L’Ajuntament de Girona té un problema amb els arbres. Des de la variant de Sant Daniel, que manté ben pentinats d’arbres, des de fa anys, una bona colla de quilòmetres, fins al plàtan enorme del carrer Josep M. Gironella a Sant Narcís, que els veïns s’han afillat per evitar que el capolin, hi ha tota una història de pànic i terror per als arbres gironins. Fem memòria: els magnífics plàtans de davant de la plaça de toros de Santa Eugènia foren tallats i convertits en llenya; els plàtans de la zona que ara ocupen La Copa i la rotonda de l’entrada de Girona van desaparèixer del mapa; els pobres arbres de la plaça Lledoners van patir l’excés de zel d’un jardiner municipal; desenes de liquidàmbars, magnòlies i tells de les places Pompeu Fabra i Hospital i del carrer Joan Maragall foren arrancats per construir el pàrquing de Santa Caterina; el cedre del Cadesbank a la plaça del Lleó fou tallat perquè feia nosa a algú; els pobres arbres de la Constitució han de ser plantats, arrancats i enterrats perquè ni creixen, ni fan ombra, ni gaudeixen de bona salut; els arbres de la frontissa del Güell foren engolits pel ciment; el pi gegantí del parc infantil de la Devesa es va desplomar… El futur encara es planteja pitjor: la tala monumental de centenars d’arbres a tot Girona, des de Sant Narcís a Fontajau, pel pas del TGV o la tala de plàtans de la Devesa per a la construcció d’un pavelló…

Fa angúnia que les autoritats diguin -amb una mica de pinxeria, val a dir- que per cada arbre tallat en plantaran quatre, o que facin inventari públic dels arbres que han plantat aquí i allà en els darrers anys. Fa angúnia perquè, a part del menyspreu absolut que mostren per la vida vegetal (aquí trec aquest arbre i allà n’hi poso un altre, amb la mateixa elegància i solvència que poso i trec tanques), demostren no entendre el valor intrínsec que cada arbre atresora, un valor intangible però superior.

Sota l’ombra acollidora del plàtan del carrer Gironella, hi dinaven els ferroviaris gironins de fa uns anys; ha marcat el pas de les estacions per a tots els veïns; ha acollit ocells i s’ha vinclat els dies de pluja intensa… Aquest intangible l’ha de saber valorar i protegir el poder. I més un poder tan poc afortunat fins ara en la gestió del patrimoni vegetal de la ciutat. L’enorme i esponerós plàtan de la plaça del Mercat, que és l’alegria de clients i venedors, va aconseguir ser salvat de la voracitat especulativa per la gestió expressa d’uns ciutadans. I avui és un orgull per a tota la ciutat. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines