La manifestació independentista de l’Onze de Setembre d’enguany ha estat un èxit total i absolut. Un milió i mig de catalans es van manifestar a Barcelona demanant la creació d’un estat nou a Europa, el català. Aquesta demostració pacífica, i impulsada per la societat civil, marcarà un abans i un després en la història del nostre país, i obre la possibilitat real de la construcció d’un Estat català.

La reacció espanyola ha estat la (per desgràcia) habitual i previsible. En primer lloc, s’ha procedit a insultar les persones que varen assistir a la manifestació, titllant-les poc més que de masses alienades i manipulades per una mena d’obscur pla genètic, paraeducatiu i polític de manipulació de les masses, que tan sols un reduït i selecte grup de ments preclares, privilegiades i universalistes han estat capaces de desxifrar i denunciar. Els insults inclouen belles i poètiques paraules com tribu, idiotes de diccionari o nazionalistes (aquest últim és especialment original i enginyós).

Com comptar assistents a una manifestació

En segon lloc, s’ha procedit a manipular les xifres dels assistents, amb l’habitual argument dels no assistents a la concentració. Si han anat 1,5 milions de persones a la manifestació, això vol dir que els 6 milions restants de catalans hi estan en contra. Aquest supòsit, és si més no, agosarat. Implica que cap dels independentistes que hi ha a Catalunya va patir algun tipus d’impediment (laboral o personal) per assistir a la manifestació. Cap ni un, miracle sense precedents que indicaria que Déu és darrera la causa catalana!

Implica també que totes les persones que no hi van anar estan en contra de la manifestació, que tothom té una posició clara sobre la qüestió, fet novament inversemblant. Vol dir per extensió, i això és més preocupant, que tota la gent que no va anar a la manifestació de repulsa contra l’assassinat de l’Ernest Lluch per part d’ETA estaven a favor del miserable assassinat (oi senyora Sánchez-Camacho?, oi senyor Navarro?).

El missatge de la por

En tercer lloc, s’ha procedit a escampar la por entre la població catalana, en base a un seguit de mitges veritats i mentides absolutes. D’entre aquestes en podem destacar les següents:

– La creació d’un estat independent català implicaria la sortida de la Unió Europea (UE). Respecte aquest argument cal tenir en compte les següents consideracions. Primera, no hi ha res escrit sobre què passa si alguna part d’un estat membre de la UE s’independitza. Per tant, tot dependrà en gran part de com es porti a terme el procés des del punt de vista polític, caldrà una negociació política complexa també amb la UE i amb altres interlocutors internacionals. Per la part catalana, caldrà (com s’està fent) que el procés cap a la independència es dugui a terme de forma pacífica, cívica i democràtica. Igualment serà necessari assolir una majoria suficient, que es reflecteixi a través de les urnes. I mostrar que en tot cas és l’altra banda, la part espanyola, la que no vol negociar, la que bloqueja un procés democràtic (fet que ja comença a ser prou evident amb el rebuig al pacte fiscal, o l’amenaça de veto etern a l’entrada a la UE que no sembla pas que el govern britànic vulgui usar amb l’escocès).

Segona, en el cas que Catalunya sigui “expulsada de la UE”, cal tenir en compte que Catalunya ja té incorporada tota la legislació comunitària. Per tant, des del punt de vista de les normatives, la negociació serà ràpida. El que voldrà la UE és un estat democràtic, transparent, que garanteixi els drets de les minories, i el català ho ha de ser i ho serà.

Tercera, és dubtós que la UE, en plena crisi econòmica, estigui interessada a perdre un mercat interessant com és el català.

– Pèrdua de mercats i consegüent caiguda en la més absoluta misèria. A curt termini sí que es perdrà part del mercat espanyol (degut a un més que possible boicot que sempre es pot replicar), però aquí hem de considerar el fet que les empreses catalanes cada cop més venen els seus productes a la resta del planeta, i que tenim un sector turístic molt potent. A més, no tenir un estat en contra sinó a favor és bo pel desenvolupament de l’activitat econòmica. I tenir una veu pròpia en els fòrums internacionals és positiu, tot el contrari que tenir un estat que et fa desaparèixer d’aquests àmbits. Els problemes els tindríem en tot cas en el curt termini, però en el mig i llarg, si actuem bé, podem tenir majors nivells de benestar i de cohesió social.

– Va en contra de la Constitució, és antidemocràtica, és colpista. Aquest és un altre argument abastament usat (Rivera, Caja, Joan Carles I, Díez, Rajoy). La Constitució es converteix en una mena de verge vestal, intocable, en una mena de tòtem sagrat guardià de les més altes i pures essències de la hispanitat i de la democràcia incorrupta, com el braç de Santa Teresa. Si la majoria dels catalans (a través d’un parlament escollit democràticament i/o a través d’un referèndum) decideixen crear un estat propi i això no està previst per la Constitució, llavors s’anul·len drets democràtics en nom de la democràcia. La quadratura del cercle en termes polítics. Cal aclarir que aquesta línia argumental espanyola té dues versions: la light, que implica suspendre l’autogovern català; la heavy, enviar l’exèrcit espanyol a reprimir-nos.

Reflexions finals

Només voldria fer quatre consideracions al respecte. La primera és que quan ETA assassinava gent i es va prohibir HB i tot el seu entramat es va argüir que, en democràcia, es podia defensar qualsevol idea. Ara que una part molt important -per no dir majoritària- del poble català es mostra a favor de la independència de Catalunya, aquest argument demostra la seva total falsedat. A l’Estat espanyol els temes a debatre estan perfectament acotats: tots, excepte la unitat d’Espanya, la monarquia, el sistema econòmic capitalista i en especial rol dels grans oligopolis i de la banca, el paper de l’església catòlica…

La segona consideració és que dir que el que està succeint a Catalunya (un moviment cívic, popular, transversal i pacífic intentant dur a terme una proposta política) és un cop d’estat, invocant alhora la intervenció de l’exèrcit, qualifica més que sobradament les persones que l’empren i no precisament al seu favor. Recorda perillosament la noció de l'”auxilio a la rebelión militar” que va usar el franquisme.

La tercera és que usar el Rei és una mostra de la desesperació de certs cercles polítics i econòmics espanyols. Després del cas Urdangarín i de les despeses sumptuàries del monarca en plena crisi, treure a passejar el gran caçador d’elefants és molt i molt significatiu de com estan les coses. Cal no oblidar però que aquest senyor és el cap suprem de l’exèrcit espanyol, i que probablement aquesta és una manera fina d’insinuar el nivell de debat que es vol mantenir (tancs contra idees, la raó de la força contra la força de la raó). En tot cas, algunes persones (perverses de mena) esperen deleroses la reacció d’alguna fundació gironina molt lligada a la casa reial davant aquestes declaracions del monarca borbó.

La quarta i la més trista de totes és que els cercles polítics i econòmics espanyol són incapaços d’oferir ni tan sols un argument racional i/o sentimental en positiu per convèncer els catalans de la conveniència de seguir dins de l’stat espanyol.

En tot cas, als catalans independentistes ens caldrà intel·ligència, unitat, determinació i sang freda per aconseguir els nostres objectius. Caldrà presentar arguments en positiu per convèncer (encara) més catalans. Vénen temps difícils, però el més difícil ja s’ha fet: plantejar la independència de Catalunya com una alternativa racional, viable, possible i atractiva.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG