Començo pel final i tiro de diccionari per tal que no sigui dit. Si ser anarquista, o partidari de l’anarquisme, és ser partidari d’una doctrina politicosocial que preconitza la llibertat total de l’home i la desaparició de l’estat i de la propietat privada m’atreveixo a dir que la majoria de l’anomenada “gent de bé” seriem mig anarquistes, doncs, qui estaria en contra de la “llibertat total de les persones”? Suposo que la marxa enrere ve pel tema de la propietat privada, i de retruc, de l’estat, el seu garant. Però aquest crec que no és el meu cas: la societat que dibuixen els meus somnis no compta per res amb estats, ni fronteres, ni classes socials, ni propietats com les que ara ens envileixen. Sóc anarquista, doncs? Potser sí, no ho sé. Quan considero que, a l’hora de distribuir la riquesa i les opcions de benestar, és lògic aspirar que cada persona rebi tot allò que li calgui segons les seves necessitats, en el marc dels límits del total de bens i serveis, i que cada persona se li demani la màxima aportació d’acord amb les seves possibilitats, n’hi ha que diuen que això és propi de comunistes, d’altres parlen d’anarquisme, o el més conciliadors, suposo, de comunisme llibertari. Et confesso que, a la meva edat, tant se me’n fot el nom de la cosa.

Terrorista?

Quina paraulota, oi? Pur porno dur del llenguatge polític. Dit de qui practica el terrorisme, és a dir, utilitza la violència d’una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política, no creus que vivim en un món dominat per terroristes? Habitat majoritàriament per terroristes potencials? Els anomenats “terroristes anarquistes” per l’Audiència Nacional, per la nostra policia, i la resta de policies, o per la coral mediàtica -barroerament, amb les presses suposo, s’han descuidat d’allò que diuen de la presumpció d’innocència- són més terroristes que les màfies que estan robant les riqueses i esclavitzant la gent treballadora amb total impunitat? Qui posa l’etiqueta de “terrorista”? Els governs que torturen i assassinen quan, com i on els hi dona la gana? Els qui provoquen o mantenen guerres de tota mena com una manera més de generar beneficis? Els aparells judicials que en lloc de fer Justícia miren cap a l’altre costat? Els cossos repressius “de seguretat” de l’Estat, que no del poble, que sempre reprimeixen les mateixes? Els dispositius comunicacionals que oculten i menteixen obedients a qui els paga? Els sistemes educatius que ensinistren la ciutadania per que sigui submisa, resignada i desesperançada? No és la meva intenció banalitzar un fenomen complex i que requereix molta serietat a l’hora de l’anàlisi. Precisament per això, tampoc em resigno a combregar amb rodes de moli, o callar, quan, per posar un parell d’exemples actuals, el Nobel de la Pau Obama parla de terrorisme o quan a casa nostra es detenen de mala manera i porten a Madrid joves anarquistes sense explicar-nos de què se’ls acusa exactament i a partir de quines proves.

A casa tinc un pòster de totes vosaltres

La frase, d’Ernesto Che Guevara, em serveix per tancar aquest apunt. Mentre no eradiquem l’analfabetisme polític cercant un món culte i alfabetitzat, on la pau, la justícia, la llibertat i la solidaritat siguin els nous punts cardinals de la nova geografia humana, el cor de casa meva restarà obert a totes les persones torturades, empresonades, perseguides, represaliades, calumniades sense proves de ser allò que diuen que son, de fer allò que diuen que han fet i de pensar allò que diuen que pensen.