Hamid Iounis Abu Daqqa, un nen de 13 anys, jugava a futbol vestit amb la samarreta del Real Madrid quan va ser assassinat el 8 de novembre des d’un helicòpter israelià a la franja de Gaza. Era la fi de la treva entre Israel i Hamas. Cinc dies després, dimecres passat, un míssil posava fi a la vida d’Ahmed Jaabari, el cap militar de les Brigades d’Azzedim-al-Qassam, el braç armat del moviment Hamas. El vaig conèixer a Gaza el 2007, pocs dies després que els islamistes prenguessin per la força el poder que els negaven després d’haver guanyat les eleccions. Jaabari havia portat la negociació per l’alliberament del soldat francoisraelià Shalit Gilad i també era el que ordenava que les desenes de míssils que es disparaven des de la franja no ferissin ningú, una prova que buscava la pau. Ho diu Gershon Baskin, que va fer de mitjancer per l’alliberament de Shalit i que ara traginava missatges entre Jaabari i els serveis secrets israelians. Dimecres, segons Baskin, li havia fet arribar l’últim esborrany. Hores més tard, Jaabari volava pels aires amb quinze persones més.

Torna a començar l’espiral d’acció-reacció, l’escalada violenta que converteix les persones en números d’unes estadístiques macabres de mort i destrucció. Centenars de coets es disparen des de Gaza, i els avions i vaixells israelians escombren les malmeses infraestructures que van quedar dretes fa quatre anys, després de l’operació Plom Fos de l’any 2009.

Vint, cinquanta, noranta… amb cada bombardeig creix el nombre de víctimes. Però la situació no és la mateixa que fa quatre anys. Al sud, Muhammad Mursi, president d’Egipte, està entre l’espasa i la paret: entre la solidaritat amb els palestins que li demanen les bases dels Germans Musulmans i la irrenunciable ajuda econòmica i militar que li donen els EUA. Al nord, a Síria, els rebels disparen morters des dels territoris que controlen a la part ocupada per Israel al Golan. El dia 29 de novembre, l’Assemblea General de l’ONU votarà la sol·licitud de Palestina per convertir-se en estat observador, un altre graó per arribar a ser estat membre. Un estatus ara impossible pel vet dels EUA. La població mundial no accepta les bombes contra els gairebé dos milions de persones bloquejades entre el mur i el mar a la franja de Gaza. Hi ha manifestacions a tot arreu. Israel perd altre cop la batalla de l’opinió pública, una batalla impossible de guanyar amb bombes contra els periodistes i fotos de nens morts. Obama no diu res de nou: “Israel té dret a defensar-se.” Noam Chomski ho rebat: “L’exèrcit israelià no es pot defensar quan està ocupant terra aliena. Digueu-li com vulgueu, però no defensa”. Ara, mort Jaabari, l’ala més extremista de Hamas agafarà les regnes del govern. És el que vol Netanyahu, aquest home que, a mitjan anys 90, demanava al carrer la mort de Yitzhak Rabin, i que basa la seva carrera política en la destrucció i l’assassinat d’aquells amb qui hauria de parlar. Israel està ja en campanya electoral.

> La franja de Gaza: el Maresme palestí [31·12·2008]