El vodevil del procés d’investidura del president de la Generalitat de Catalunya està, cada dia que passa, adquirint uns tons més dramàtics i ridículs. Junts pel Sí i la CUP, la CUP i Junts pel Sí s’han ficat en un embolic del qual no semblen saber com sortir-se’n (ja no direm airosament, que tal vegada seria demanar massa).

L’error de càlcul

Tot comença per un error de càlcul, per un excés d’optimisme que han comès ambdues parts. Junts pel Sí (JxS) va acabar la campanya electoral del 27-S absolutament convençuda que obtindria o podria fregar la majoria absoluta. Els 62 diputats que va acabar tenint, just al voltant del que donaria la suma de CDC, ERC i escindits d’UDC en l’anterior legislatura, demostrava que la fórmula d’anar junts i de proposar el vot de la vida no havia acabat de funcionar del tot, que no sumava del tot. Per la seva banda, la CUP va assolir uns resultats extraordinaris, més que triplicant els que havia obtingut en les eleccions de 2012. Però la ironia del destí la situava en un escenari inesperat: tenia la clau del destí, del govern, s’havia de mullar. L’abstenció no bastava. 62 vots de JxS són precisament un vot menys dels 63 vots del bloc del no (C’s, PSC, PP, CSQEP). Tots dos, JxS i la CUP, no poden deixar de tenir la sensació d’aquell partit de bàsquet que perds a l’últim segon, d’un triple llençat a la desesperada per l’equip rival des d’uns 10 metres de distància (llançament que s’hauria de cantar com ho feia el genial i malaguanyat Andrés Montes).

Les paraules

A més, hi ha el problema de les paraules i de les punyeteres hemeroteques digitals. El president Mas ha dit per activa i per passiva, i diversos cops, que ell no seria mai un obstacle al procés i que, si calia que s’apartés, ho faria. I de fet ho ha fet, però fent trampa, una trampa molt lletja. Sí, és cert que anava de número quatre en una llista que encapçalava en Raül Romeva, una de les persones d’esquerres més preparades del país. Però el candidat de veritat no era el que anava de primer a la llista, sinó aquella persona que havia dit per activa i per passiva, diversos cops, que no era imprescindible. El candidat de veritat, en Mas, s’amagava, perquè calia minimitzar els costos polítics associats a les retallades i a la corrupció. I aquest fet li va crear a en Romeva alguns moments compromesos durant els debats electorals, quan havia de justificar mesures d’austeritat que va prendre, amb molt d’entusiasme en alguns casos, el govern d’en Mas. Cal recordar què va passar amb la Renda Mínima d’Inserció i amb l’Impost de Successions? El que es va fer amb determinades retallades no està lligat a una ideologia determinada? Convé tal vegada recordar qui era el soci de govern d’en Mas durant l’etapa dura de les retallades? La gran bèstia negra de l’independentisme català, la senyora Sánchez-Camacho. Convé recordar les imputacions de corrupció que pesen sobre CDC (però no, per exemple, sobre ERC)?

Per cert, parlant d’ERC, quin paper vol jugar aquest partit a partir d’ara? Tornarà a dir, com va fer el 2014, que mai més no aprovaria uns pressupostos autonòmics per acabar fent-ho uns dies després? Tornarà a dir, com va dir el 2014 i bona part de 2015, que era millor anar per separat a unes eleccions que fer-ho junts, per acabar virant en rodó i pactar la seva supeditació a CDC i a en Mas? És sostenible moralment i política haver fet de principal partit de l’oposició tenint un acord de govern? S’atrevirà a frenar processos de privatització de serveis públics i a frenar projectes turístics de caire especulatiu si això no lliga amb el programa econòmic de CDC i de determinades elits econòmiques?

La CUP, per la seva banda, va afirmar, després de les eleccions del 27-S, que més que el qui el que importava era el què i el com, i va afegir que no es podia caure en l’error dels personalismes. Però, alhora, manté que no investirà mai en Mas. No és això una flagrant contradicció? I quan s’afirma que en Mas frena l’adhesió de noves persones al procés d’independència segurament s’encerta en l’anàlisi. Però, no és veritat també que en Mas ha atret i manté dins del procés a moltes persones de les classes mitjanes i mitjanes-altes sense les quals no és possible tirar endavant el procés d’independència? I que en Mas està imputat per un “delicte” que és posar unes urnes per a que pogués expressar-se la ciutadania? I que en Mas seria president per un termini (ai senyor!) de només 18 mesos (o menys, segons la CUP) en un govern de transició cap a la independència? Tant importa que en Mas sigui president d’un govern de transició i que pot ser controlat en tot moment des del Parlament? Calen mocions de confiança als pocs mesos de mandat?

La manca de visió estratègica

Aquest és, probablement, l’element més preocupant de tots. Aquí tenim una llista curta de comportaments incoherents de les dues parts (juntes o per separat):

1. S’aprova una resolució, la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, que en el seu punt sis emfàticament diu: “El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències”. Atenció, perquè es diu molt clarament quelcom com “ei, espanyols, que anem de veres, que no farem cas a cap resolució judicial vostra”. Uns pocs dies després de l’aprovació de la resolució per part del Parlament, el govern Rajoy presenta una demanda al TC perquè l’anul·li. El TC accepta a tràmit la sol·licitud, amb la qual cosa la resolució del Parlament queda suspesa temporalment. I la resposta de JxS, oh sorpresa! és recórrer al TC la decisió del TC, quan s’havia dit que no se’l reconeixia per res al TC. I, a més, s’argumenta que el que s’havia fet era una declaració de principis sense validesa jurídica. Ara es diu amb una veu semblant a la d’un nen de pàrvuls: “senyoreta, jo no he estat!” Quin ridícul! A la primera de canvi ja ens contradiem del que hem dit fa pocs dies i fem una maniobra jurídica que sabem del tot segur que està condemnada al més absolut i miserable dels fracassos. Curt terminisme en grau extrem, tapar forats com sempre, sense tenir cap visió àmplia de la jugada.

2. En Rajoy contraataca usant també una via diferent de la judicial (que té clarament guanyada). I ho fa d’una manera que es podia preveure si els impulsors del procés i de la resolució del Parlament haguessin tingut un mínim coneixement del joc dels escacs. En Rajoy contraataca ofegant la feble hisenda catalana, augmentant el nivell d’intervenció del pressupost català, unes setmanes abans d’unes eleccions espanyoles. Bingo! Asfixies i humilies l’enemic català i guanyes vots. La resposta d’en Mas i de JxS, la de sempre. Anar als tribunals espanyols, quan se sap que es perdrà, i dir: “ui, ara sí que ens hem enfadat molt i molt!” I s’afegeix que el tracte d’en Montoro és discriminatori, que el control no es fa a cap altra autonomia. Però és que hi ha alguna altra autonomia que hagi declarat també que vulgui marxar d’Espanya? És que ens hem cregut que l’altra part (Espanya) no reaccionaria mai? És que no sabem calcular les jugades de l’adversari quan juguem als escacs? Ni tan sols una?

3. La CUP pensa que els terminis no importen, que si hem esperat 300 anys per la independència ara podem esperar unes setmanes més. Theoretically speaking, com diem els economistes, tenen raó. El problema és que la maleïda realitat, un cop més, ho espatlla tot. Els terminis sí que importen, i molt. Han passat ja dos mesos des d’unes eleccions que es van guanyar en escons però no en vots, i que donen una majoria suficient en escons (però pelada políticament) a l’independentisme. Aquesta situació no es pot desaprofitar, perquè molt probablement el tren no tornarà a passar, almenys per aquesta generació. I la urgència de tenir govern a Catalunya augmenta quan el govern espanyol està asfixiant el català. Sense govern català, no es pot endegar el procés cap a la creació de l’Estat català; sense govern català, no es pot desobeir el govern espanyol; sense govern català, no es pot aplicar cap pla de xoc, no es aprovar cap llei ni solucionar cap problema. Tant costa entendre que hi ha una urgència històrica, pitjor tal vegada que la del Barça de fa unes tres dècades?

4. Les eleccions espanyoles del 20-D distorsionen encara més l’anàlisi, fins al punt que en Quico Homs, flamant candidat de JxS a les eleccions espanyoles, ha afirmat que caldria negociar amb el govern que sortís a Madrid, ara que allà la situació canviarà. Llàstima que ho farà a pitjor, com semblen mostrar totes les enquestes preelectorals, però la qüestió és parlar, suposo. Per cert, qui va decidir que CDC i ERC es presentessin per separat a les eleccions espanyoles? Encara acabarem facilitant el triomf de C’s a Catalunya. Llavors sí que riurem tots! I si hi ha eleccions al Parlament de Catalunya el març de 2016, CDC i ERC es presentaran junts o per separats? Haurem guanyat el referèndum per la independència o no? Seran unes eleccions presidencials o no? Algú, si us plau, ens ho pot aclarir?

5. La proposta de JxS sobre l’estructura del nou govern també mereix ser destacada. És una còpia del que ja havia fet el tripartit. Per tant, de gran sacrifici i de proposta innovadora res de res.

6. Mentre no es demostri el contrari, 1.630.000 vots (els de JxS) són més que 340.000 (els de la CUP). Per tant, JxS ha de tenir la prerrogativa de decidir qui és el president. No pots, com ha fet la CUP, votar que no en una segona sessió d’investidura i dir que s’ha avançat molt en la negociació. Si et creus això, que s’ha avançat, cal que (si més no) t’abstinguis, no cal humiliar l’altra part negociadora.

El que cal ara, des del meu punt de vista, és assumir una solució de compromís. Fer president a en Mas i negociar el programa, les partides pressupostàries i els mecanismes de control de la gestió del dia a dia. Cal avançar en el procés de ruptura amb l’Estat, en la lluita contra la corrupció i en el pla de xoc contra la crisi i la pobresa. JxS ha de cedir en una part del programa real, del que s’aplicarà, no només signar declaracions d’intencions emfàtiques, grandiloqüents i boniques, que després, com molts altres cops, no s’apliquen. I la CUP ha d’entendre que negociar no implica que l’altre accepti tots els teus punts programàtics fil per randa. Cal que les dues parts negociïn de veritat, sense veure l’altre com un enemic a abatre, que és el que està passant ara mateix. Amb la dinàmica actual, qualsevol acord a què hipotèticament es pugui arribar es veurà com una derrota d’una de les dues parts. I un no acord serà encara una alternativa pitjor, perquè serà l’enterrament (poc luxós per no dir miserable) del procés i un retrocés brutal en l’autogovern català.