Encara que nascut formalment a la ciutat de Girona, a la clínica del Doctor Bofill, com tanta gent mutualista de La Familiar Gerundense, sempre dic que sóc de Santa Eugènia de Ter. Ho dic perquè en sóc, ja que la meva família menava una masia, que encara es conserva tot i que restaurada, a les Hortes de Santa Eugènia, paret amb paret amb ca l’Auguet i molt a prop de ca l’Escolà, que encara resisteix amb l’Eduard i la Llucieta, de ca l’Hospitalet, desaparegut amb la construcció del Col·legi dels Maristes, i can Soy, on ara hi ha pàrquings i terrenys destinats a uns equipaments que la crisi no va permetre construir, tot i que hi va haver baralles per veure qui se’ls quedava. Sóc de Santa Eugènia i me’n sento, perquè hi vaig viure vint-i-cinc anys i perquè encara hi tinc uns horts producte de l’esforç dels meus pares que ara cuiden jubilats i que tenen un aspecte magnífic, sobretot en comparació amb els municipals que hi ha al cantó.

Perdonin una introducció necessària, però és que he pensat molt en la Santa Eugènia actual, que conec i travesso diàriament per anar al poble veí de Salt, ara que s’han commemorat 50 anys de la seva annexió a Girona. Jo era petit, però vaig viure gairebé sis anys en un poble independent i que devia tenir força menys de dos mil habitants [a 31 de desembre de 1962: població de fet de 1.884 i població de dret de 1.935 hab]. Un poble que feia la festa major en un envelat al pati de les escoles nacionals, al cantó del Pont del Dimoni, que ens separava o unia amb Sant Narcís, i prop del camp dels Salesians, on hi havia el camp de futbol, a pocs metres d’on ara hi ha blocs de pisos i una església menada precisament per un salesià. Hi he pensat molt, perquè havia voltat per aquelles sorreres que ara són el barri de Can Gibert del Pla, on anàvem per la Rodona o per la fàbrica (llavors no en dèiem la Marfà). Era el nostre terreny, juntament amb les hortes que arribaven al Torín, la plaça de toros que era de Santa Eugènia. Era un poble amb poca gent, però endreçat. I ara que fa 50 anys que no som oficialment municipi, penso que si no hi hagués hagut annexió hauríem crescut, però no desordenadament i sense equipaments com ha passat. Segur que no hi hauria tanta gent, però si hi fos viuria millor, en uns barris que serien més poble i menys suburbi de gran ciutat, com se’ns va considerar quan vam perdre, per decret, la independència que mai no tornarà. Enyoro el poble que vam ser i els temps durs i difícils que vam viure, però que eren els nostres. [La Galeria · El Punt Avui]