A casa la pluja sempre era benvinguda, els avis i la mare eren gent que havien nascut a pagès, i a pagès –fent excepció d’unes quantes èpoques a l’any– la pluja sempre era benvinguda. Aquell 20 de desembre de 1973, de matinada, sobtadament va començar a ploure. Les gotes anaven esclatant una rere l’altra, amb una cadència metòdica contra el teulat de la veïna i amb un so metàl·lic contra la closca rodona dels llums del carrer. Plovia sobre les voreres i al mig de la calçada. Molt de tant en tant, un automòbil trepitjava una bassa, produint un soroll molt peculiar, com quan l’àvia fregia ous a la cuina per sopar.

Al matí em vaig llevar amb la il·lusió –induïda per la influència familiar– que em produïa la pluja, aquella pluja tranquil·la i benefactora, després de mesos de sequera. El so de la pluja em suscitava la mateixa sensació de benestar, que sentia quan m’embolcallava el silenci d’aquells dies rars d’hivern en què nevava.

L’avi –que era el primer a llevar-se– escalfava un ansat de llet per a tots. Jo –que era el segon– em posava la llet en una tassa de duralex i la barrejava amb dues cullerades de cola-cao. L’entrepà ja l’havia preparat la mare el dia abans, era un entrepà rutinari, tou, impregnat de l’olor i el gust del paper kraft –amb el qual l’embolicava– i farcit de mortadel·la.

La pluja va continuar durant tot el matí. Les gotes brillants i nervioses dibuixaven estranyes formulacions a l’hora de Física, carreteres i rius en la de Geografia i encara més estranys pressentiments en la de Religió. Quan vaig sortir del col·legi, al migdia, la pluja continuava clapotejant sobre el paraigües negre del pare i entrava en contacte amb els peus, amb una humitat creixent, que tocava a la pell a través de les sabates i els mitjons.

Va continuar plovent a l’hora de dinar. La finestra del menjador, emmarcada des de dins per unes cortines verdes amb flors grogues i vermelles, estava entelada per un baf agre que desdibuixava les formes botàniques del jardí i les ombres mamelludes dels núvols en el cel. Recordo perfectament que aquell era un dia d’escudella: un dilluns o un dijous. L’olor de la col m’accentuava el sentiment d’eternitat. Si en el plat apareixia aquella substància sospitosa el món alentia la seva marxa. Les patates i els cigrons, els fideus i l’arròs anaven desapareixent de mica en mica, la col quedava arraconada, però present, intacta, enmig del fang primordial, al fons del plat.

Quan vaig sortir de casa, em vaig trobar amb el camí fuetejat per les roderes de les motocicletes i pel xipolleig de les botes d’aigua. Caminava fent ziga-zaga entre les basses, quan em vaig quedar per un instant empantanegat enmig d’aquell fang fosc, un fang semblant al del cul del plat de l’escudella, tant per la seva consistència com per l’olor. Un fang que s’arrapava a les botes com quan vols llençar un xiclet amb els dits i no pots.

Allà palplantat al bell mig d’aquell fangueig, amb el paraigües a la mà, vaig sentir per primera vegada l’atracció de la terra, que amb una mena de fal·lera estúpida em volia transmetre alguna cosa. Poc després, quan vaig arribar al col·legi em van comunicar la notícia: el Dodge d’una tona i mitja d’un almirall, que era també president del Govern, havia volat fins a un tercer pis amb el seu ocupant a dins. I jo vaig pensar que a vegades és millor caminar, encara que fos en un dia com aquell, en què per fi havien arribat les pluges i ho havien enfangat tot.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions