La Carmelina va ser una de les primeres persones que vaig conèixer quan vaig arribar a Girona. La seva mort, a banda de ser injusta pel que representa el trànsit natural de la vida, m’ha portat a recordar la joventut. Quan, en una Girona humida i bruta fins a seny -pocs barris es salvaven de rates, escarabats i razzies policial, algunes d’extrema dreta-, ens havíem trobat en bars i llocs poc recomanables. Amb ella vaig coincidir poc -treia l’ull i era discreta-. Silenci elegant i presència gairebé no vista, no era dona de perdre nits sinó, que d’entremig dels que, als divuit anys, donàvem bandades d’un costat a l’altra i, sense senderi, ens esguerràvem les neurones del dia de demà, ella, feia via.

Jove i entenimentada, sobtava, perquè, era de les poques persones que havia construït un discurs ètic i moral respecte del futur. Insubornable. El seu temps, malauradament acoltellat amb ràbia, li ha donat la raó: és va convertir en una mestra que ha deixat un bon record als alumnes. Un d’aquells espècimens, que, quan xerràvem al Salsitxa -maqueta d’Umpah Pah!-, molts havíem donat per extingits, perquè, no havíem conegut a cap mestre bo o interessant. La Carmelina va subvertir aquesta apreciació derrotista. Els que érem més grans creiem que ja ho havíem vist tot -internats i sectes religioses, catòliques i estrafolàries-. El món laic, tot just estrenat, no ens el creiem. Érem descreguts de mena, afirmàvem que l’educació estava atrapada en un seguit de renúncies. Així, agosarats i bocamolls, certificàvem, a peu de barra, la mort de la il·lusió. Sense ser punkies, érem esperits funeraris que acceptàvem el lema No future! Ella va demostrar que anàvem equivocats. Que la bona ensenyança depèn només dels mestres -les circumstàncies de cada època són pobres i desguitarrats efectes col·laterals-. Què l’educació no seguia ni modes ni fanzines o frases demolidores llegides als còmics, tampoc als llibres i pel·lícules que havien estat prohibides.

La Carmelina, va formar part d’una nova generació de mestres humanistes. Una que valorava, després del franquisme, a l’alumne com a persona i no com una peça que havia de funcionar com una màquina a dins de l’entramat del poder -crear productors de classe mitja per alimentar l’engranatge capitalista. Va ser una mestra que va afavorir que els alumnes veiessin el món i la natura i, sobretot, una cosa senzilla, que no es descuidessin de les armes de la mirada que, al capdavall, representava tenir criteri.

Recordo també la seva fermesa a l’hora de reivindicar el llegat musical dels seus germans (els Cardona). Discos i concerts per mantenir viva la memòria d’una creativitat i, també, d’una època, la joventut viscuda a Girona, que, sense ser mítica, ha esdevingut llegendària.

La mort de la Carmelina, m’acosta a la llum de la nostàlgia i, també, implica, al cap dels anys, abaixar la persiana d’una època viscuda amb intensitat i, sobretot, amb la gràcia d’haver-la recorregut junts, rient, i amb un fabulós grapat d’innocència.

Una dona excepcional.