El senyor Burset arribava cada dia a la gestoria amb el seu sis-cents blanc, l’aparcava amb una mena d’exactitud obsessiva. Conduïa enguantat, com si anés a fer un gran viatge intercontinental i quan posava els peus a terra semblava com si arribés d’una terra llunyana i exòtica. Amb la seva gavardina, que conservava posada tres quartes parts de l’any, tenia un posat més aviat discret, com el d’un Humphrey Bogart encara per merèixer.

Saludava a tothom amb un «hola!, com està?». A la telefonista, al noi dels encàrrecs, a la Fina, a la senyora Nuri i al senyor Mistral. Entrava al seu despatx, tancava la porta i es posava a escriure amb la seva ploma. Poesies interminables, novel·les romàntiques i tractats històrics. L’Emiliano Burset era un home dotat per a l’escriptura, tothom ho reconeixia, pel seu ofici no servia ni poc ni molt, de fet el negoci era cosa del senyor Mistral, ja des dels temps immemorials en què el seu pare, el senyor Mariano, va fundar la Gestoria Burset. L’Emiliano només era allà en representació del seu pare –que al cel sia–, la feina la feia en Jaume Mistral i mentrestant els calaixos del despatx s’anaven omplint amb els manuscrits de les seves obres completes.

Un dia va arribar a les seves mans l’exemplar d’una revista local de molta anomenada, que es distingia clarament de les altres per una manxeta vermella que lluïa en la seva capçalera. La feien un grup de gent més aviat estrany però que tenien força requesta entre els lletraferits. Se li va ocórrer que ell també podria escriure algun article per a la revista.

Va omplir una dotzena de folis amb la seva lletra florida i els va fer portar al director, que els va acceptar gustosament, sobretot perquè juntament amb l’article també hi va adjuntar l’encàrrec d’una pàgina de publicitat, que bona falta feia a les migrades arques de la revista. Aquell article sobre els esbarts dansaires selvatans i la seva evolució històrica en els darrers anys fou molt comentat i aviat tothom intuí que darrere del pseudònim «Guerau Timbaler de Riudaura» s’hi amagava la figura tan coneguda del gestor Burset.

Quan el senyor Gobernador Civil es va cansar de les vel·leïtats lleugerament democràtiques i catalanes de la revista, va decidir acabar aquella història, posà una multa al director i la va fer tancar per ordre governativa. En Burset, assabentat de la notícia, reaccionà amb indignació i va començar a escriure un inspirat poema que anava rimant alternativament amb paraules com: absència i gravetat, decència i temeritat, carència i adversitat, coherència i barbaritat, consistència i brutalitat, maledicència i civilitat… agència i legalitat…

Arribats a aquell punt la senyora Nuri va entrar amb unes lletres de canvi que s’havien de signar, cosa que el senyor Burset va fer amb obediència i celeritat, va mirar per la finestra i s’adonà de l’ombra que projectava l’edifici gris del govern civil, a l’altre costat de la Gran Via, desà el poema, tancà el calaix i va començar un nou article sobre la història de l’Aplec de Vilamacolum que pensava enviar al butlletí de l’Agrupació Sardanista. En acabar, com cada dia, el senyor Burset es va posar la gavardina i els guants, va saludar el personal i tornà cap a casa amb el seu sis-cents blanc.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions