Algú ha dit que la realitat és solament un complot, cosa que aquí i ara és més que evident. D’altres asseguren que és un gran teatre on totes som figurants reservant-se sempre els papers principals els qui manen o/i són amos dels diners i els mitjans de manipulació de les consciències. Però, a mig camí entre el complot i el teatre, crec que cal considerar, com a mínim, una altra visió de la realitat: la que sosté que en el món real res, o gairebé res, no és veritat. Els entesos ens parlen de postveritat i ens expliquen que el mot descriu la situació, tant freqüent avui, en la qual a l’hora de crear i difondre opinió pública els fets comprovables i objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció, els mites, prejudicis, estereotips i les creences personals. La postveritat forma part d’un univers lingüístic, anomenat novaparla, que clar i català podríem associar a la mentida, a l’engany i a la demagògia.

La postveritat ens marca el camí a seguir

Es tracti d’explicar a les generacions futures l’impacte d’ETA en la societat basca, les virtuts de la modèlica Transició espanyola, el genocidi practicat contra el poble de Palestina, la inexistència de cap referèndum a Catalunya el passat 1-O, el dia a dia de la corrupció, la violència masclista i tantes i tantes justes sentències judicials o simplement que el tabac, com el capitalisme, perjudica greument la salut, allò important és el relat, què diuen els que diuen que saben de tot això. Sabem que un relat és una relació de fets reals o imaginaris i, sigui quin sigui el tema, a les nostres societats líquides sembla que per construir el relat la postveritat ens marca el camí a seguir.

La realitat real, objectiva, verificable, contrastada, resta, amb molta freqüència, amagada en un segon pla i són el mercat i la publicitat qui dicten què hem de creure sobre què i com han passat les coses. Fins i tot a l’època de les xarxes socials que tot es filma i difon suposo que totes hem viscut situacions surrealistes, insòlites, incoherents com la d’haver participat activament en tal o qual activitat però quan els polítics i tertulians professionals i els experts de prestigioses universitats i anomenades institucions t’ho expliquen a la tele o als mitjans de comunicació no la reconeixes, fins i tot sembla que no parlen d’allò que tu has viscut en primera persona.

Diuen tal quantitat de mentides, mitges veritats, imprecisions i, fins i tot, solemnes bajanades i disbarats que sembla impossible que no passin vergonya. Tot el contrari, tenen una especial cobertura mediàtica i es celebra i se’ls recompensa de mil maneres les seves ocurrències. Però, tot plegat és molt greu, doncs, generalment aquests relats nodrits de postveritats maltracten la història, la memòria i l’existència de moltíssimes persones indefenses davant la impunitat dels que les creen i en fan difusió.

Els Palaus de la nostra escola pública

En el marc del relat que els aparells de l’Estat espanyol estan creant i recreant sobre la reivindicació d’una majoria del poble de Catalunya d’exercir en llibertat i pacíficament el dret a decidir el seu futur polític i, molt especialment, a partir dels fets del passat 1-O, s’han generat multitud de relats infectats de postveritats típiques de la novaparla. El mercat electoral genera una publicitat gratuïta i potent que per aconseguir els seus propòsits no dubta en destrossar provats dispositius d’equitat i cohesió social com ara el sistema públic d’educació.

El cas de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca és un bon exemple i alhora mostra la punta d’un iceberg que ha planejat perillosament sempre sobre l’escola pública catalana i que ara apunta directament a la seva línia de flotació. S’ha permès el joc brut fins a límits propis de societats feixistitzades: l’assenyalament amb noms, cognoms i fotografies dels docents imputats per part d’alguna premsa i líders polítics, per exemple, passant-se pel forro no només la tan celebrada «presumpció d’innocència» sinó els pronunciaments del professorat [PDF] i del Consell Escolar del Centre, dels responsables dels Serveis Territorials del Baix Llobregat, del Consell Escolar de Catalunya, Síndic de Greuges, i de la gran majoria d’integrants de la comunitat educativa, tot ha fet un mal immens i irreparable no només al centre sinó a tota l’escola pública.

Generar la por entre les treballadores de l’ensenyament, criminalitzant-los i calumniant-los, i atribuir una funció adoctrinadora i de fractura de la convivència als centres educatius representa multiplicar Els Palaus arreu de la nostra geografia amb el vell objectiu que va exposar no fa tant un ministre espanyol del ram d’españolizar el model educatiu públic català. I davant de tot això hem de plantar-nos i tornar a cridar ben fort que No, nosaltres no som d’eixe món… com acaba de fer el Nucli Paulo Freire de la UdG*. A Pla de Ter i arreu tots i totes som El Palau, que ho tinguin clar… d’acord?

*El Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona davant l’acusació contra els mestres i professors de diferents instituts i escoles de Catalunya d’adoctrinar i vexar el seu alumnat volem manifestar el següent:

Un dels pilars fonamentals del pensament del pedagog brasiler Paulo Freire és que l’educació és essencialment política, que no partidista; no hi ha cap possibilitat que sigui neutral: o bé domestica i adapta o allibera, o es posa al servei dels opressors o dels oprimits. Una de les funcions més evidents de l’educació és justament la d’ajudar a desocultar la realitat, a comprendre-la des d’una perspectiva més fonda, més crítica i més contrastada.

Per això, davant la denúncia interposada contra nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca per part d’alguns guàrdies civils que escolaritzen els seus fills en aquest institut, obviant el conducte reglamentari -ells, que haurien de ser els garants del bon procedir-, acomboiats per la fiscalia i el govern espanyol, i atiats per alguns mitjans de comunicació i alguns polítics a qui no els importa destruir un bé tan sensible com l’escola i els qui l’habiten, i destrossar amb acarnissament la vida d’uns professionals, volem alçar la nostra veu per dir que fins aquí podíem arribar.

Perquè no són només els nou professors de l’Institut El Palau els que han estat criminalitzats i calumniats, sinó que som tots els professionals de l’educació els que ens sentim concernits i assetjats. Compartim absolutament les paraules del professorat d’El Palau, quan afirmen que aquí del que es tracta és de “desacreditar el model educatiu públic català, atribuint-li una funció adoctrinadora i promotora d’una divisió inexistent” i de judicialitzar una situació que, cas de ser conflictiva -que no ho sembla- s’havia de resoldre per les vies establertes, lluny d’esbombar-la i d’instrumentalitzar-la interessadament, en contra a més de la necessària protecció d’aquests menors que diuen voler emparar.

Una de les competències bàsiques que tant la Unió Europea (UE) com el nostre ordenament jurídic encomanen al sistema educatiu és que tothom ha d’assolir en acabar la seva escolarització obligatòria la “competència social i ciutadana”, que s’explica oficialment en els Decrets que ordenen l’educació primària i secundària- de la manera següent: “Fa possible comprendre la realitat social en què es viu, exercir la ciutadania democràtica en una societat plural, així com comprometre’s a contribuir a la seva millora… Entre les habilitats que tenen relació amb aquesta competència destaquen: expressar les pròpies idees i escoltar les alienes; practicar el diàleg i la negociació… Aquesta competència suposa afrontar la convivència i els conflictes emprant el judici ètic basat en els valors i pràctiques democràtiques, i exercir la ciutadania”.

Però el que s’ha derivat d’aquesta ofensiva contra uns professionals que tenen l’obligació de treballar perquè els seus alumnes siguin competents socialment i ciutadana, és un ambient irrespirable de por, de repressió i d’autorepressió que perjudica tant el procés d’ensenyament i aprenentatge com les relacions dels docents amb els seus alumnes i amb les seves famílies. La calúmnia, la delació, la sospita permanent, la desconfiança, són a les antípodes del clima que es necessita per fer una educació integral i per aprendre amb eficàcia, llibertat i justícia.

En conseqüència, exigim que s’aturi aquesta desgraciada escalada que no pot portar res de bo; que la justícia no admeti ni a tràmit aquestes denúncies absolutament partidistes i forassenyades i que es resolguin en les instàncies pertinents; que es restitueixi l’honor i l’honorabilitat d’uns professionals que, fins que es demostri el contrari, han fet i fan bé la seva feina; i que es treballi des de tots els fronts per millorar un sistema educatiu que ha sofert aquests darrers anys unes retallades que han posat encara més difícil l’aconseguir una educació de qualitat per a tothom.

Girona, 17 de maig de 2018