Fa dies que estem esperant l’autorització de l’exèrcit d’Israel per poder entrar a Gaza. La coordinació, en diuen. Fa setmanes que vàrem presentar a l’ambaixada d’Espanya a Tel Aviv la nostra sol·licitud. Cada cop que truque’m ens diuen que encara no han obtingut cap resposta. La cosa pinta malament. Des que Hamas va prendre el control de Gaza, Israel limita les entrades de visitants i personal sanitari a la mínima expressió.

L’exèrcit vol escanyar la franja

Volen castigar encara més a una població que viu, en la seva majoria, en la més absoluta misèria, aïllada i presonera. Depenent per subsistir de l’ajuda humanitària de la comunitat internacional, la mateixa comunitat que és responsable de que es trobin així. Són un milió i mig de persones en un dels camp de concentració més extensos de tota la història dels camps de presoners. Ni els Gulags d’Stalin, ni els camps nazis, ni els camps de presoners franquistes desprès de la guerra civil, varen assolir mai la magnitud de Gaza. Els camps de concentració dels dictadors eren opacs, obscurs, secrets, s’amagaven darrera de nits sense lluna i muntanyes de boira. Gaza no. Gaza està, com Guantànamo, cada dia sota la llum del sol, davant dels ulls del món. Ningú no podrà dir -com els alemanys després de la gran guerra- que no ho sabia. Les càmeres es passegen cíclicament per la franja per portar a les televisions de tot el món les collites de mort i desferra que l’exèrcit d’Israel, ara i adés, realitza bombardejant amb els tancs i els avions. Hitler va amagar els seus camps d’extermini a la Polònia rural, despoblada. Stalin va muntar el seu univers concentracionari darrera els Urals, a les gelades tundres de Sibèria. Franco els tenia per tot arreu d’Iberia, en un país sense testimonis, en un país ple de morts i de por. Israel té Gaza al costat, no l’amaga. No li cal. Els ulls cecs dels països d’Europa, dels Estats Units, no els veuen. A Gaza no hi ha petroli, són pobres, és aquesta pobresa que els fa invisibles.

Ens esperem a Al-Qods, Jerusalem

Tenim, però, un Pla B per si al final no ens deixen entrar a Gaza. La Irati ens ha aconseguit una entrevista amb l’historiador Israelià Ilan Pappe, a Haifa. Aquesta és una de les ciutats dins d’Israel on hi ha ara més palestinoisraelians. Haifa tenia de quedar, segons el pla de partició de la ONU al 1948, sota domini palestí i és allí on varen dirigir-se tots els refugiats que abandonaven els pobles aterrits per les massacres dels atacs dels jueus. Ara és, juntament amb Nazareth, la ciutat amb un tant per cent més elevat de palestins dins l’estat d’Israel.

Ilan Pappe vivia a Haifa, és la seva ciutat. Aquí va créixer i va estudiar història. La història oficial d’Israel. Va estudiar també a Londres; estudiant, estudiant, va adonar-se que la història oficial no quadrava amb els relats dels testimonis dels fets, d’altres estudiosos que havien escrit sobre la fundació de l’estat d’Israel. Segons la història oficial, els àrabs-palestins no havien volgut viure amb els jueus a Israel i havien abandonat la seva terra voluntàriament. En aquesta història no hi havia massacres, ni pobles cremats, no hi havia pressions, ni foc, ni maltractes. Només paraules boniques i gestes heroiques contra un enemic -els anglesos- que, com els romans, no volien donar la llibertat al poble de Déu, els jueus.

Va investigar i contrastar informació. Va esdevenir, llavors, un historiador crític, revisionista. Va donar classes a la Universitat de Haifa fins que, a causa de les seves teories i llibres, els integristes jueus el varen amenaçar de mort. Va decidir que valia més seguir vivint en algun altre país on no et matin per pensar, per expressar les teves idees, i va marxar d’Israel.

Malgrat tot, ara està de visita a Haifa i podem anar a veure’l.

Els escalons que baixen cap a la porta de Damasc, com cada tarda, estan plens de sabates. Les exposen per vendre-les en aquest aparador natural. Les sabates són llampants, barates, xineses…

Veiem a la Irati que ara arriba saltant els escalons amb un somriure als llavis. Tenim el permís! Ens en anem a Gaza!

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 25 :: Gaza, l’imperi de la runa
:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 23 :: Hebron, la ciutat de Hamas