La sèquia Monar

La sèquia Monar s’inicia a la resclosa de la Pilastra, a Montfullà, passa al nord del nucli de Salt i de Santa Eugènia de Ter i desguassa a l’Onyar, a tocar del pont de Pedra, a la ciutat de Girona.

Quatre dades prehistòriques

Ja l’any 823, en un document sobre el poble de Salt, es fa referència al corrent d’aigua in ipso rego qui venit de Matamouros creat artificialment per la mà de l’home; el 988 una primera referència als molins i molinars, de molinare (Monar = moldre); l’any 1015 existeix una sèquia construïda pels comtes de Girona (en temps del comte Borrell); el primer traçat de la sèquia (Mercadal de Girona, Santa Eugènia i una part de Salt) es documenta en aquest moment (Regum Comitale); el 1164 Estrader de Vilablareix edifica un molí paperer, al s. XIII hi ha documents referits a la via moneria; el 1315-1346 la sèquia Monar era propietat comtal… [Veure cronologia ampliada més avall]

La fàbrica Marfà i el seu taller

Vídeo Jaume Prat i Jordi Pericot > La fàbrica de filats de Santa Eugènia de Ter. La Marfà, 1819-2000 (III)
https://www.youtube.com/watch?v=RDNzhn1uqr4 (2’11”)

La nau de la fàbrica Marfà té tres plantes, amb obertures d’arc rebaixat. A la primera planta es col·locava la matèria primera en una pentinadora i les fibres passaven posteriorment per un procés de regulació, que les deixava a punt per passar a les contínues de filar, situades a la segona planta. Aquestes màquines tenien un total de 12.000 fusos, que giraven a una velocitat de 12.000 rpm. A la 3a planta es passava el fil del fus al con, amb el format en què s’entregava al client. En el seu tram final de vida tenia una plantilla de 74 treballadors/res.

Quatre dades històriques

La fàbrica Marfà era una de les últimes fàbriques d’Europa que ha tingut la mateixa activitat en el mateix edifici durant 180 anys. La fàbrica es va instal·lar a l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter (des de 1963 sector de Girona) per aprofitar la força motriu de la sèquia Monar.

Durant el s. XIX va passar per diferents mans, incloent-hi les del francès Alexandre Lefebvre. Al s. XX, va ser adquirida per la família Marfà, industrials de Mataró. A finals dels anys 70, la fàbrica va estar a punt de tancar perquè l’empresa propietària, industrial Mataró-Gerona, va decidir acollir-se al pla de reconversió del sector tèxtil cotoner per fer front als problemes econòmics que passava. El tancament es va poder aturar momentàniament gràcies a un acord a què es va arribar amb l’empresa tèxtil Santanderina. El compromís va ser fabricar per a ells 40 tones de filat, quantitat que cobria tres setmanes de fabricació, se’n van acabar fabricant 1.000 tones, la qual cosa va permetre a la fàbrica funcionar durant dos anys més en una economia de subsistència.

El 1979 els socis de tèxtil Santanderina van crear la societat Gerona Textil SA, que es va fer càrrec de la fàbrica. Des d’aleshores, el creixement de l’empresa va ser sostingut: es va passar d’unes vendes de 75 milions PTA a finals de 1982 als 3.800 milions PTA amb què va tancar l’exercici de 1999. Aquest creixement va ser possible gràcies a l’adquisició del 50% del capital de Figir SA, de Gironella, i a l’absorció, l’any 1991, del seu gran competidor, el grup Esteva, propietari de quatre filatures a diferents pobles del Berguedà.

A partir d’aquell moment, Gerona Textil va passar a tenir una activitat més comercial que industrial, ja que la producció de la fàbrica de Santa Eugènia de Ter només representava un 20% de la facturació global. En els últims anys també hi va haver un canvi total de productes. En la dècada dels 80 es va substituir tota la maquinària i es va passar del polièster i cotó a les fibres artificials i sintètiques de colors, sempre dins el procés cotoner.

Posteriorment es van incorporar a la carta de productes els filats per a teler de calada, amb barreges de fibres naturals i sintètiques, que permetien obtenir fils de més valor afegit. Malgrat tot, la fàbrica va tancar el 2000, i l’edifici va ser comprat per l’Ajuntament de Girona.

Una mica de prehistòria

s. IX-X: Es troben documents que citen la sèquia Monar (823-988). El traçat primitiu, construït probablement pels comtes de Girona, va ser ampliat el 1346* i amb poques variacions, ha arribat fins als nostres dies. Capta aigua del Ter a la resclosa de la Pilastra a Montfullà i arriba fins a Girona, passant per les deveses i hortes de Salt i Santa Eugènia fins a vessar les seves aigües al riu Onyar, darrere del carrer de Santa Clara; aprofitada per a l’agricultura i per a la indústria, ha tingut un paper important en la industrialització de Salt, Santa Eugènia i el barri del Mercadal de Girona, on al s. XIX s’instal·laren les empreses fabrils més importants.

s. XI: En escriptures es parla del rec Monar, que rega les hortes de Santa Eugènia, com d’un regum comitale, cosa que fa pensar que és una obra impulsada pels antics comtes de Girona-Barcelona. El primer destí sembla que és hortolà però la seva vocació és industrial. Molnar és un topònim del llatí molinare, molí d’aigua. Molt aviat es parlarà de molins drapers instal·lats a la vora.

1346: *La sèquia Monar actua com una artèria vital, que mou diferents molins paperers, drapers i fariners.

1440: El notari gironí Bartomeu Geroni autoritza els propietaris dels molins del Monar reial de Girona i la parròquia de Santa Eugènia a endegar la construcció de la resclosa reial per tal de revalorar diversos molins del terme.

1614: A Santa Eugènia hi ha alguns molins que Jeroni Ferrer i Moragues vol vendre: un de farina, un altre de paper i el tercer de draps. Foren destruïts en el setge de 1653*.

1653: *Foren destruïts en un dels setge de Girona.

1787: Població, en el cens de Floridablanca, el primer d’una certa fiabilitat, es registren 80 habitants i un fabricant.

s. XVIII (finals): La sèquia Monar, tal com esmenta el cens de Floridablanca, dóna energia a les manufactures d’un fabricant de teles.

Una mica de la història més recent

1808-1809: Impacte de la Guerra del Francès. En els setges, les tropes obturen o desvien l’aigua de la sèquia, destrueixen molins i bona part de l’edifici de la parròquia. En el primer setge, el 20 de juny de 1808, la gent del poble va fugir cap a la muntanya, vall del Ter amunt. En el segon, del 22 de juliol al 16 d’agost, es van refugiar dintre les muralles de la ciutat de Girona. En el tercer, des de primers de juny de 1809 fins a la rendició del 10 de desembre, les tropes franceses van causar danys al poble de Santa Eugènia, i van destruir també bona part de l’edifici de la parròquia.

1816: La farga inicial amplia les instal·lacions per transformar-se en una fàbrica de filats. És anterior a les de Salt (1846) i Girona (1823 i 1844). Durant els primers anys, la raó social que l’explotava era Mallol y Cia., la qual surt a la llista d’usuaris de la sèquia Monar.

1819: Primera referència documental «la fábrica dicha de Santa Eugenia que antes era Farga y hoy día sirve para hilados de algodón» (Manual d’Acords de 1819). Durant els primers anys de funcionament s’anomena Mallol y Cía., tot i que el promotor era Joan Rull. Tenia 2.520 fusos.

1829 (25 de desembre): Alexandre Lefebre, un dels nous socis de la fàbrica de filats de cotó a Santa Eugènia, regala a la parròquia una Vera Creu de plata treballada.

1841: Població, treballen 74 obrers a la fàbrica: 6 homes, 52 dones i 16 nens. La població total de Santa Eugènia és de 142 habitants, més de la meitat, doncs, són obrers de la fàbrica.

1850: La fàbrica continua amb patrons d’origen francès, Lefebre i Morell. Disposa de 3.500 fusos en funcionament i dóna feina a 98 obrers. Entre d’altres, va ser propietat de Calaret i Cia. i de Llorenç Company i Cia. i, finalment, d’Industrial Mataró Girona SA. És coneguda popularment com la fàbrica Marfà, nom d’una família industrial del Maresme.

1863: La fàbrica de filats Llorenç Company era el novè contribuent de la província per raó de la matrícula industrial.

1872: Constava de 3.600 fusos i 98 obrers.

1874-1875: És comprada per Jaume Ferrer i Cabanes. Ampliació dels terrenys pel costat est, urbanització del carrer de Baix i construcció d’un pont annex a la propietat per salvar la sèquia Monar. Instal·lació, per part de la gironina casa Planas, Junoy y Cía, en substitució de la roda hidràulica que fins llavors produïa l’energia mecànica necessària per moure la maquinària.

1879-1880: S’incrementa la maquinària i s’arriba als 6.000 fusos i s’incorporen telers mecànics per a la fabricació de teixit de cotó.

1898: Comprada per Hijos de Cayetano Marfà y Cía., important família d’industrials de Mataró. D’ells prové el nom popular de Fàbrica Marfà o simplement la Marfà. Tornen a la producció inicial, només fil.

s. XIX (finals): S’instal·len tres turbines fabricades per la casa gironina Planes i Flaquer de 40, 50 i 60 cavalls de potència.

1900 (agost): Conflicte obrer a la Marfà i tancament patronal de les fàbriques de Salt i Santa Eugènia per raó de l’incompliment dels patrons de la llei de març de 1900 que limitava l’horari laboral femení a 11 hores diàries i prohibia treballar els infants de menys de nou anys. Més de 400 persones van llançar pedres i trencar els vidres de la casa del senyor Mulleras, director de la fàbrica, i es van enfrontar a la tropa a peu i cavall de la Guàrdia Civil de Girona comandada pel tinent coronel Villalobos.

1905: S’amplia el complex fabril amb la compra de terrenys adjacents i la construcció de noves instal·lacions.

1906: Se substitueix una de les turbines (la més petita) per una altra construïda per Planas, Flaquer y Cia.

1909: S’arriba als 10.500 fusos. La fàbrica de Santa Eugènia representa el 74% de la recaptació en concepte de contribució industrial del municipi.

1919 (octubre): Vaga a la fàbrica en reivindicació de la jornada de 8 hores.

1922: Consta com a propietari Gaietà Marfà i Clivillés. Durant la dècada dels anys vint es construeix un petit canal secundari de derivació on s’emplaça la turbina substituïda el 1906.

1929: Carles Rahola escriu que a la fàbrica hi treballen 153 obrers: 25 homes i 128 dones.

1930: Passa a formar part, juntament amb la fàbrica de Mataró, de la societat Industrial Mataró-Gerona SA (Fábricas Marfà), propietat de la família Marfà, igual que Fábricas y Urbanizaciones SA, propietària legal dels terrenys i les edificacions.

1936-1939: Durant la Guerra Civil Espanyola la fàbrica és col·lectivitzada. Se la coneix com Fàbrica de Filats i Teixits de Pla de Ter i continua amb la seva producció amb alts i baixos depenent de la disposició de matèria primera. També s’aprofita el taller per fabricar carcasses de bomba de manera artesanal.

1972-1973: Les cardes deixen de moure’s per la força hidràulica de les turbines per fer-ho a través de motors elèctrics. S’incorporen alternadors a les turbines per tal de produir energia elèctrica.

1979: La família Marfà ven la fàbrica a la societat de nova creació Gerona Textil SA.

1980: Durant aquesta dècada, se substitueix, gradualment, la totalitat de la maquinària i es passa del polièster/cotó a les fibres artificials i sintètiques en colors (a partir del procés cotoner).

2000: La direcció de la fàbrica opta per traslladar la producció a les instal·lacions de l’antiga fàbrica Coma-Cros del veïnat de Salt i renova el 80% de la maquinària.

2011: La nau principal de la fàbrica es converteix en un nou equipament municipal, que inclou, entre d’altres, la Biblioteca Salvador Allende i diferents bucs d’assaig musical.

 Cronologia extreta del llibre Quatre pobles en un segle (1862-1963).
L’annexió a Girona dels municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter,
de Manel Mesquita (Ajuntament de Girona, octubre de 2013),
i de Jaume Prat i Jordi Pericot a girona.cat/ca/marfa_historia

El taller de la fàbrica Marfà

El taller de la fàbrica Marfà forma part del patrimoni industrial de Santa Eugènia de Ter, de Girona i de Catalunya. L’any 2010 es va presentar un projecte, inclòs en el pla d’actuació pel salvament del patrimoni industrial de l’antiga fàbrica, per convertir-lo en museu.

L’historiador i alcalde de la ciutat de Girona (1979-2002) Joaquim Nadal escrivia en El Punt de 30 d’agost de 1998*, en un llarg article titulat Un debat cultural: la fàbrica de Santa Eugènia i el seu ús, el que pensava de l’ús de la Marfà:

“[…] penso que la presència a la planta baixa del salt d’aigua i les turbines no es pot desaprofitar. Crec que la planta baixa de can Marfà pot ser la instal·lació definitiva i pràctica, de vocació didàctica, de les col·leccions d’arqueologia industrial que ara exhibeix el Museu d’Història de la Ciutat.”

“[…] pensant en el futur, l’Ajuntament ha considerat que l’àrea del Centre cívic [Can Ninetes] s’havia d’ampliar i completar. I és per aquest motiu que ha arribat a un acord amb els propietaris de la fàbrica tèxtil Marfà per tal que en tres anys traslladin la seva activitat al sector industrial de Domeny. D’aquesta manera, l’Ajuntament obté la propietat d’una nau de 2.700 m2 (900 per planta), seguint el model de les naus Manchester, i alhora el corresponent salt d’aigua de la sèquia Monar i el seu sistema de turbines.”

I ho argumentava d’aquesta manera: “[…] la primacia industrial de Girona en el s. XIX en el ram del paper, del tèxtil i de la metal·lúrgia mereix un tractament destacat i de privilegi. En realitat, quan el Museu d’Història va començar a funcionar i el principal problema era la manca de fons, de col·leccions pròpies i de patrimoni municipal d’art, les sales d’arqueologia industrial es van convertir en l’emblema d’un museu que naixia amb empenta innovadora. […] Som hereus de la indústria gironina del s. XIX i devem justícia a aquesta herència. En la segona meitat del s. XIX i principis del XX, Girona va inundar la geografia espanyola de turbines fabricades a can Planas.”

De fet, a finals del s. XIX s’instal·len a la fàbrica Marfà tres turbines fabricades per la casa gironina Planes i Flaquer de 40, 50 i 60 cavalls de potència.

La proposta pedagògica de fer visible “l’enllaç entre la indústria i el món rural” -com ho definia Nadal- hauria de recollir un projecte urbà de ciutat en què fos possible mantenir la presència de prou elements arrelats a la història social i cívica dels pobles, que ens permetin la identificació com a col·lectius i la transmissió de valors, on vinculem innovadorament la dicotomia de tradició i modernitat, pagesia i industrialització, on superem la de quitrà versus poesia a favor d’aquesta última, on el museu no sigui un lloc on es guarden col·leccions, davant de la possibilitat real d’estendre el “sentit comunitari del nostre patrimoni col·lectiu” més enllà de l’espai de quatre parets (per molt ampli que sigui) i flueixi per un vell-nou paisatge urbà que ho ressalti. [Manel Mesquita a El Punt, l’11 d’octubre de 1998**, La sèquia Monar complementa]

Però l’edifici del taller de la Marfà sobre la Monar està abandonat i es degrada dia a dia. És importantíssim aturar aquesta degradació. Els destinataris primers serien els eugeniencs, que reclamen el seu patrimoni, tots els habitants de Girona que recorden el seu passat recent i tant lligat a la industria tèxtil i qualsevol persona sensible al respecte.

L’antic taller de manteniment de la fàbrica Marfà està situat al carrer de Baix, núm. 2. Aquest edifici és únic a Europa. La seva recuperació com a museu i centre d’interpretació de patrimoni industrial de la ciutat de Girona és una reivindicació antiga de l’antic poble de Santa Eugènia de Ter. La seva vàlua com a part del patrimoni de la industria tèxtil catalana és indiscutible.

La proposta veïnal actual consisteix en la consolidació de l’edifici original amb la finalitat d’aturar la seva degradació. Així es podria desprès destinar a l’ús proposat l’any 2010.

* > http://www.eldimoni.com/un-debat-culturalla-fabrica-de-santa-eugenia-i-el-seu-us
** > http://www.eldimoni.com/la-sequia-monar-complementa-2

Argumentari final: centre d’interpretació de patrimoni industrial de la ciutat

Una imatge de la comunicació a la sala de Graus amb Xavier Martí i Ylla, Núria Nogareda i Cuixart i Manel Mesquita FOTO: CARLES CLEMENTE

Fa poc, en una revista d’agricultura ecològica, es comentava que les ciutats s’han aixecat sobre les terres que les alimentaven. Això també és cert per a les indústries, que des dels seus inicis han obtingut terres i mà d’obra del món rural.

L’any 1998 Nadal exposa que la planta baixa de la fàbrica Marfà, que llavors pensava canviar d’ubicació, podria ser seu de “la instal·lació definitiva i pràctica, de vocació didàctica, de les col·leccions d’arqueologia industrial que ara exhibeix el Museu d’Història de la Ciutat”, també serviria per fer visible “l’enllaç entre entre la indústria i el món rural”.

Arriba a un acord amb amb els propietaris de la fàbrica i l Ajuntament -la ciutat- passa a ser propietari de la nau: tres plantes de 900 m2 cadascuna, un edifici situat sobre el rec, sobre la sèquia Monar, que durant segles ha regat els camps i les hortes de Santa Eugènia.

Com comentava Mesquita, aquesta proposta pedagògica de fer visible l’enllaç entre la indústria i el mon rural “hauria de recollir un projecte urbà de ciutat en que fos possible mantenir la presència de prou elements arrelats a la història social i cívica dels pobles, que ens permetin la identificació com a col·lectius i la transmissió de valors, on vinculem innovadorament la dicotomia de tradició i modernitat, pagesia i industrialització” (El Punt, 11 d’octubre de 1998). Però aquest projecte no arriba a terme.

L’any 2010* “l’Ajuntament de Girona, amb la col·laboració del Consorci Alba-Ter, dóna el tret de sortida a la fase inicial d’un projecte inclòs en el pla d’actuació pel salvament del patrimoni industrial per convertir l’antiga fàbrica en un centre d’interpretació del procés d’industrialització de la regió de Girona” (Diari de Girona) i que ajudarà a entendre el funcionament d’una fàbrica tèxtil que va marcar durant anys la vida i la història del llavors poble de Santa Eugènia de Ter. El primer pas seria “netejar i restaurar dues turbines dels s XIX” -la tercera es dóna per irrecuperable- que llavors encara funcionaven i que tenien “el valor afegit d’haver estat fabricades per la casa gironina Planes i Flaquer”. Es preveia també crear “un circuit de visita entorn de la fàbrica fins el taller, d’observar la sèquia i els mecanismes de control i aprofitament de l’aigua” (El Punt).

Pel que fa a les turbines “alguns tècnics que havien treballat en el seu manteniment, van assegurar que malgrat el rovell i la pàtina de brutícia presenten un bon estat de conservació. En un nivell submergit, el corrent d’aigua imprimia velocitat de gir a pales de ferro de grans dimensions (Diari de Girona*).

*2010 > http://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/03/03/turbines-marfa-tornaran-girar/391338.html
“El projecte es posa en marxa amb una aportació inicial de 13.000 euros
a mitges entre l’Ajuntament de Girona i el Consorci Alba-Ter.”

L’any 2012 l’antiga tèxtil esdevé un equipament municipal: una biblioteca, una ampliació del centre cívic Can Ninetes, ubicat una antiga masia, i un projecte de foment de la música moderna, aquest de gestió privada. Aquests equipament ofereixen un servei al sector, però hi manca el projecte inicial d’arqueologia industrial.

Per sort queda dempeus una joia. És l’edific de l’antic taller de manteniment de la fàbrica.

Segons molt bé diu Jaume Prat, estudiós d’aquest patrimoni, “la importància del taller de la Marfà és el taller en sí mateix. A banda de la maquinària, el banc de treball, els conductes per on arribava l’energia de les turbines, les bigues de ferro, els finestrals i demés, és a dir, l’arquitectura tota, el més important és que el taller era la part fonamental de la fàbrica per tal que aquesta funcionés. Durant dècades allà s’hi feien i reparaven manualment totes les peces que fallaven o es trencaven de les màquines, els embarrats, les turbines, etc. La Marfà, com tantes altres fàbriques tèxtils, tenia el seu propi taller i la seva pròpia brigada de mecànics reparadors, uns mestres que eren capaços fins i tot de resoldre un problema inesperat amb tan sols un filferro.”

“Hi havia els mecànics, els lampistes, els paletes, els fusters, etc., tots ells, al taller, feien que les màquines funcionessin, les feien funcionar a ple rendiment. Els serveis tècnics eren la mare dels ous de la fàbrica. Ja podies tenir 100 treballadors i tones de cotó que si les màquines no funcionaven al 100% la fàbrica no tirava. La importància del taller i de la gent de manteniment es manifesta perquè aquests cobraven uns bons sous, moltes vegades superior a altres treballadors.”

Per això el taller de manteniment no estava a un racó qualsevol de la fàbrica. La seva importància la marcava un edifici independent i de qualitat. Un edifici de qualitat, una joia que per sort encara està dempeus.

L’estat actual de l’edifici és lamentable, però encara conserva la seva bellesa vora l’aigua que movia les turbines de la Marfà. Les fotos que podeu veure són el millor testimoni, tant de l’abandó que ha patit com de la bellesa del propi edifici i del seu entorn.

És importantíssim consolidar l’edifici de l’antic taller, aturar la seva degradació i restituir-lo als eugeniencs, que reclamen el seu patrimoni, a tots el gironins que recorden el seu passat recent, tan lligat a la indústria tèxtil i a totes les persones sensibles al respecte.

Fa poc la premsa local es va fer ressò d’una recollida de signatures que reflexa el clam dels veïns per recuperar aquest edifici històric.

Recuperem doncs per a tothom l’edifici i també la idea inicial d’un museu viu i que parli de l’aigua com a nexe entre l’agricultura i la indústria, que “serveixi no només per entendre el passat de la fàbrica, sinó també per deixar testimoni d’una part destacada de la història de Santa Eugènia de Ter (El Punt Avui). Que formi part de la xarxa del valuós patrimoni industrial de tot Catalunya.

Recuperem l’edifici, recuperem el projecte inicial, perquè “la primacia industrial de Girona en el s. XIX en el ram del paper, del tèxtil i de la metal·lúrgia mereix un tractament destacat i de privilegi”.

Postdata
> http://culturaeducacio.gencat.cat/index.php?idIdiomaCap=1&op=museus&op1=museu_dhistria_de_girona

“El Museu d’Història de Girona és un museu viu, que s’obre a la ciutat, que es mou i que convida a la participació i dóna a conèixer el procés de formació de Girona, des de l’aparició de les primeres restes humanes a la zona fins a la transició a la democràcia i parlar de la societat que ha fet possible, en un recorregut cronològic que comprèn catorze sales que es completa amb diversos àmbits temàtics com el que està dedicat la Girona industrial. Ciutat pionera, la sala de la sardana i la cobla i l’espai contemporani. Els seus continguts els trobem repartits entre l’edifici principal, situat al carrer de la Força i escampats per diferents indrets de la ciutat, que s’integren a la Xarxa d’Espais de memòria Democràtica com són el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, la presó provincial i la fossa comuna que són una extensió de la sala dedicada a la Guerra Civil i també gestiona el taller de la Marfà, futur centre d’interpretació de patrimoni industrial de la ciutat.”

 

Amics de la UNESCO de Girona i la Facultat de Turisme de la UdG
I JORNADES BIENNALS SOBRE SOCIETAT INDUSTRIAL
Girona, 27, 28 i 29 d’abril de 2017
Societat industrial i tecnologia, del s. XIX al XXI. Una visió global

Urgeix consolidar l’edifici-taller de la fàbrica Marfà:
enllaç entre el món rural (Can Ninetes) i la indústria (Marfà)

Núria Nogareda i Cuixart / Manel Mesquita

Àudio de la intervenció a Fem Girona