Ara quan miro per la finestra ja no puc veure els paisatges de la meva infantesa i la gent que passa pel meu carrer ja no són aquells personatges que vaig conèixer de petit, el meu món ha canviat igual que he canviat jo, però a vegades encara enyoro aquells dies llunyans del segle passat en què vivíem feliços, malgrat tot, malgrat nosaltres mateixos. Cada dia s’aixecava el teló i tots érem els actors d’una obra, sense director ni argument, però que no deixava mai indeferent a ningú.

Un famós dramaturg francès definia el teatre com una cosa molt simple: si pujava el teló i els actors reien i es feien petons, es tractava d’una comèdia, i si ploraven era una tragèdia. Però aquest senyor segurament no havia vingut mai al nostre país i no havia vist mai les nostres representacions de Nadal. Aquí puja el teló i es veuen uns personatges, vestits amb samarra i barretina, que riuen i ploren, es fan petons i es donen patades, tot a la vegada. No és drama ni comèdia, són Els Pastorets.

A la parròquia hi havia un teatre polsós al costat de l’església, on mai hi entrava ningú, o –diem-ho d’una altra manera– no havia servit mai estrictament pel s’havia pensat inicialment, o sigui per fer-hi teatre. Aquell any Mossèn Joaquim va decidir que els Escoltes del cau de Sant Narcís hi faríem la representació de Nadal, una adaptació d’Els Pastorets d’en Folch i Torres, amb molts quadres plàstics i pocs diàlegs.

El mossèn dubtava de la nostra capacitat de retenció i no es volia arriscar. El repartiment dels papers el va fer ell en funció dels mèrits i els demèrits de cadascú. L’Emma, la nena més bonica de la colla, faria de Verge Maria, l’Eugeni Vilà de sant Josep, la Bel i en Pitu Costa de pastors, en Xicu seria el dimoni segon i el dimoni primer en Carlitus Ros, el nen més dolent del barri. En Nitu Pérez hauria fet d’arcàngel, però els seus pares finalment van decidir anar a passar les festes a Albacete amb els avis, havia de substituir-lo en Quico Pujol, però va caure en desgràcia no se sap ben bé perquè.

Mossèn Joaquim era un capellà modern, postconciliar, portava un jersei de coll de cigne i fumava Ducados sense parar. Els nanos el martiritzàvem constantment cantant: Fum, fum, fum cada vegada que encenia una cigarreta. Jo, no podia resignar-me a quedar relegat al paper de pastor abrigadet, abrigadet, amb la pell i la samarra. Sense cap mena de dubtes aquell era el meu moment i vaig començar a perseguir al mossèn cridant Vade retro Satanás, que era la frase –l’única– de l’arcàngel. No va tenir més remei que acceptar-ho.

La meva mare va enganxar-me dues franges d’adhesiu formant una creu daurada en un pijama vell del meu germà gran i unes estovalles vermelles ratllades de groc van servir de capa. De lluny feia el meu efecte, però de prop em sentia més aviat ridícul. Vaig tenir sort que l’Alfredo, el veí de casa, va fer-me una espasa fantàstica, com la del rei Artur però de fusta i coberta de paper de plata.

Als assajos tot va anar com una seda, jo sortia al final, mirava de reüll els ulls blaus de l’Emma, inclinava les celles en posició de combat i li deia als malparits dels dimonis un Vade retro Satanás que quedaven anorreats. L’Emma em mirava amb un posat molt professional mentre a sant Josep li floria la vara. I després venia el més senzill de tot, el quadre plàstic, en el qual jo quedava inmòbil, amb cara angelical, però ferma, amb els dimonis vençuts als meus peus i sense deixar de petja els cabells rossos de l’Emma.

El dia de Nadal a la tarda vaig anar corrents fins a la parròquia, amb el meu vestit d’arcàngel, a tothom que trobava pel carrer li etzibava un Vade retro Satanás amb l’espasa alçada com la del Capitán Trueno. Sota les arcades de la plaça, davant dels vidres de l’aparador de Ca la Paquita, la meva imatge es reflectia entre llonganisses i pots de detergent i pensava que era un instant màgic, l’oportunitat de la meva vida. En aquell moment tenia el poder d’acabar definitivament amb els malparits dels dimonis i de quedar bé amb l’Emma.

Mossèn Joaquim, amb una cigarreta encesa als llavis, semblava una màquina del tren d’Olot, avançant amb esforç entre un estol de nanos. Els pares que començaven a prendre seient, es miraven indiferents els preparatius i parlaven entre ells de les seves coses, fins que finalment van tancar els llums i va començar a desenvolupar-se l’acció. Jo sortia al principi anunciant la bona nova –amb la veu en off del mossèn– a un grup de pastors que miraven astorats la brillantor de la meva espasa que semblava la del Cid Campeador, i fins al final no tornava a sortir.

Quan la verge i san Josep, rodejats de tots els pastors, es veien amenaçats per la presència dels dimonis, jo sortia de darrera d’unes roques de cartró pedra i apuntant amb la meva espasa al nas fastigós d’en Carlitus, vaig dir: Vas… de retro… Satanás. En Carlitus es va girar cap el públic i aires de complicitat va dir:

–I tu vas en pijama, no’t fot!

Tot el públic va riure la gracieta del malparit d’en Carlitus, mentrestant la meva espasa venjativa va descarregar tota la força acumulada en una estocada, que ell va esquivar gràcies gràcies a una oportuna inclinació de salutació cap el públic, malgrat tot li vaig arrencar una de les seves fastigoses banyes. Després vaig alçar de nou l’espasa, ara cap en Xicu que també em mirava amb una aire de sornegueria que aviat va canviar per una mirada de terror quan va veure les espurnes lluminoses del paper de plata de la meva espasa, que baixaven directament cap a ell.

En aquell moment mossèn Joaquim va decidir donar per acabada l’escena i va estirar la cortina per separar el nostre grup del dels pastors, i iniciar el quadre plàstic final. Ja sigui pel nerviosisme del moment, o per l’estat de conservació de la barra que l’aguantava, el fet és que la cortina va baixar tota sencera damunt meu i dels dimonis. Mentre continuàvem la batussa sota la cortina sonava el Gloria in excelsis Deo en el casset del Mossèn.

L’èxit de la funció fou espectacular i ningú va comprendre com no es va repetir més vegades. De fet l’any següent mossèn Joaquim va deixar els hàbits i va anar a treballar d’administratiu en una gestoria. El mossèn que el va substituir va tornar a tancar el teatre a pany i clau, i fins molts anys després, quan el record d’aquella funció mítica de la nostra infància ja s’havia esborrat completament de la memòria col·lectiva, no van tornar a interpretar-se Els Pastorets a Sant Narcís.

La meva àvia sempre ho deia, sense saber que molt abans ja ho havia dit Oscar Wilde:

– El món és un gran teatre, però els papers estan mal distribuïts.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions
[Publicats en el Diari de Girona]