El dia dels innocents de 1969 va començar a bufar un vent molt fred, les fulles dels arbres que encara havien aguantat fins aleshores van acabar de caure sobre les voreres tranquil·les dels carrers del meu barri. El dia 31 de desembre ja podíem dir que l’hivern s’havia instal·lat definitivament entre nosaltres i que ja no ens deixaria fins a mitjans del mes de març. Anàvem pel carrer arraulits, ens saludàvem des de darrera de les bufandes amb uns murmuris que es transformaven, sense solució de continuïtat, en uns bafs glaçats que semblaven els senyals de fum dels indis Comanxes.

Els pares van decidir organitzar una festa de cap d’any amb els Pomar, els Matias i els Costa. El senyor Matias va oferir la possibilitat de fer-ho a casa seva, que aquell any havia augmentat considerablement de volum gràcies a un garatge, amb accés directe pel menjador, que s’havia construït amb un permís de l’ajuntament. Un permís que li havien concedit vistos els seus indubtables mèrits com a funcionari d’hisenda.

Les mares van preparar el menjar i els pares van proveir-se de torrons i de xampany dolç i semi-sec. Els grans farien la festa al menjador i els petits al garatge, que encara no estava ocupat per cap cotxe. El senyor Matias era un home previsor i sabia que un dia o l’altre podria haver-lo de necessitar. La nit del darrer dia de l’any tot estava preparat, fins i tot el senyor Pomar havia instal·lat al garatge un gran panell amb tot de bombetes de colors que s’encendrien automàticament a les dotze de la nit, formant les xifres del número màgic que marcaria definitivament l’inici del nou any i de la nova dècada: 1970.

Els grans gradualment van anar animant-se durant el sopar, mentre els petits anàvem perdent forces de mica en mica. A tres quarts de dotze ja ens havia vençut definitivament l’ensopiment. En Pitu Costa i en Nitu Matias jugaven a ping-pong amb molles de pa, la Bel Costa i la Conxi Matias s’entretenien amb una nina que es deixava fer trenes amb posat tràgic. I en Xicu Pomar i jo intentàvem descobrir la mecànica oculta de l’invent del seu pare.

No sé si realment va ser culpa nostra en posar algun fil allà on no devíem, però el cas és que quan va ser l’hora l’aparell no va funcionar.

– No us preocupeu que jo això ho arreglo en un moment –va dir el senyor Pomar.

I de fet durant uns instants les bombetes es van encendre, just el temps per omplir les copes i brindar per l’any nou, després les bombetes van començar a esclatar i els fils elèctrics que les unien van començar a cremar-se com la metxa d’un petard de sant Joan, omplint la casa d’un fum espès i pudent.

El senyor Maties volia obrir el garatge, però l’artefacte del senyor Pomar havia caigut del seu suport i es recolzava sobre la porta, impedint qualsevol moviment. El senyor Costa i el meu pare tiraven xampany dolç i semi-sec sobre les bombetes fumejants, fins que finalment els fusibles de la casa van dir prou, esclatant amb un soroll sec i definitiu.

Mentrestant la Maria, la dona del senyor Matias, havia anat a cridar al senyor Tomàs, que era bomber i tenia un extintor. En Tomàs amb un aire molt professional va entrar al garatge tot dient:

– Sortiu tots que això ho arreglo jo en un moment!

I de fet no va necessitar gaire estona, l’extintor va acabar definitivament amb el perill d’incendi, omplint tot el garatge d’una espessa capa de neu carbònica. El senyor Matias, que havia sortit al pati, va estirar la porta cap enfora i li va caure a sobre el 1970 d’en Pomar i en Pomar al seu darrere, tot ell cobert d’escuma, com si fos una mena d’home de les neus després de rebolcar-se per una gelera.

El meu pare i el senyor Costa el van treure ràpidament d’allà sota, mentre en Pomar encara no sabia ben bé què li havia passat. Quan en Tomàs, el bomber, va sortir de la casa va creuar-se amb el doctor Morera.

– Apa doctor, ara li toca a vostè! –li va dir amb un deix de sorna.

El doctor havia vingut immediatament, com sempre que se’l trucava. Va curar les ferides del senyor Maties i va recomanar al senyor Pomar que anés a casa seva a canviar-se de roba si no volia agafar una pulmonia. La meva mare i les altres dones intentaven consolar a la senyora Matias, mentre els nens corríem d’un costat a l’altre, ara ja completament desvetllats i jugant amb l’escuma com si fos neu acabada de caure, tots menys la Bel que plorava desconsoladament en un racó, perquè a la seva nina se li havien mullat les trenes.
Va ser un cap d’any magnífic, inoblidable, jo i en Xicu vam sortir al balcó del primer pis armats amb les serpentines i les trompetes de plàstic que encara no havíem utilitzat, per proclamar-ho:

–Any nou, vida nova! Feliç any nou!

Les notres mares ens van agafar i vam fer el camí de nou cap a casa, però el meu pare que encara portava a les mans una ampolla de Freixenet dolç, enmig de la confusió del moment havia perdut les claus en algun racó del garatge del senyor Matias. Enfilat sobre l’esquena del meu pare vaig entrar per la petita finestra del lavabo, per obrir la porta per dins.

Només sentim enyorança quan els records queden atrapats sense remei en les profunditats de la nostra memòria, malgrat tot a vegades afloren, com quan al pantà de Susqueda el nivell de l’aigua baixa, fins a deixar al descobert les ruïnes de les cases del poble inundat. La dècada dels setanta va començar d’aquesta manera, en el garatge del senyor Matias, com un presagi del que serien aquells anys, que ara ens mirem amb tanta melangia. Potser tenia raó el poeta Carner quan deia que melangia es fa dir la jovenesa quan torna al cor.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions
[Publicats en el Diari de Girona]