Per fi s’ha acabat el Mundial de futbol!, sentim exclamar arreu aquests dies primers de juliol. Ho diuen, amb un bufet d’alleujament, tots aquells a qui no agrada el futbol (que són de plànyer, certament), ho diuen els que han vist teles i ràdios segrestades per aquest magne esdeveniment, amb uns locutors vociferant des del primer minut del primer partit com si estiguessin narrant ja els últims de la final (o de la fi del món, més aviat semblava); i ho diuen tots aquells estetes de morro fi que troben que això del futbol és una vulgaritat i una horterada només apta per a gustos menys elevats que els que ells han cultivat a la vida. I ho diuen també tots aquells catalans que estan tips de veure que cada vegada que es munta una macrofesta internacional d’aquestes, siguin campionats del món o d’Europa, de futbol, de bàsquet o de dòmino, tant se val, Jocs Olímpics o Paralímpics, la selecció que hauria de representar el seu país no hi és convidada. O més que això: que hi té prohibit, impedit, vedat l’accés, i que d’aquesta manera el país en qüestió es veu bandejat, marginat, ningunejat. Ras i curt: a efectes esportius, no existeix. I als altres efectes? Doncs tampoc: aquesta és la qüestió.

Catalunya, que és un país d’Europa, hauria de ser-hi: té una llarga tradició –sintetitzada en el vell lema noucentista Esport i ciutadania-; té tota la capacitat humana, econòmica, tecnològica i organitzativa necessària i més; té un potencial esportiu indiscutible, i en una gran quantitat de disciplines. I té, a més, la voluntat de ser-hi, expressada repetidament, però de manera incontestable amb la famosa recollida de firmes que va superar el mig milió, i que devien quedar encallades en algun ignot despatx del Parlament, que és on van anar a parar (però no pas per quedar-s’hi).

Amb tot això, amb tots aquests números, ¿com és que Catalunya no té la seva representació, en cadascuna de les cites internacionals on els països civilitzats es disputen amistosament el seu predomini esportiu? Un observador llunyà però atent podria deduir (com l’astrònom medieval que intuïa l’existència d’un planeta ocult a la vista a partir de certes anomalies en la trajectòria d’un cos celest visible veí seu) que hi ha d’haver necessàriament algun factor de distorsió a la vora, que expliqui que Catalunya no segueixi el camí més lògic. Hi és, i fa una pila d’anys que s’hi dedica amb una gran diligència, combinant l’atracció i la repulsió: és la nació no-nacionalista que té just al costat, una autèntica especialista en l’esport de tirar la pedra i amagar la mà, de fer que se noten los efectos sin que se note el cuidado.

Entre aquests efectes hi ha, com dèiem més amunt, els esportius: si es saben manipular bé, poden fer, i fan, de taparada de tots els altres, molt més importants. Des del temps del pa i circ dels romans, tots els tirans han fet ús de l’esport per distreure el poble de llurs maltempsades, per una banda, i per l’altra per cohesionar-lo, sobretot quan aquesta cohesió era artificial, impostada i imposada per les seves polítiques expansionistes. Espanya, que és una impostura fruit de l’expansió artificial de Castella, necessita imperiosament una sèrie d’impostures petites per dissimular la seva pròpia naturalesa bufada, buida. I una d’elles és l’esport, que té la màxima expressió quan es congria La Selección. En el cas del futbol, onze jugadors de diversa procedència units suposadament en la defensa, a còpia de coces a una pilota de cuiro, de l’artifici que en diuen nació espanyola, i que ningú sap exactament de quina pasta està feta. Si les cartes es posessin damunt de la taula -d’una taula de negociació-, aquí hi hauria un xoc de trens conceptual: per un costat Catalunya, que reclama Una nació, (doncs) una selecció, i per l’altra Espanya, que exclama ¡Una Selección, (pues) una nación!. Perquè aquesta és la diferència: Espanya és la Selección, i per això hi posa tot l’èmfasi, tota la passió i tota la cridòria, perquè sense selecció de futbol i unes quantes artificiositats més com aquesta no seria res, quedaria en evidència. I per això, amb la mateixa obsessió paranoica, es dedica a amagar de mirades indiscretes totes les altres seleccions en potència: en primer lloc perquè no puguin mai dels mais fer ombra a la seva (només la possibilitat de perdre un hipotètic partit Espanya-Catalunya, o Espanya-Euskadi, els esborrona: no ho podrien suportar, i per tant no s’atreveixen ni a imaginar-s’ho), però sobretot per impedir que darrera d’una selecció catalana en marxa, jugant normalment per tot el món (i segurament fent un bon paper), els catalans poguessin descobrir, adonar-se’n, que són un poble, i que per tant tenen dret a existir com a tal, amb totes les prerrogatives i deures d’un poble, d’una nació qualsevol.

Per tapar aquest forat, i en definitiva les seves vergonyes, una de les consignes més divertides i que utilitzen més repetidament és aquella que diu que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. És graciosíssim, sortit de la seva boca, és insuperable… Recordem només com va acabar el clam català respecte a una de les no-nades seleccions catalanes, la d’hoquei: amb el secretari d’Estat per a l’esport, Jaime Lissavetzki, exhibint davant de l’assemblea de Roma (convocada a requeriment d’un tribunal, el TAS, després de la tupinada de Fresno de l’any anterior, denunciada per la delegació catalana), davant de les càmeres i davant de tothom, amb un exhibicionisme obscè, de tan descarat, el seu documento nacional de identidad mentre preguntava, en to desafiant i de manera concloent i excloent alhora: És com aquest, el DNI dels jugadors catalans?, volent dir que si són espanyols oficialment, a jugar amb la selecció oficial, i s’ha acabat la tonteria!… D’aquesta manera tan elegant, amb aquest carpetazo, el senyor secretari se’n reia de les pretensions de tot un poble de voler ser un més –ni més ni menys- entre els països del món, i doncs de tenir les seves pròpies seleccions esportives; es reia dels esforços nobles i del joc net portat a terme pels dirigents de l’hoquei català, amb el president Basiana al capdavant; i es reia a la cara dels qui es creuen aquell rotllo -un més- que dèiem, i que des d’Espanya es botzineja tant: que no s’han de barrejar esport i política. I se’n fotia igualment, però encara amb més gust, si això és possible, dels qui li exigeixen, amb una irritació comprensible, que, si tan bo és, aquest principi que prediquen amb tanta insistència, comencin per aplicar-se’l a ells mateixos.

Espanya no guanya ni guanyarà mai (m’hi jugo un pèsol de Llavaneres) el campionat del món de futbol, però guanya sempre el campionat d’Espanya de seleccions: per eliminació dels contraris. D’això se’n diu fair play, esportivitat, sí. A por ellos, oé!…

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]