L’ambient s’anava escalfant de mica en mica, allò que en principi era només un murmuri va esdevenir una cridòria espectacular.

L’hermano Bombeta necessitava el seu temps per rebobinar els rotlles de les pel·lícules i posar-los en el projector en un ordre acceptable. Per fi el Perfecte va apagar els llums de la sala, el volum de la fanfàrria i les trompetes que anunciaven l’inici del noticiari va esmorteir de cop els crits impertinents dels nens i els xiscles aguts de les nenes.

Mentre apareixien una darrere l’altra les notícies improbables d’un país inexistent, jo anava contemplant de reüll el clatell de la Bel, dos files més endavant. Malgrat la llunyania, en una sala en penombra tot em semblava relatiu. La trena de la Bel, nuada fins a les espatlles, era molt més atractiva que el «NO-DO», però quan començava la pel·lícula la foscor es feia més profunda i els meus ulls deixaven d’enfocar-la.

En Pitu Costa seia al meu costat amb la mandíbula una mica despenjada i amb els ulls clavats a la pantalla. Ell s’ho empassava tot, tots els quilòmetres de carreteres asfaltades a la província d’Àvila, tots els hectolitres d’aigua dels pantans i dels canals de regadiu, les danses regionals de la secció femenina –en el marc incomparable de les muralles de Lugo– i els gols imparables del Real Madrid.

El projector anava vomitant, durant tot el diumenge a la tarda, un feix de llum ranci i polsós. Les imatges ballaven i tremolaven, els cavalls dels indis quedaven immobilitzats en el moment menys oportú i el xèrif tan aviat parlava amb veu aguda com en una cadència llarga i tremolosa. Les pel·lícules que ens projectaven els hermanos eren una tria de despropòsits i d’escorrialles: ¿Dónde vas Alfonso XII?, La justícia del Coyote, Las hijas del Cid…

La cua trenada de la Bel anava creixent diumenge rere diumenge i els meus ulls s’anaven adaptant a la foscor. La rutina dominical va seguir el seu curs fins que va aparèixer en David, recordo perfectament aquell diumenge d’abril perquè en Bombeta havia programat una sessió de luxe: ¿Dónde vas triste de ti?, La venganza del Coyote i Las hermanas del Cid.

En David era un noi alt, ros i de posat atlètic. El seu somriure dibuixava un arc de circumferència tan harmoniós que fins i tot el senyor Sabaté l’hauria aprovat. Els seus ulls eren tan blaus i transparents com les bales noves d’en Pitu Costa. Tot ell era tan bonic que en qualsevol botiga l’haurien embolicat per regal. Totes les nenes que fins aleshores no s’havien dignat mai a barrejar-se amb els nois, de cop i volta van trencar l’estricte protocol per acostar-se al nouvingut, al déu de la luxúria, altrament dit David Vidal Magem.

Entre els nanos es va produir una divisió profunda, n’hi havia de pragmàtics que preferien acostar-se també a l’Apol·lo per tal d’aprofitar les escorries del seu èxit, i d’altres que simplement li volien trencar la cara. En Pitu i jo vam anar quedant arraconats en terra de ningú. Tenia clar –i això em tranquil·litzava– que la Bel despertaria del somni hipnòtic que li produïa la visió dominical d’en David, tard o d’hora giraria de nou la seva cua cap a mi.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions