Tota la meva estratègia d’apropament a la Bel no tindria cap mena de sentit sense la complicitat d’en Pitu. I en Pitu efectivament era el meu còmplice, però ell no ho sabia, simplement em vaig convertir en la seva ombra, allà on anava en Pitu també hi anava jo. Això permetia trobar-me fugaçment amb la Bel Costa. Cada dia semblava que havia guanyat una mica de terreny i cada dia em sentia més valent, però quan arribava el diumenge a la tarda, de cop i volta s’enfonsaven totes les meves esperances.

Quan apareixia en David Vidal en persona, es fonien tots els fusibles. La Bel i totes les nenes competien descaradament per un espai de proximitat, enmig de les desballestades cadires de fusta del cinema dels hermanos. Vaig arribar a odiar aquelles tardes de cinema, enlluernat per aquell feix de grisor i de desesperança.

A vegades la solució dels problemes només pot arribar a través d’una catarsi, o sigui per una situació dramàtica, per un trauma imprevist, contundent i definitiu.

Per aquell primer diumenge de maig, l’hermano Bombeta ens guardava tres cintes encara inèdites al col·legi: ¿Dónde vas María de las Mercedes?, La hija del Coyote i La venganza del Cid. Però encara ens esperava una altra sorpresa, aquella tarda en David va aparèixer acompanyat, donant tímidament la mà a una noia. Va saludar els seus amics per excusar-se, perquè a partir d’aquell diumenge ja no tornaria al cine dels hermanos, la seva nòvia preferia anar al Cinema Familiar, on a part de projectar-hi pel·lícules més modernes, també hi havia la possibilitat de comprar-hi caramels i pepsicoles al bar de l’entrada.

La Bel va quedar glaçada, emmudí de cop, però jo també vaig quedar-me de pasta de moniato. La nena, rosseta, amb rebeca blau marí i somriure de vellut, era l’Emma. L’Emma havia aparegut de nou en la meva vida i jo novament volia fondre’m. Com un llampec, un corrent elèctric va passar, de dalt a baix, per tot el meu cos i em deixà completament paralitzat, tal com m’havia passat tantes vegades abans i sempre per culpa de l’Emma.

Quan per fi vaig poder reaccionar l’Emma i en David ja havien marxat i tota la resta de nens i de nenes havien desaparegut engolits en la foscor de la sala, només quedàvem allà, al bell mig del pati, la Bel i jo. Ens vam mirar amb una complicitat astorada, els nostres ulls van quedar connectats per uns instants, en un nus d’odis encreuats i de sensacions confuses, fins que la veu de l’hermano procurador, que ens exigia les 15 pessetes de l’entrada, ens va despertar definitivament. Els dos entràrem al cinema i ens vam asseure l’un al costat de l’altre.

Una sensació elèctrica residual va seguir donant voltes pel meu cos durant una bona estona, fins que el meu colze entrà de sobte en contacte amb les puntes revoltades de la trena de la Bel, que també descarregaven electricitat acumulada. No recordo gairebé res més d’aquella tarda, però això sí, em va quedar gravada per sempre la imatge del Cid Campeador, acompanyat de la María de las Mercedes, inaugurant un pantà a la província de Guadalajara, mentre les filles del Coyote ballaven balls regionals.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions