L’escullera del port de Gaza està fet de runes de les cases derruïdes. Els ferros que donaven cos al formigó es veuen retorçats, arran d’aigua, tots coberts d’algues verdes. També es poden trobar nombrosos blocs de ciment que ara jeuen uns contra els altres aguantant les envestides del mar i que abans servien per tallar camins o fer de parapets i barricades als controls que l’exèrcit posava per tot arreu a la franja.

Hi ha gairebé cinc-centes barques de pesca de les set-centes i escaig que suren pels quatre ports d’aquest estret territori. No són gaire grosses i la majoria no surten a pescar. Car com és, el gasoil per consumir escasseja. No hi ha recanvis pels motors espatllats i, per acabar-ho d’adobar, l’exèrcit imposa unes restriccions draconianes a la pesca.

El port de la franja de Gaza FOTO: KOLDO SAGASTI

Cap vaixell palestí pot llençar les xarxes més enllà de les sis milles nàutiques. Les patrulleres de la marina d’Israel disparen sense manies a qui s’atreveixi a anar més enllà. El mar, sobreexplotat, tan a prop de la costa, ja no entrega més peix. Tampoc hi ha transport marítim, ni barques de cabotatge, ni creuers, ni llanxes de la policia palestina.

A la llotja, poc peix i molts badocs. Descomptant els pocs restaurants a la vora del mar amb taules reservades, ningú no compra. Els peixaters passen el temps espantant les mosques, que volen per damunt els cabassos de peix, onejant draps blancs, però sense rendir-se.

El Pla de Desconnexió de Gaza, del govern de Sharon

Agafem el taxi hi anem cap al sud. Fins al Pla de Desconnexió de Gaza, implementat pel govern de Sharon l’any 2005, vivien a Gaza set mil colons israelians en diferents assentaments. Els més importants eren els de Netzarim i Katif. La carretera que travessa la franja de punta a punta era només per ells. Quan hi circulaven, l’exèrcit tancava tots els camins que la creuaven. La vida s’aturava per tothom, quan passaven amb els seus cotxes.

Els colons tenien la meitat de la terra cultivable de Gaza i gairebé tota la de regadiu. Els mars de plàstic dels hivernacles onejaven al sud de la franja. Regats estalviant l’aigua que escatimen als palestins.

Quan es varen retirar els palestins ho varen celebrar com una victòria. Marxava l’enemic. Després Israel va segellar el territori. Per terra amb el mur, en alguns trams doble tanca metàl·lica electrificada i un zona d’exclusió militar de mig quilòmetre d’amplada en tot el perímetre fronterer. Per mar, amb els vaixells de l’armada. Per aire, amb els avions espies i els F-16 i els seus vols rasants. Des de tot arreu pot arribar la mort.

Estels de somnis

Ara passem amb el taxi per la carretera estreta i plena de sorra que va resseguint la línia de la costa. La platja, tres metres per dessota nostra, és llarga, estreta i amb una sorra fina que dibuixa daurats sota el sol. Xiringuitos, tendals, ombrel·les. Nens dels pobles costaners, dels camp de refugiats, de Khan Yunis o Rafah, es banyen a les aigües d’aquest Mediterrani que fins l’any 2005 els estava prohibit. Era una zona estratègica, d’exclusió militar, com tantes n’hi ha arreu de Palestina. Ara que han marxat els colons és una zona lliure. La gent la disfruta ara amb la fal·lera del qui ha esperat durant molt temps que li tornin un objecte robat, una plaça de jocs, quelcom que es necessita per aguantar la vida, per combatre la calor, per aconseguir menjar. Ara les famílies baixen a la platja. Les dones es fiquen a l’aigua vestides de cap a peus. Alguns pesquen amb canya. Hi ha campaments d’estiu sota les lones verdes. Uns nens fan volar estels vora la carretera. Els estels, canyes paper i cordill, els han fet ells mateixos. Els fan volar ben alt, tant alt com els seus somnis.

Ramats de trenta ovelles. Carros arrossegats per burros famolencs. Gats prims. Taxis de color groc. Checkpoints abandonats. Ponts destruïts. Clots a les carreteres. Cases baixes. Barraques vora el mar. Antenes parabòliques. Banderes de Fatah. Banderes de Hamas. Palmeres. Contenidors de deixalles. Ara passem on hi havia els grans camps d’hivernacles. Tot està enrunat, destrossat. Els colons no varen deixar res que podessin destruir. Varen estimar-se més enrunar i incendiar les seves pròpies cases, abans de que algun palestí les podes aprofitar. Amb les excavadores varen obrir rases als camins, varen aixafar els hivernacles i els sistemes de reg. Ara alguns homes del poble vigilen que ningú s’endugui els ferros de les estructures que jeuen, inútils, a terra, els tubs del regadiu pels que no hi passa l’aigua.

Passem pel mig de Khan Yunis

Una ciutat amb els carrers de pols. Aquí ens trobarem en Husan, que ens acompanyarà. Ens parem a una cantonada. Uns nens que estan assentats a la vorera, ens somriuen. Venen cap a nosaltres. Un d’ells vesteix una samarreta del Barça. Parlem, ens pregunten d’on som. Cap d’ells no sap on és el País Basc, però tots saben on està Barcelona. Això per a mi és una delícia, gràcies al Barça, mai no tinc de fer esforços per explicar d’on sóc. Un altre noi, que està telefonant es gira i ens diu rient: «Estic telefonant al grup que us ha de segrestar». Riem confiats en que només es una mostra de humor negre palestí.

En Husan ens porta a l’extrem sudest de la franja. És un lloc perillós, doncs és per aquí que moltes vegades entren els tancs de l’exèrcit. Hem arribat a l’aeroport internacional de Gaza. Destruït pels israelians. Una construcció bonica, tota d’arcs i rajoles, com amb un deix d’Alhambra. Són unes ruïnes modernes. Acabat l’any 2000, aquest aeroport havia de ser la sortida internacional de Gaza, la connexió amb el món exterior. Arafat hi va aterrar un parell de vegades amb el seu helicòpter.

Faves Akram, un palestí ros de 32 anys, periodista freelance nascut i resident a Gaza, va volar fins a Istanbul, en un viatge per a la premsa, amb sortida al matí i tornada al vespre, el 2001. Ha estat l’única vegada que ha sortit de Palestina, ens ho explicava ahir a un cafè de la platja. Va ser ell que ens va recomanar que vinguessim a veure-ho.

L’exèrcit israelià en va destruir el radar el 2002 i hi va obrir esvorancs, llaurant, amb excavadores Caterpillar, les pistes d’aterratge fins fer-les inservibles. El 2003 un bombardeig de míssils en va rebentar la majoria dels finestrals. Però no va ser fins al febrer d’aquest any 2008, que l’exèrcit, amb tancs i excavadores, va colgar literalment la planta baixa de l’aeroport i va destrossar-ne la torre de control. Aquesta mateixa torre on m’he enfilat tot sol per veure abastar amb els ulls tanta destrucció. L’Estat Espanyol, que va pagar íntegrament amb diners públics aquestes instal·lacions, no ha demanat mai responsabilitats, ni indemnitzacions, a l’Estat d’Israel, responsable de les destrosses.

Entre les runes un grup de nens busquen rajoles senceres, trossos de tuberies, metalls, qualsevol cosa que es pugui aprofitar… no troben gaire res, tot està rebuscat. En Noor ens apressa: «Anem, és perillós quedar-se estona aquí.»

De tornada miro per la finestra aquests grans blocs d’apartaments que hi ha vora del mar. No tenen vidres a les seves finestres. Fantasmes amb ulls cecs que han perdut la raó d’existir. Les negociacions d’Oslo, el procés de pau d’Arafat i Rabin, varen portar a Gaza inversions dels emirats àrabs que volien convertir-la en un lloc per passar les vacances. El fracàs del procés de pau ha deixat aquestes despulles de ciment i s’ha endut els turistes.

Maleït humor negre

Ara, en Noor, s’atura davant del nostre apartament. Ahir, aquí mateix després d’acompanyar-nos amb el seu cotxe, l’Akram, el periodista, ens comentava: «Aquest apartament on esteu és el mateix on fa tres mesos varen segrestrar a un periodista italià». Maleït humor negre.

:: VEURE LA DARRERA CRÒNICA
> i 28 :: Gaza: al final del camí, un túnel de llibertat
:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 26 :: Raji Sourani, el preu fet dels drets humans