Quan al cap dels anys sorgeixen de nou els records, apareix sovint el rostre amagat de les coses que ens semblaven oblidades per sempre. Els colors imperatius, les olors inequívoques i l’alè del vent, respirant com un animal salvatge entre les branques d’un eucaliptus, d’un pi o d’un xiprer. I aquell sentiment de felicitat que encara brolla entre les roques i que tal vegada mai no existí, però que en un moment donat el vam creure suficient i ens abastà per continuar vivint.

El mes de juny arribava potent, imparable, i tot començava de nou, perquè els darrers residus del curs havien cremat definitivament, enmig d’espetecs i rialles, en la foguera de sant Joan. Les orenetes pentinaven els camps durant tot el dia i els ratpenats –cap al tard– vagarejaven sense parar, caçant mosquits a les vores del riu. I jo em sentia oreneta i ratpenat, em sentia lliure i lleuger, com un vaixell enmig del mar, amb molt de trajecte encara per recórrer. Em sentia alleugerit, el meu pes específic minvava considerablement i el barri se m’apareixia com un univers nou, ple de possibilitats i d’aventures. Aquella escalfor roent dels dies de juny esclata ara regularment contra els espadats dels meus records.

La nit del solstici marcava l’inici d’un període engrescant, en el qual cada dia em llevava amb la consciència neta i el cor tranquil, com un sol que flotava dins del meu pit cada vegada amb més força. Els teulats de les cases, més vermells que mai, resistien amb feines i treballs l’embat terrible de l’aire calent de la tarda i les voreres ardents flanquejaven rius d’asfalt, que en aquella època només eren navegables fins a cert punt. La bicicleta esdevenia una eina de comunicació imprescindible, si no volies que les espardenyes de goma es quedessin enganxades enmig de l’avinguda. Tots els camins em portaven cap a la Bel, però el mes de juny s’esgotava amb deu dies i ens esperaven noves obligacions.

L’1 de juliol la Bel desapareixia amb les daines del cau de campaments, i jo i en Pitu amb els llobatons. Ens acomiadàvem dels pares amb llàgrimes als ulls, com els soldats que marxen cap a la guerra. Carregats amb motxilles feixugues i tendes de campanya més feixugues encara, empreníem el camí cap a les muntanyes sagrades del nostre país, per regar amb la suor generosa del nostre front els camps assedegats, els boscos impenetrables i els camins polsosos, que menaven sempre cap a un punt més enllà de qualsevol nucli civilitzat.

Bandejats pel vent, xops de suor o de pluja, dormíem arraulits en les tendes, fins que ens feien aixecar a cops de xiulet. Formàvem en fila d’un mentre el nostre cap cridava la consigna i nosaltres contestàvem: «Esquirols?!», «trempats!!»; «Panteres?!», «lleugeres!!». Ens llençàvem per la tirolina, fèiem excursions fins al capdamunt de roques on amb prou feines arribaven les cabres, organitzàvem jocs de camp i focs de nit, cantàvem cançons al vent i recitàvem lletanies als arbres. Però quan es feia de nit, amb la llum tènue d’una lot, contemplava les taques d’asfalt en la sola de les meves espardenyes i m’enyorava de la Bel, dels pares i de l’avinguda ardent que et portava sense remei cap a la ciutat grisa.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions