La bicicleta del meu germà era una BH blava, plegable. Jo me la mirava amb enveja, amb aquella mirada feréstega dels germans petits quan desitgen profundament alguna cosa dels grans. La bicicleta la vaig heretar pràcticament intacta perquè al meu germà en el fons no li agradaven aquesta mena d’aparells que exigien un mínim d’esforç i de traça, els seus equilibris i les seves habilitats anaven per un altre costat.

Tal com havia vist que ho feia l’avi, agafava la bicicleta i la portava orgullós al meu costat, la treia a passejar per la plaça com qui treu a passejar un gos. La meva mare, cansada de veure’m traginar la bici d’un costat a l’altre, va decidir que ja era hora que aprengués a muntar-hi. Mentre ella m’aguantava en un equilibri precari, em vaig seure damunt del selló de la màquina i vaig començar a pedalar, primer tímidament i després amb més força, atiat pels ànims d’ella i d’alguna veïna que havia sortit a veure l’espectacle.

La bicicleta va començar a córrer, dreta i valenta, amb una força sorprenent, que no semblava sorgir de les meves cames. Aleshores vaig comprendre, amb horror, que només sabia anar en línia recta i que malgrat tots els meus esforços per aprendre visualment i intel·lectualment tots els secrets de l’art de conduir bicicletes, no podia esquivar cap dels entrebancs que m’oferia el carrer.

Aquell carrer que fins aleshores m’havia semblat ample com una avinguda, ara esdevenia estret com un carreró i els arbres semblaven sequoies mil·lenàries impossibles d’evitar. Miraculosament vaig anar pedalant pel mig del carrer, acompanyat pels crits de la mare: «–Atura’t, atura’t!». La cosa però no va arribar a més, o sigui, res que no es pogués curar amb mercromina i tiretes.

La bicicleta, quan la vaig començar a dominar, es va convertir en un estri imprescindible, era jo i la meva bicicleta, allà on hi anava jo, hi anava també la bici. Engreixada amb un ungüent negre que l’avi portava de la fàbrica, anava deixant rastres de la seva naturalesa mecànica en els meus pantalons, en els mitjons i a les sabates. Per aquests i altres motius va ser mirada sempre amb mals ulls pels altres membres de la família.

Un divendres al vespre va caure –inesperadament– a les meves mans, una moneda de vint-i-cinc pessetes, la carrera amb bici fins al quiosc de la plaça va ser digna d’una Lieja-Bastogne-Lieja. Aquella moneda una vegada dipositada sobre el taulell del senyor Bernabé va donar per dos Hazañas Bélicas, un Capitán Trueno, deu estreps i dos xiclets de maduixa.

Va ser sortir de la botiga amb tot el meu botí i quan vaig arribar a casa ja m’havia llegit tres històries d’en Boixcar: Berlín en llamas, Barras y estrellas i ¡Banzai, Banzai, Banzai! L’endemà després d’haver consumit totes les existències del dia anterior vaig decidir anar a fer una volta d’inspecció pel barri, però una imatge va travessar com un llampec entre les meves neurones, era la imatge clara i nítida de la bicicleta aparcada davant de la botiga del senyor Bernabé. Havia oblidat la bici!

La carrera fins a la plaça la recordo en càmera lenta, les branques dels arbres tremolaven suaument, el sol entre les cases anava projectant informació binària sobre els meus ulls i les veïnes movien els llavis sense emetre cap so audible. Quan vaig arribar al quiosc la bicicleta ja no hi era i la plaça va girar 180 graus al voltant de la taca de greix que havia deixat la meva bicicleta com a darrer record de la seva curta existència. La meva mare, contràriament al que em pensava, no em va renyar. Ara penso que probablement es va treure un pes de sobre.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions