L’accident fou a la corba del Turó dels Cavalls, entre Bescanó i Vilanna. La Vespa corria a més de 40 quilòmetres per hora. La carretera era plena de fulles, una relliscada inevitable, li podia haver passat a qualsevol. La moto va quedar intacta, sota un caqui que va deixar anar l’única nota real de dramatisme del dia, esclatant un dels seus fruits de polpa mucilaginosa sobre el parabrisa de la moto.

En Martirià també va sortir-ne indemne, només una rascada, poca cosa, a la cella. Un cotxe que venia d’Anglès va ser el primer que es va parar, quan encara les rodes de la Vespa continuaven girant en el buit. Els del restaurant van trucar a la Guàrdia Civil i a la Creu Roja. Ningú va cridar, per què havien de fer-ho? De fet la Bel havia quedat a terra estirada, com si dormís, amb un somriure a la boca, com si estigués contenta d’haver-se mort.

El vent de la tarda bressolava les fulles dels arbres, que conformaven com una mena de pantalla vegetal entre la carretera i el Ter. El paisatge, que la tardor començava a torrar ràpidament amb tota mena d’ocres i grocs, era un escenari perfecte, no es podia haver trobat un ambient millor per a aquella escena. Fins i tot el 127 verd fosc de la patrulla de la Policia Militar, que es va endur en Martirià, feia joc amb el color dels turons en la llunyania.

El funeral per la Bel es va fer en la mateixa església que el d’en Xicu, gairebé amb la mateixa gentada. Va ser una cerimònia breu, mossèn Joaquim sabia quan era el moment de tirar pel dret, les seves paraules ressonaven lleument entre les columnes de terracota verda de l’absis. Tret d’això, el mutisme era total, com si ningú no gosés despertar la Bel d’aquell somni plàcid, angelical i etern.

Més tard, al cementiri, tampoc no es va sentir ni un murmuri, només els sons llunyans de la ciutat, que els xiprers absorbien amb una mena de respecte vertical i tremoladís. La comitiva silenciosa es va parar al capdamunt del passadís central –a mà esquerra– i els encarregats van introduir el taüt al nínxol. Tot va ser molt ràpid i la gent va tornar pel mateix camí per on havia vingut, gairebé de puntetes. Va ser en aquell moment quan vaig veure que el nínxol de la Bel estava just al costat del d’en Xicu.

Els xiprers, que continuaven apuntant cap al cel, semblava que volien dir-me alguna cosa, alguna veritat definitiva que havia de servir-me per a tota la vida. Si és així no ho vaig saber interpretar, perquè en aquell moment jo només veia els nínxols de la Bel i en Xicu, acomboiats per l’ombra de l’Emma que s’havia quedat meditabunda, lluny de la resta de la comitiva, que ja havien desaparegut pel passadís.

El cel, d’un blau intens, il·luminava aquella tarda d’octubre. Feia dies que no havia plogut i la fullaraca dels arbres queia prematurament dels plàtans de la carretera, sense descans. Les fulles seques volaven fins als meus peus. Segur, n’estic segur, tot era com una mena de missatge que jo no comprenia, que no podia comprendre. En sortir del cementiri, sota la llinda de pedra que marcava l’equador entre el món dels vius i el dels morts, vaig pensar que el malparit d’en Xicu continuava tenint bona sort.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions