Hi ha molta gent que no sap que originàriament l’escultura de dalt de tot de la Rambla, d’homenatge a Carles Rahola, obra de Paco Torres Monsó, en què dues dones s’horroritzen del que veuen, no representa el gest de dues persones davant la pena de mort, sinó l’angúnia pels arbres tallats de la carretera de Santa Eugènia. Així ho va plasmar l’artista quan va veure dues veïnes reals del poble de Santa Eugènia de Ter que no entenien, que lamentaven, la follia talladora de les brigades municipals. Posteriorment, quan l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona va decidir ubicar-la a l’indret on és ara, Torres Monsó li va donar també el sentit que li ha quedat: l’esglai per la pèrdua d’una vida.

Temps era temps els arbres de la Devesa servien de llenya i de moneda de canvi en temps de crisi. Temps era temps, la gent dibuixava cors i escrivia noms als troncs dels arbres amb la punta d’una navalla amb menyspreu per la vida vegetal que hi habitava. Temps era temps els arbres eren menys que vegetals; eren objectes al servei de qualsevol interès… Sortosament, a partir de la Revolució Francesa, dels arbres de la llibertat, de les festes de l’arbre i d’altres esdeveniments semblants, la vida d’aquests magnes vegetals s’ha vist dignificada. En l’ànim de la ciutadania, ha esclatat la convicció que ser vegetal és una manera de ser; que tallar un arbre és tallar una vida.

Girona té la seva particular història d’arbres tallats i d’arbres salvats. Justament, en nom del progrés i de la civilitat s’han fet les més grans barbaritats. L’octubre de 1978, per exemple, després que un arbre podrit de la Devesa ferís mortalment un conductor, l’Ajuntament va decapitar tots els arbres propers a la via (desenes) en una espècie de càstig col·lectiu. Han ocupat pàgines de la premsa local un seguit d’arbres que s’hi han deixat l’escorça: l’avet de Cadesbank (tallat perquè tapava la vista); els liquidàmbars de Pompeu Fabra i tota l’arbrada de la plaça Hospital (per fer-hi un pàrquing se n’hi han deixat uns pocs que malviuen amb poca terra); els lledoners de la plaça Lledoners; el plàtan del carrer Gironella; els arbres del parc Central; els plàtans de davant de la plaça de toros de Santa Eugènia de Ter… El pi dels jocs infantils de la Devesa va tenir la decència de desplomar-se un dia que no hi havia ningú. Avui fa 23 anys que es va salvar el monumental plàtan del mercat de Girona. Però encara que a les efemèrides que l’Ajuntament edita al web municipal s’hi digui literalment “6 d’octubre de 1988: L’Ajuntament protegeix el plàtan de la plaça Calvet i Rubalcaba declarant-lo arbre d’interès local”, la veritat és que aquell arbre es va salvar per l’acció concreta d’unes poques persones que van remoure cel i terra perquè fos així, i que val la pena consignar aquí per a la història: Francesc Ferrer i Montserrat Pomerola. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines