S’escolten les veus dels indignats de la dreta catalana. N’estan farts dels catalans republicans, estan fins al capdamunt que l’Honorable President de la Generalitat encara no estigui empresonat -que estigui a l’estranger en comptes de penar en una presó espanyola-, volen la pau dels cementiris i la fermesa de l’status quo. En el fons desitgen que torni algú com Jordi Pujol. Enyoren la tranquil·litat que comporta estar manats per corruptes. Per això es manifesten tumultuàriament a Barcelona, per acabar, d’una vegada i per sempre, amb una autonomia que només els porta maldecaps. Mai no se l’han cregut. Adéu a TV3, educació, immersió lingüística i sanitat. L’autonomia, al final, engavanya. Els han dit que ells són els bons catalans i que, els altres, han sorgit per defensar un anatema anomenat República. Herètics. Segur que els bons no passaran per cap tribunal. Qui hi va és perquè és un malànima. Els emprenya que cada nit hi hagi cassolades. Per què els milers de militars encapsulats als ports no prenen d’una vegada els carrers? Són una amalgama de gent que advoquen perquè el govern català sencer estigui a la presó i deixi de molestar. Una multitud obrera i de classe mitja preocupada per les pujades i baixades de la borsa, la prima de risc i el bosso de higs. El seu benestar depèn de la salut de l’Íbex. Els republicans som dolents, duem el mal -virus republicà- empeltat al nostre ADN. Cal fumigar. I mentre creuen que són els bons, els seus líders apliquen la Mare de totes les lleis, l’article 155, a tota la població. Accepten el sacrifici. La repressió no discrimina. Tampoc no els interessa, admiren als borbons i, sobretot, els fa ràbia la República i el que representa. La història recent o la més allunyada, els la pendula. Si algú entra en un jutjat és perquè “alguna cosa dolenta haurà fet”. República? Pa qué? Per què? S’exciten escoltant el discurs del rei i els de xenòfobs com Mario Vargas Llosa o Josep Borrell. Duen banderes com els escamots d’ultres, feixistes, que campen al seu aire per Catalunya. Estan contens que, per fi, algú, hagi decidit tancar als polítics catalans a la presó. Massa poc! I no és que tots siguin franquistes sinó que pensen en el Pare Estat, el poder patrimonial que s’ha de manifestar quan algú se’n surt de la rega, mereix un correctiu. No els importa votar a favor del govern espanyol -corrupte fins a la medul·la-. Si per ells fos, Catalunya, tornaria a ser una diputació i s’hauria de tancar el Parlament. Niu de idees perverses. En bona part, són gent que han descobert que es podien manifestar en massa, són els seus líders els que els han tingut en silenci durant anys. I, de rebot, el PSC. Miquel Iceta copulant fotogràficament amb la dreta més retrograda. Una imatge per a la història de la ignomínia. Res a dir, cadascú és lliure d’introduir la seva ànima a on li convingui. Els ostatges són seus. Manen i el poder els excita. Presos polítics per negociar. Carn a les bèsties. La vida ràpida no s’atura enlloc. Ara, només ens queda anar a votar. Votar per refermar la República. I després Déu dirà.