Amb la reinstauració de la monarquia borbònica, la societat espanyola i catalana va creure, durant anys que l’autonomisme era una solució. l’Estat Espanyol era un estat democràtic. Això es va acabar amb l’atac en contra de l’Estatut. En l’actualitat i quan hi ha presoners polítics -ostatges al capdavall-, els espanyols no s’ho creuen. De cop, el plat bonic se’ls trenca. Malament quan han de defensar l’estat de dret opressor, malament quan veuen com veuen que la veritat els assalta. Els catalans, per ase o per bèstia, sempre hem ajudat a modernitzar Espanya -sempre n’hem sortit escaldats. Escric això a les 10 del vespre i escoltant una casserolada –violència criminal-. Qualsevol que protesti abonyegant una casserola, pot ser acusat de sedició. Tots som delinqüents. No és un acudit. Han detingut dos joves de Lleida per penjar fotos de l’actuació policial del dia del referèndum 1-O. Ara, han engarjolat al govern. Tot just ara, els espanyols, estan veient la seva realitat i no els agrada. A veure: no se n’han sortit amb l’amenaça de les porres i la sang, som mesells i provocadors per ser pacifistes. No els agrada. Per això, com una colònia d’ultramar, mereixem escarment. Milers de militars al port i a punt per actuar. La por. L’horror que comporta la por. És allò de la veritat i de la realitat. La realitat és que ara només el poder municipal és el que governa democràticament Catalunya -esperem que Ada Colau entengui el rol que li pertoca; ser la màxima representant de la democràcia-. S’atreveixen a anul·lar les institucions dient: és pel vostre bé, nosaltres que mai no hem governat ara manem. Hem vingut per quedar-nos. Per desmuntar tot allò que ha estat Catalunya des de l’arribada dels borbons. Bé, el PSC, sí que va governar. El PSC és un capítol a part. Quan van de ressaca revifen llastimosament el federalisme. Són el socialisme modern, aquell que avisa als republicans que rebran hòsties -ells no, són els catalans bons-. I abans que rebrem ja estan ajuntats amb la dreta, és de suposar que a la llarga cobraran alguna cosa de tot plegat. Mariano Rajoy, un cop s’ha carregat el Parlament i la Generalitat, gran estadista, convoca eleccions. Maniobra espectacular diu tothom. Mentre fa això ataca, sense cap tipus d’entranya política, al govern i tanca a consellers i a qui convingui. És la llei. Segurament es creia que convocant unes eleccions això, dividiria als demòcrates. D’avui fins al 21-D s’implementarà la repressió. Presos polítics a full time, multes, delacions i Guàrdia Civils remenant al fons del barril dels Mossos d’Esquadra. Catalunya està en estat d’excepció i, gràcies a això, el PP tindrà majoria absoluta, llavors, Roma no pagarà traïdors. Un clàssic. Els catalans republicans estem sols. Podemos manoteja frases -la lluita que hi ha a Catalunya no és la seva, són protocomunistes universals-. Aquestes eleccions muntades per la cara seran una afirmació de tot el que el triumvirat del 155 volien esborrar: Catalunya. Mentrestant hi ha una defensa de la democràcia i dels presos polítics. Els espanyols no poden assumir que això -viure en un Estat democràticament feble- sigui una realitat. No ho admeten ni tants sols els vuit-cents intel·lectuals del manifest en contra del referèndum. Sols. Tots acabarem tancats i escrivint en paper de vàter i trossos de paper. Em reafirmo amb una idea: la defensa de les institucions catalanes, la democràcia que és de tots inclús dels renegats i dels comanxers. Falta poc perquè s’intervingui TV3. La violència l’exerceix qui va amb antidisturbis en contra de la gent, l’extrema dreta que campa amb gust i, també, qui empresona als polítics. L’horror rau en l’abús de la força. La democràcia és una altra cosa. Salut!