Fa uns anys, els instituts de Girona anàvem a Salt, a les Bernardes, a veure l’exposició d’orientació anual per a joves.

S’aprofitava el magnífic espai saltenc per oferir durant uns dies informació acadèmica i laboral a l’alumnat de 4t d’ESO de l’Àrea Metropolitana i les conurbacions properes.

Per tal d’aprofitar millor la sortida en qüestió de temps, el Consell Comarcal del Gironès posava autobusos gratis a disposició dels centres. En una d’aquestes excursions, per l’avinguda dels Països Catalans de Salt, a prop de l’escultura de Torres Monsó titulada Nou ordre mundial (Llei de l’embut), el conductor ens va advertir que alguna cosa no rutllava perquè la policia l’estava avançant i li feia senyal que parés. Immediatament, amb l’altre professor vam inquirir els alumnes, particularment els qui eren a l’última fila, per saber què passava. No hi va haver temps de completar la investigació: una policia va enfilar-se al bus per la porta que li havia obert el conductor i es va dirigir cap al final. Ens va saludar cordialment i ens va dir que un alumne li havia ensenyat el cul. Va afegir que sabia perfectament qui era.

El que llavors va succeir constitueix una de les experiències educatives més profitoses que he viscut. La policia es va dirigir a l’alumne en qüestió amb aquestes paraules: “No sé per què m’has fet un calbo [terme que designa el fet d’abaixar-se els pantalons i la roba interior i mostrar al món la rodonesa partida de les natges]. A mi no m’agrada que m’ensenyin el cul. Em mereixo un respecte com tothom. Et diré una cosa: si tu un dia tens un accident amb moto, i quedes ferit, jo correré a ajudar-te perquè és la meva feina. Ho entens?”. L’alumne, amb les galtes al roig encès, va assentir amb el cap. La policia ens va tornar a saludar i se’n va anar a fer la seva feina. Mai no li he agraït que ens obsequiés amb una lliçó tan interessant. Ho faig des d’aquestes línies per si té l’ocasió de llegir-les. L’alumne no es va salvar de les mesures correctores que teníem aprovades al reglament de l’Institut, però, al cap dels anys, quan ens hem trobat, l’alumne i jo, i n’hem parlat a peu de carrer, he comprovat que recorda perfectament la lliçó de la policia municipal.

Quan els mossos d’esquadra i la policia municipal vénen cada any a l’institut a parlar a l’alumnat dels perills d’internet, de la seguretat viària o de les drogues, i vénen uniformats, documentats, disposats a facilitar la vida a la gent, fan una tasca educativa de primer ordre. La seva feina, als carrers i a les aules, és facilitar la vida a la gent fent que tothom compleixi la llei, que tothom es mogui en el marc legal que entre tots hem decidit muntar per viure en societat. En Josep, per exemple, és el policia municipal de barri que cada dia a la sortida de l’Institut de Santa Eugènia s’encarrega de vigilar que 1.000 adolescents tornin tranquils i segurs a casa. Veure’l cada dia, al porticat exterior, al costat del director, observant i actuant quan cal, és un signe de democràcia. En democràcia no hi ha bravates que valguin. Tothom és igual.

Només els qui tenen alguna cosa per amagar, els qui tenen males idees i els qui encara recorden els grisos i la policia franquista i n’extrapolen l’uniforme poden veure en els mossos i la policia uns enemics potencials i execrables. La majoria, com amb Hisenda, hi veiem un bé necessari. Que costa pagar a Hisenda, és evident; però cal pagar els impostos i exigir que tothom ho faci. Les escoles, els hospitals i les pensions en depenen. Si fóssim mínimament llestos, en lloc de celebrar els qui s’escapen de pagar (sobretot si són rics i paguen molts impostos), hauríem de córrer a denunciar-los. Si parlar amb el mòbil conduint està prohibit per llei, per què discutir la multa quan t’enxampen? No s’ha de denunciar el noi que porta un ganivet de 10 centímetres? No s’ha de dur a la presó el qui condueix borratxo?…

Una societat ha de saber educar suaument i ha d’educar severament als qui no s’atenen a les paraules. Justament per això mai no em prenc el “nom dels mossos en va”; els respecto profundament i ensenyo els alumnes a respectar el principi d’autoritat que representen.

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de Santa Eugènia de Ter

i coautor del llibre, entre altres, IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines