Primer de Maig, Dia del treballador. No em remuntaré als màrtirs de Chicago, ni tan sols a les lluites gràcies a les quals fins avui ningú s’havia atrevit a retallar els nostres drets.

Ja fa uns anys que no puc deixar d’associar les paraules treball i riu. No em refereixo al constant treball geològic del pas de l’aigua, sinó al paper primordial que els rius han tingut en l’economia d’aquest país.

Tinc davant dues fotografies, velles i atrotinades, però on es reflecteix clarament, no només els anhels i sofriments d’una època, sinó el conjunt de la lluita de la humanitat per incrementar el seu benestar.

En una sis dones amb cistells plens de verdures esperen clients al mercat. Tenen un posat seriós i la roba gastada, desprenen cansament, es fan evidents les llargues hores al camp abans d’anar a vendre els excedents.

En l’altra una corrua d’obrers sortint de la fàbrica. En primer terme una dóna s’aguanta la ronyonada després de la llarga jornada laboral. El cansament també és evident i les mostres d’alegria o satisfacció nul·les.

Les dues imatges deuen la seva existència a l’afany de millora de l’espècie humana, malgrat sigui a costa de sacrificis en el present. Cap de les dues, però, hauria existit sense l’aigua, concretament la del riu Ter canalitzada a través de la Sèquia Monar. Aquest canal, existent almenys des del segle IX, va permetre regar les terres de Salt, Santa Eugènia de Ter i Girona, molt fèrtils pels sediments aportats pels rius. Ben aviat s’hi construiren molins i una farga, on s’instal·là la indústria tèxtil al segle XIX, buscant la força de l’aigua corrent que el vapor no els podia donar per manca de carbó.

La Monar, més antiga que la Catedral de Girona

Més antiga que la Catedral de Girona, fins i tot que la base romànica, la Monar va determinar el desenvolupament del barri del Mercadal de Girona i de les viles de Santa Eugènia de Ter i Salt. La diferència és que les classes benestants de la ciutat mai l’han vist com un símbol del seu poder, el Mercadal, Santa Eugènia de Ter i Salt eren bàsicament la zona industrial de l’Àrea Metropolitana. La Sèquia Monar és el patrimoni històric dels pagesos i els obrers i, a més, un patrimoni històric encara viu, que continua generant riquesa.

La Grober, la Marfà, la Coma i Cros, Manufactures Gassol…

	En aquesta sala de la Marfà hi havia unes vint-i-cinc cardes. Com aquella d’allà -Manel Ramió, treballador jubilitat de la fàbrica, el nostre guia, ens assenyala un trasto immens, rovellat i ple de pols que està en un extrem de la sala gran FOTO: ROSA M. OLIVERAS [> VEURE EL REPORTATGE FENT CLIC AQUÍ]

L’evolució de la societat n’ha canviat les necessitats i prioritats, assistim a l’aflorament de noves activitats i a la crisi d’altres. Ja pràcticament no queda res de la indústria tèxtil de la Sèquia, el tancament o trasllat de la Grober, la Marfà, la Coma i Cros o el darrer episodi viscut amb Manufactures Gassol, en són només alguns exemples. En resten les parets i la maquinària emmudida, testimonis del passat de la contrada, però sobretot en resta l’experiència de la gent. La pagesia també ha patit una davallada molt important, els avenços del segle XX han augmentat molt la productivitat de la terra i ens trobem amb sobreproducció a nivell local, la política agrària europea té com a objectiu l’abandó de terres de cultiu, però això repercuteix negativament en moltes contrades on l’ecologia està molt lligada als usos tradicionals del territori, d’aquí que sovint es parli dels pagesos com dels jardiners del paisatge.

Alhora el conjunt patrimonial de la Monar, format per la pròpia Sèquia, les fàbriques i les terres entre aquesta i el Ter, encara ofereix l’oportunitat per la definició del futur d’aquestes viles i barris. No es tracta només del discurs històric que vertebra, on queda clarament reflectida la relació bidireccional entre el medi natural i la societat humana, parlem del capital social de l’espai. Permet desenvolupar-hi una agricultura de qualitat, obtenir electricitat, recuperar mediambientalment l’Àrea Metropolitana, ofereix unes grans possibilitats d’oci, és font de coneixement i comunicació… Defensar el conjunt patrimonial de la Monar és defensar el dret al treball.

Quedi clar que el dret al treball és per satisfer la necessitat de realització personal en la societat i per facilitar també l’assoliment del benestar en cercles més íntims. En definitiva el dret al treball és bàsic per allò que en diríem viure.

En les darreres dècades sembla que això s’hagi oblidat, contemplem com els drets dels treballadors s’han anat retallant a casa nostra i arreu del món. Fins al punt que el tractat constitucional europeu ja no recull el dret al treball sinó el dret a treballar. Són molts els qui surten de la feina sense cap alicient per tornar-hi l’endemà. Més que un dret per viure plenament sembla una almoina per a què poguem anar tirant, per sobreviure.

Un nou context, però en el fons sembla talment anem enrera. L’aigua que baixa per la Sèquia ens recorda però que el temps és unidireccional. El nostre futur l’hem de decidir nosaltres.

Ivan Bustamante i Galera és membre de la Plataforma en defensa de les Hortes i Ribes del Ter