé, ningú ho sap «… però, intueixo, com el personatge de la novel·la de Tabucchi, sentia una gran nostàlgia, de què no podia dir-ho, però era una gran nostàlgia d’una vida passada i d’una vida futura, sosté Pereira». Sentiré nostàlgia, segur, però poso el punt final final.

Us agraeixo la companyia i com que la lluita continua, us dic adéu-siau i, lleuger d’equipatge, començo a pensar com faré l’últim intent de fer una mica més habitable l’infern, el meu particular i per simpatia el de les bones gents de Pla de Ter. Perquè sinó amb escrits haurà de ser amb altres eines que haurem de continuar cridant que Sempre serà 19 de juliol!

Salut!
Sebas Parra, va ser fins avui el Dimoni de la fàbrica

PD: Disculpeu-me aquest últim text dimonial espès i suposo que bastant inútil producte de les altes temperatures de les calderes i, perquè no dir-ho, d’un cert cansament, que no desesperança, per tantes i tantes batalles perdudes.