Desvetllar l’entusiasme. Incitar a fer alguna cosa. Afeccionar-se. Paraules, totes, que indiquen una voluntat de prendre part activa, mostrar una certa identificació. Com ara entre uns ciutadans i la seva ciutat, que, necessàriament, han de conviure, s’han de fer, relacionar. Tota convivència, comunicació i informació requereix uns condicionaments. Una ciutat i els seus ciutadans necessiten uns àmbits de relació, uns espais físics per atorgar-se les confiances.

Aterrem a la realitat gironina. La sala municipal d’exposicions de la Rambla de la Llibertat podria ser el marc perfecte per mostrar els projectes que esperen oportunitat. Però aquella sala sembla segrestada per la destinació d’una determinada branca de l’art –i només una– que no ha mantingut la popularitat i la pedagogia que anteriorment havia tingut la sala; es pot recordar encara l’entranyable i càlid que resultava aquell àmbit quan, per exemple, l’Assemblea Democràtica d’Artistes hi preparava unes realitzacions inoblidables: senzillament, engrescaven. Fa falta aquella sala municipal.

Ara podria ser el millor espai per mostrar, per exemple, l’esperat projecte de reconstrucció del pont del Dimoni sobre el riu Güell, quan els ciutadans de Santa Eugènia de Ter estan a punt de veure el fruit de la seva lluita exemplar, model de civisme. El nucli del centre urbà de Girona difícilment s’interessa pels barris i ara seria un vas comunicant informatiu, per afavorir els coneixements mutus.

Podríem engrescar-nos en un altre tema que reclama ser ensenyat a una sala informativa: el projecte del Fons Santos Torroella, que ocuparà l’antic Palau de Justícia; si contribuïm econòmicament a aquesta gran realització (gran, ho hem de creure a cegues) ens hem d’informar, se’ns ha d’informar.

Tot, absolutament tot, mereix i reclama informació detallada, completa, tècnica i popular, engrescadora, més enllà de l’acostumada mitja pagineta als diaris. Falta una sala popular per fer-hi exposicions de quilòmetre zero; preguntem-nos per què a Girona no es dona a conèixer el treball categòric que genera la Universitat de Girona, i que molt sovint afecta aquestes comarques, com ara la tesi de la doctora Anna Ribas sobre les inundacions de Girona. La sala municipal seria un ideal punt de trobada de dues veïnes, ciutat i universitat, que tenen molt per explicar-se, fer-se. I les dues institucions, ben estintolades, ens podrien transmetre molt d’engrescament.

A Girona s’acaba de saber que només menys d’un cinc per cent dels ciutadans s’ha engrescat aquest any amb els pressupostos participats. Una veu més autoritzada que la meva hi ha buscat una explicació: «Cada barri decideix una petitíssima porció d’una diminuta part d’inversions que suposa un escàs 1% del pressupost global de l’Ajuntament. Els veïns decideixen les engrunes.» La ciutadania no s’hi ha engrescat. És aquesta una actualitat que s’ha d’analitzar molt seriosament. Ens toca a tots, Administració i administrats, arribar al fons de la qüestió.

La ciutat riallera dels grans dies de festival pot enlluernar. Cada vegada que s’apaguen els últims focus i altaveus, una ciutadania pot quedar abatuda pel sarau. D’acord, però algú ha de vetllar el dia a dia, la flama de l’engrescament pregon, cívic i noble, el pinyol de Girona, la sembra del millor esperit, i tots ens hi hem de sentir compromesos.