En Robert Casals era un fuster vocacional. Li agradava sentir el soroll somort que fa la fusta en els breus espais de silenci que hi ha a les fusteries i l’olor dolça i torbadora de les serradures i de les coles blanques. La fusta era la matèria primordial de la seva vida, res no tenia sentit si no podia acomodar-se damunt d’una peça de pi blanc aplacat amb fulloles de roure, posem per cas.

En Robert era un home senzill i la seva vista es concentrava en el petit espai del seu obrador, un local de murs amples, carregats de rierencs i cobert per un teulat aguantat per jàsseres de fusta vella, com a ell li agradava. Estava situat entre la filera de cases que flanquejaven la porció de carrer que va de Can Ninetes fins al pas estret de Santa Eugènia. Can Ninetes era un vell casalot de presència inquietant, que com totes les coses veritablement velles d’aquest país estava envoltat de tota una sèrie d’històries i de llegendes, que els grans explicaven als petits i que els petits engrandien fins a l’infinit.

La gent que passava, d’anada o tornada de Girona, tot sovint entrava per saludar en Robert i per veure com avançaven els seus encàrrecs. A l’estiu els veïns sortien amb cadires de vímet per aprofitar l’ombra fresca que projectaven una dotzena de til•lers rabassuts que hi havia a llarg del carrer.

Els dies passaven i els anys anaven caient com les campanades implacables del temps. El temps, que és la mesura de totes les mesures, no sempre ens deixa omplir del tot les ampolles de les nostres vides. L’ampolla petita on una vegada havia guardat la vida de la seva dona -l’Enriqueta-, feia temps que ja s’havia trencat i ara en Robert només tenia el consol de la seva feina, la companyia d’un gat cada vegada més esquerp i d’un aprenent que només pensava amb les coses que interessen els bordegassos de la seva edat.

Un dia l’aprenent es va trobar en Robert mort entre uns taulons de faig, tenia els ulls mig clucs i un esbós de somriure a la cara. El seu enterrament fou molt concorregut, el fuster de Santa Eugènia ho va deixar tot lligat i ben lligat. El van enterrar al costat de la seva dona, en el nínxol de la família Casals. El darrer comentari del capellà, mentre els paletes feien la seva feina, li hauria pogut servir d’epitafi: –Ara el pobre Robert podrà descansar per fi en la seva caixa de fusta.

Però aquella mateixa nit ja tothom havia oblidat el fuster, només un gat esquerp va miolar d’ofici, entre les estrelles d’hivern que brillaven en el cel de Santa Eugènia de Ter i les teules gastades de la fusteria d’en Robert Casals.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions