Els governs espanyol i català han anunciat en els darrers dies un seguit de mesures destinades a reduir el dèficit públic. El que voldria fer en aquest article és reflexionar sobre quina és la millor estratègia que cal seguir per reduir el dèficit i afrontar la crisi.

1. La crisi té causes diferents de la ineficiència del sector públic. La crisi, en el cas espanyol, sorgeix, d’una part, de la crisi financera internacional i de l’altra, de l’esgotament d’un model especulatiu centrat en el sector de la construcció. La principal responsabilitat pública ve en tot cas donada per la incapacitat d’haver punxat a temps la bombolla immobiliària.

2. Les administracions públiques espanyoles no són les principals culpables de l’endeutament exterior. La major part d’aquest prové de les empreses i dels particulars. A més, el conjunt de les administracions públiques espanyoles havien vingut registrant dèficits molt petits o fins i tot superàvits en els anys previs a la crisi. És cert, però, que es van finançar despeses importants amb uns recursos que eren contingents, que hi ha hagut projectes públics manifestament superflus, i que els últims governs (Zapatero i Aznar) han consolidat la idea errònia que pagar menys impostos és per se la millor opció per a la ciutadania.

3. El sistema autonòmic tampoc no és el culpable de la crisi. Les ineficiències i duplicitats existents poden ser resoltes també reduint l’administració pública central, en àmbits com les diputacions i els ministeris allà on les comunitats autònomes tenen competències exclusives.

4. En el cas català, no es poden entendre els problemes financers de la Generalitat sense tenir en compte per una banda el dèficit fiscal català (al voltant del 9% del PIB català) i els reiterats incompliments dels governs espanyols quant a acords sobre finançament.

5. Entre les mesures del Govern Rajoy cal destacar l’increment de l’impost sobre la renda. Aquesta ha estat una mesura inesperada (tothom preveia un augment de l’IVA), en una magnitud important, i progressiva (l’augment del tipus és menor per a les rendes del treball i capital més petites i més elevades per a les més grans). Aquesta és una mesura que el Govern socialista no s’havia atrevit mai a implantar. Suposa un intent de fer (o de fer veure) que els costos de la crisi els pagui el conjunt de la societat.

6. El Govern Rajoy ha optat per congelar els sous dels treballadors de les administracions públiques i per no substituir baixes, exceptuant algunes professions molt concretes. El Govern Mas ha anat encara més lluny. L’argument que empren ambdós governs és que el funcionari té una plaça assegurada de per vida i que aquest privilegi ha de tenir algun tipus de contrapartida. Aquesta idea mereix tres reflexions. Primera, la reestructuració de l’administració pública s’ha de fer d’una altra manera, no només amb criteris comptables, cal aplicar criteris d’eficiència i racionalitat. Segona, una part important de les persones que treballen a les administracions públiques no són funcionàries amb plaça. Tercera, els treballadors públics ja es van sacrificar també en èpoques de vaques grasses, amb sous congelats o creixent per sota de la inflació.

7. La reducció del dèficit públic que pretén fer el Govern Rajoy és inassumible en aquests moments. Si finalment es comprova que el dèficit públic espanyol és del 8% del PIB i ha de ser reduït al 4,4%, això implica una retallada en el dèficit d’uns 36.500 milions d’€. Aquest moviment en els comptes públics només pot donar-se si hi ha nou augment dels impostos (IVA), una més que possible retallada en el sou dels treballadors públics, i una nova contracció de la despesa (en quines partides?). Per tant, tindrem menys despesa agregada. Aquesta és una estratègia molt perillosa si tenim en compte que l’economia espanyola ha caigut ja un 0,5% del PIB en l’últim trimestre del 2011, i que entrarà en recessió a inicis d’aquest any. Cal donar un cop decidit de timó i modificar els acords a què es va arribar a la Unió Europea sobre reducció del dèficit, i allargar el temps de què es disposa per a arribar al límit del 3% del PIB. Hi ha dues dites que resumeixen la situació actual: “poc a poc i bona lletra”, i “rectificar és de savis”.

8. En tot cas, cal no oblidar que l’economia espanyola destaca pel seu elevat volum de frau fiscal. Aquí hi ha molt camí per córrer, tot i que pugui acabar afectant interessos i grups de pressió importants.

9. Cal definir quin és el model de creixement econòmic que volem aplicar per a sortir de la crisi. Aquest és l’element més negligit fins al moment, més enllà d’idees totèmiques com la necessitat de flexibilitzar el mercat de treball (és a dir, de facilitar i abaratir l’acomiadament). Hi ha partides de despesa a les quals no es pot renunciar, com per exemple les de recerca i internacionalització de les empreses, o les de formació. I no podem pas oblidar que cal que el sistema financer reactivi el crèdit a les empreses.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG