El temps és un nen que dorm i que es desvetlla, la història és una llarga tirallonga interminable d’individus, que donant-se les mans van mantenint viva una força misteriosa que els empeny cap endavant. La història dels pobles, igual que la de les persones, és una narració que té un principi, un nus i un desenllaç, però també és una història enmig de moltes històries, que com l’aigua de la pluja acaba lliscant sota els nostres peus per ser engolida per la terra fins no quedar-ne cap rastre, fins que arriba una altra pluja, un altre temps.

El temps és com una pluja fina i la gent sap que passarà, com passa el dolor, com passa l’alegria.

Santa Eugènia de Ter una vegada fou un poble. Durant mil anys el fum de les seves xemeneies no va deixar de dibuixar fils subtils, en el breu rectangle de cel que pertocava al seu terme municipal. Com tots els pobles petits va viure un somni particular a l’ombra d’un campanar menut i gris però arrebossat cada estiu amb la llum daurada dels seus camps. Aquell campanar era la mesura que permetia comprendre l’ordre discret de les coses, als homes i les dones que vivien refiats de la seva immutabilitat. Cada dia s’assemblava al dia següent, com dos gotes d’aigua i les estacions s’anaven succeint amb una regularitat esbalaïdora.

En Maurici Dalmau havia viscut tota la seva vida a Santa Eugènia. Igual que els seus pares, que els seus avis i els seus besavis, havia corregut pel carrer de Dalt, pel carrer de Baix i pel camp dels Rajolers, s’havia barallat amb els nens del Veïnat i amb els de la Rodona, havia dormit la migdiada sota els ametllers florits de la plana i l’aigua del riu li havia mullat els peus, quan encara el vent portava –ocasionalment– promeses d’èpoques futures.

L’origen de l’estirp dels Dalmau de Santa Eugènia es perdia entre les espigues tibades dels camps de blat, que esperaven amb impaciència el temps de la sega i aquell vent suau que havia de separar, per fi, el blat de la palla. Durant anys i anys la força inalterable del tedi rural va dominar el sentit de les seves vides, il·luminades només per les llumetes llunyanes de la ciutat de Girona que, els dies de nit clara, feien pampallugues sobre els murs impenetrables de les seves muralles vetustes.

En Maurici va néixer amb les primeres albors del segle XX, gairebé com el seu besavi en les del XIX. El capellà el va beneir amb l’aigua fresca de la pila, mentre repetia, com en una salmòdia, els seus noms vertaders: Maurici, Fabià i Pere, el nom del padrí, el de l’avi i el de l’oncle.

En boca del pare havia sentit explicar les històries del besavi, sobretot la del que fou el dia de glòria gran de Santa Eugènia, aquell estiu de 1808 en què el poble va veure passar el 1.500 matxos de bast del general Blake, carregats amb queviures per a la ciutat assetjada. Els matxos van aixecar un núvol de pols que va cobrir el poble durant hores, les seves petjades van quedar gravades durant setmanes en els marges del camí i per sempre més en la memòria d’aquell nen que s’ho mirava amb joia. En Maurici continuava explicant-ho als fills tot fent voleiar la gorra sobre el cap, com probablement ho feu el seu besavi cent anys abans.

Al llarg de la seva vida havia vist com el poble es transformava a la velocitat amb què cauen els estels la nit de Sant Llorenç, amb la mateixa força amb què creixen les roselles en la primavera, amb la seguretat amb què els notaris donen fe de les escriptures i amb aquella naturalitat amb la qual els metges signen els certificats de defunció.

Primer fou la fàbrica de filats i la de caixes de fusta, després va venir l’estanc i les fleques. Els homes i les dones anaven i venien seguint la bromosa però regular senda dels horaris i dels calendaris, amb el so de les sirenes i el de les campanes. Els morts van haver d’emigrar, per falta d’espai, cap a un cementiri nou enmig de la plana. Els hortolans deixaren pas, de mica en mica, als obrers, als ferroviaris i als vinaters, vinaters sense vinyes però amb accés directe a la sèquia Monar.

La gent anava a ciutat, amb les tartanes del lleter, per comprar tot allò que feia falta; les nenes anaven a estudiar a Girona i els nens a Salt. Els dies d’aplec s’agafava el tren fins a Bescanó o Anglès i fins a la font picant d’Amer. Un tren que es va anar convertint amb una presència quotidiana, amb un element més del paisatge que anava penetrant en les seves vides. Els seu pas marcava constantment el bategar del temps, un temps que s’esgotava, que s’esmunyia ràpidament de les mans d’en Maurici Dalmau, com l’aigua de la font, com la sorra fina del riu, com el vent entre les canyes.

Va ser però també un dia d’estiu en què Santa Eugènia va començar a davallar per aquella mena de pendents que a vegades la història –com una mena de parany– ens ofereix gratuïtament sense saber ben bé per què. Aquella tarda de juliol de 1936, en Maurici acabava de recollir les eines i s’havia assegut sota aquell ametller que separava els camps d’en Vilegras i en Tranquilón. Aquells dies de juliol havien trasbalsat profundament la vida dels uns i dels altres, la gran bombolla que semblava protegir el poble de les pulsions humanes esclatà en un instant, deixant al descobert la fràgil estructura sobre la qual descansaven les relacions entre la gent del poble. Malgrat tot la tarda semblava plàcida i en Maurici havia decidit descansar una estona, quan de sobte va veure en Peret, el noi de la vaqueria, que passava amb la seva bicicleta pel camí i després en Barrina i en Guinart. Massa circulació per a una tarda calorosa d’estiu.

	«Nens i nenes de la parroquia de Sta. Eugenia de Ter qu’en l’ultim dia del Novenari d’animes predicat per R.P. Salvador Ma Vilarrubies, misioner del Cor de Maria, féren ofrena dealmonines a favor dels negres de Fernando Poo -8, Mars 1925-» FOTO: VALENTÍ FARGNOLI

Va ser aleshores quan va adonar-se del fum que sortia de la plaça de l’Església, fum negre i flames. Quan va tenir prou forces per aixecar-se i anar cap el poble, tot ja havia passat, els bancs, les figures i tots el elements de fusta de l’església havien cremat, apilonats a la plaça com en una foguera de Sant Joan. En Lluís, el germà de l’escombriaire, va ser –ell sol– l’encarregat d’acabar de concloure la feina amb un pic i una pala, les pedres van servir per començar a construir una escola nova entre la Massana i el Güell. Els nens, que s’ho miraven de reüll a través de les finestres de la rectoria, que servia d’escola, van començar a utilitzar aquell solar com a escenari dels seus jocs infantils.

En Maurici va sentir durant molt de temps aquell repicar i traginar constant que l’incomodava profundament i que el feia sentir protagonista d’una història no volguda. Quan des del camp mirava cap al poble i notava l’absència del campanar, li semblava que alguna cosa s’havia trencat definitivament en el seu poble. Un poble sense campanar era com un cec sense bastó.

Després de la guerra el poble va ser incorporat al terme municipal de Girona, els hortolans es van anar venent els camps, en els quals es van construir grans blocs de pisos sense cap mena de planificació, sense seny i sense escrúpols. La Massana, aquell riuet que es passejava inconscientment per la plana, va ser desviat cap al Ter d’una manera contundent i definitiva. El Pont del Dimoni va ser desmuntat i les pedres del seu arc romànic van acabar fent companyia als morts del cementiri nou, que ara ja no semblava tan nou. I finalment el tren també va deixar de passar, mort abans d’hora per funcionaris excessivament calculadors. La gent començava a tenir cotxe i aquell tren els semblava poc d’acord amb els temps que corrien, i a més, les hores ja es començaven a comptar amb el ritme sincopat dels programes televisius.

La casa pairal que fou dels seus pares i que l’havia vist néixer va quedar ràpidament rodejada, assetjada definitivament per edificis més eficaços i condemnada a esdevenir un detall anacrònic, grotesc i sense sentit. Encaixonada entre murs de formigó, el seu teulat baix semblava trencar el perfil del progrés, un forat perillós pel qual podien entrar les rates.

En Maurici hi va morir de la mateixa manera que va morir el seu poble, cec, trist i vençut, com si sempre hagués sabut la veritat, sense poder explicar als néts aquella història fantàstica dels matxos del general Blake i amb la profunda sensació d’haver estat el darrer de la seva família a veure dempeus, enmig del poble, aquell campanar petit, però que apuntava amb energia directament cap al cel.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions