L’Emília, per la seva malaltia i com a ésser humà que era, havia de tenir un tracte exquisit de cura que superés el d’una flor. Per aquest motiu, i per amistat, enguany li’n volia oferir quatre. Com que no sabia on posar-les, he optat per deixar-les viure i contemplar-les en el seu ambient natural. És plaent veure com l’eclosió plural i diversa s’adapta al cicle vital de cada època. Malgrat que les seves vides siguin curtes, arrelen profundament en la terra que les allotja i són l’expressió generosa i estètica d’una natura perseverant que constantment homenatja de nit i de dia el «miracle de la vida». L’Emília, quan era jove, pintava paisatges a la vora del riu Ter, flors i altres elements de la natura, cases, monuments de la nostra ciutat, retrats diversos, etc.

Va tenir molt bones amigues i amics. Un d’ells va ser Salvador Dalí. Em va ensenyar un poema que li havia escrit. Es titulava: Dal·li·li – Gal·la·la. Un dels versos deia que era l’amiga d’un geni i com que a Dalí li va agradar molt, li va signar després de fer-hi alguna correcció. «El vols?» (Si li hagués dit «sí!», actualment romandria a la Fundació Gala-Dalí). Li va respondre: «Guarda-ho que aquesta signatura valdrà diners, perquè és autèntica, ja que a les falsificacions ni la signatura és veritable.» Però per l’Emília valia més l’amistat que els diners.

Joan Maragall deia: «Jo sé que sou…! però on sou?… Qui ho sap…» Actualment l’Emília on és? I del trencadís de la façana [de la seva casa-estudi de la Rodona], no en queda res. Han esdevingut menys que pols. Ens queda la seva obra. La mestra fecunda va assolir la fita desitjada i cabdal: home i dona formant una sola harmonia amb la maternitat com a símbol d’una eclosió suprema que dóna continuïtat a la raça humana. Emília va plasmar aquesta realitat en les escultures que ho representen, els penjolls que ho reflecteixen… Moltes gràcies, Emília, i desitjo que continuïs vivint molts anys. [El lector escriu · El Punt]