A l’acte presidit -el passat mes de juny- per Martí Carreras, president de l’Associació de Veïns del barri de Sant Narcís; Núria Martí, membre del jurat; Carles Puigdemont, alcalde de Girona; i Lluís Gil, secretari del jurat, va donar lectura a l’acta de la 8a edició del Premi Literari de Sant Narcís 2013 , donant a conèixer els guanyadors: 1r premi, al recull de relats Quinze maneres d’enamorar un trapezista, d’Aleix Solà i Pascual, de Taradell (Osona), premi dotat amb 900 € i el trofeu de l’AV consistent en una pedra de Girona amb la reproducció en esmalt del cartell de la Festa Major 2013. 2n premi, al recull de relats Sempre hi ha un Dimoni ben prop, de Miquel Reverté i Aguilar, de Sant Carles de la Ràpita (Terres de l’Ebre), premi dotat amb 400€ i el trofeu esmentat. El jurat va atorgar una menció especial al treball Recurts, de Miquel Pascual i Campillo, de Mollet del Vallès (Vallès Oriental), el treball no s’ajustava estrictament a les bases, donat que és un recull d’articles i no de relats com especificaven les bases, atenent a la seva qualitat i no podent ser premiat, el jurat va prendre la decisió de fer-ne menció, li va ser entregat el trofeu de l’AV de Sant Narcís.

Àngels o dimonis?

Els dimonis són àngels sense denominació d’origen. I el sexe dels àngels? Els àngels són esperits purs que no tenen sexe. Que no en tenen o que no el practiquen? Si no en tenen és lògic i natural que tampoc no el facin servir.

Ascensió o assumpció? Depèn de quin sigui el sexe del subjecte que s’eleva amb l’ajuda dels àngels, convertits en hostesses celestials per a l’ocasió.

El dimoni també és conegut com a l’àngel caigut. Alguns àngels no en tenen prou amb la ració diària del seu aliment bàsic, cabell d’àngel amanit amb salsa de manà, i cauen en la temptació del greu pecat capital que és la gola. La seva addicció els fa perdre la puresa, primer, i la línia, després; quan augmenta el seu pes, cauen en picat i no poden tornar a aixecar el vol.

Per saber quants són, només cal que compteu els forats de la malmesa capa d’ozó.

Canàries/canari és

Si algun nom mereix lluir el títol de denominació d’origen és el del canari, ocell oriünd de les illes Canàries, de plomatge groc i molt apreciat pel seu cant.

Quan es parla del bon nom d’una persona o d’una família no ens referim al seu nom sinó al cognom, que és la paraula que els identifica com a grup. Quan parlem del bon nom s’entén que parlem de la bona fama, encara que bona fama té una connotació comercial que la fa més adient per referir-se a un producte i al seu èxit en el mercat; del nom dels productes més coneguts se’n diu marca registrada.

Les persones amb bon nom són models de conducta i els productes amb bona fama són els més imitats per la competència que no sempre respecta les regles del joc o lleis del mercat. La societat de consum és un monstre que s’alimenta de productes innovadors que tenen una vida efímera perquè ja neixen amb una data de caducitat coneguda. Els productes amb denominació d’origen són típics i tradicionals d’un lloc concret i acostumen a elaborar-se de manera artesanal. La seva millor publicitat és la seva bona fama, és a dir, la seva història, que de vegades, però, no és suficient per atreure l’atenció dels possibles compradors i aleshores es necessita afegir una idea brillant, un detall que el faci diferent de la resta de productes del gran aparador.

A les illes Canàries, encara que el volcà del Teide fa molt temps que es va apagar, hi ha qui li bull el cap quan pensa. Per estrany que us pugui semblar, algú que es demanava si va ser abans l’ou o la gallina i no trobava la resposta va començar a desvariejar i a tenir estranyes visions; com que no podia esborrar-les del seu pensament, ho va comentar a un amic per veure si entre tots dos entenien el significat d’aquella sobtada inspiració i finalment ho van aconseguir.

Heus aquí la imatge central d’una nova campanya publicitària que no necessita cap paraula perquè tothom la pugui entendre; aquesta fotografia promocionarà la fruita més famosa de les esmentades illes: el plàtan canari.

Centenaris

L’enfrontament generacional és un fet que hem d’afrontar dues vegades durant tota la nostra vida i cada vegada des de la trinxera d’un bàndol diferent per un motiu tan simple com l’inevitable pas del temps que és la medicina natural que prenem sempre en la seva dosi justa perquè els seus efectes balsàmics siguin estimulants o calmants segons correspongui a les circumstàncies de cada moment.

Potser perquè el seu comportament natural no sembla prou adient ni propi de gent civilitzada, de les accions d’un grup de persones més o menys esvalotades en solem dir fer l’indi i aquesta expressió es fa servir amb major freqüència per referir-se a un grup de joves.

En l’època de la meva joventut l’obligat compliment del servei militar era interpretat com l’inici de la integració en l’ordre social establert. En el temps que durava aquesta experiència, sovint traumàtica, cada grup d’elegits assistia o era sotmès a proves que ben poc o res tenien de simbòliques. Els indis, víctimes propiciatòries dels protagonistes de les pel·lícules que tenien com a escenari l’oest americà, eren famosos per la seva crueltat i coneguts pel seu costum de tallar les cabelleres dels enemics que aconseguien abatre. Per a la majoria de membres de la meva generació dur el cabell llarg era un signe d’identitat i un gest de rebuig de les normes i lleis de la dictadura i el primer càstig que paties quan et convertien en candidat a soldat era el d’una tallada de cabells semblant a la de les víctimes dels esmentats indis.

De retorn a la societat civil, la presa de pèl, més o menys dissimulada, per part de tots i cada un dels estaments de l’estat era i és encara una pràctica habitual. Sigui quina sigui la xifra que representa l’esperança de vida de la població, la dita “d’aquí a cent anys, tots calbs” és un càlcul completament equivocat i, de fet, ja ens conformaríem si en tinguessin prou amb repartir-se els nostres cabells.

De mans, cames i potes

Hi ha gent que va pel món amb el cor a la mà i per això camina al mateix ritme que batega, el que no vol dir que tota aquesta gent tingui un marcapassos. Aquesta gent també acostuma a donar la seva mà amb molta facilitat i, si no té prou cura, s’arrisca a oferir la mà equivocada i patir un sobtat i fulminant atac de cor; el costum de dur el cor a la mà és molt agradable pels altres, però resulta molt incòmode per a qui el porta i és per això que de tant en tant necessita ficar-se el cor i les mans a la butxaca. Diuen que alguns artistes són capaços de ficar-se el públic a la butxaca, però jo crec que això només ho poden fer els grans mags i aquests, malgrat ser els més grans, només ho fan quan actuen en locals de petit aforament, o haurien de tenir una butxaca tan gran com el sac d’aquell famós home.

Quan està tip de fer manetes, hi ha qui demana la mà de la seva companya de pràctiques per jugar a la categoria superior dels jocs de mans i convertir-se en professionals, però sovint es troba amb un àrbitre massa rigorós que refusa la seva petició; per sort, però, també hi ha jutges amb la màniga més ampla, tot i que no tan ampla com la d’aquells que la fan servir per amagar uns quants asos de recanvi.

I si estirar més el braç que la màniga no és una pràctica recomanable, l’exercici d’estirar les cames sí que ho és. Per estirar les cames n’hi ha prou amb sortir a passejar pel carrer o a caminar pel bosc o per la platja, i no cal imitar els dràstics mètodes dels inquisidors, els poltres de tortura, on es començava estirant les cames i s’acabava estirant la pota. En aquestes sessions de massatges extrems, al botxí sovint se li anava la mà i acabava ficant la pota.

Ficar la pota o ficar-se de peus a la galleda és una expressió molt gràfica i col·loquial que es fa servir per referir-se a algú que ha dit o fet alguna cosa inconvenient que el posa a ell mateix o a un altre en evidència.

Si mireu la següent fotografia, a primera vista sembla que la parella simulés un combat d’esgrima amb les seves cames o un exercici d’escalfament previ a l’actuació, però si us fixeu amb atenció en l’expressió dels seus rostres, veureu que es tracta d’una dansa nupcial d’un alt contingut eròtic, en la qual el noi intenta ficar la cama a l’interior de la faldilla de la noia, ornada amb successius cercles concèntrics per indicar la profunditat de la incisió. Si ho aconsegueix, i per contradir la dita, haurà ficat la pota alhora que l’haurà ben encertat.

D’herois

Els mormons i els testimonis de Jehovà són uns grans lectors de la Bíblia i és per això que, quan surten a la recerca de nous adeptes, ho fan en parella; de fet, no fan sinó traduir a la pràctica el que es pot llegir a l’inici de la Bíblia: “No és bo que l’home estigui sol” (Gènesi, 2, 18).

Si els policies també fan les seves patrulles en parella no és per cap raó bíblica, sinó per motius professionals de tipus estratègic. Els grans herois acostumen a actuar en solitari i els seus enemics també; alguns sobrenoms com el del “Llanero solitario” podrien ser molt aclaridors en aquest aspecte si no fos perquè l’heroi esmentat sempre va acompanyat per un indi, mal anomenat Tonto. El més solitari dels herois de l’oest americà és Lucky Luke, que és més ràpid que la seva ombra i s’enfronta tot sol als seus pitjors enemics, els Dalton, que són quatre.

La majoria dels herois més coneguts han sortit de les pàgines d’una novel·la o de les d’un còmic, però és al cinema on han assolit la seva major popularitat. Per satisfer les demandes del mercat o per saturar-lo amb una sobredosi d’aquests productes, el cinema ha creat derivats d’aquestes conegudes criatures i la seva versió femenina ha estat sempre la primera opció, però cap no ha superat mai la versió original.

Dels més famosos contes infantils també se n’han fet moltes pel·lícules, de dibuixos o amb actors, però d’aquells personatges que pertanyen a l’imaginari col·lectiu i que s’han transmès de generació en generació en versió oral no se n’han nodrit les pantalles del cinema o de la televisió.

O no ho havien fet fins ara, perquè mentre aquí ens entretenim amb les aventures dels herois que venen de fora com uns autèntics invasors, els americans ja preparen una pel·lícula que estarà basada en un personatge tan nostre com l’home del sac i que per estalviar-se els drets d’autor es dirà “La dona del sac”.

Ding dong

Alguna vegada he anat a una església per escoltar un concert; han estat diferents les esglésies i els músics que hi actuaven sempre al costat de l’altar major, però recordo especialment un d’aquests concerts perquè no va ser semblant a cap dels altres.

En aquest concert, els assistents sèiem com sempre als bancs de l’església, però els músics no eren vora de l’altar sinó al campanar, tocant les campanes. Més que d’un concert es tractava d’una lliçó o conferència sobre la varietat de tocs de campana que en altre temps servien per comunicar als habitants de cada poble els avisos més importants de la manera més ràpida possible. El presentador de l’acte ens anava traduint el significat de cada toc i, després de sentir-los tots, em vaig considerar molt afortunat per no haver nascut en aquella època, ja que sense la traducció no hauria distingit un toc d’un altre i hauria estat un d’aquells que han sentit campanes, però…

El mateix em passa amb els mims; mai no sé què volen dir. Fa temps que a la televisió, al costat de qui parla, apareix algú que tradueix les seves paraules amb els gestos del llenguatge dels sords; com que no conec aquest llenguatge, si abaixo el so del televisor, no entenc res.

Com que no tinc carnet de conduir, no vaig haver d’aprendre el significat dels senyals de trànsit, però en conec alguns, els més fàcils d’entendre. Quan era jove vaig practicar l’autoestop i encara recordo el gest que feia amb la mà per demanar que s’aturés algun vehicle.

Ara mateix la tecnologia més utilitzada és la digital i és per això que els gestos fets amb les mans i amb els dits estan més de moda que mai.

D’insinuacions

Es podria dir que l’art és el conjunt de les diferents formes d’expressió, entre les quals s’inclouen l’oral i l’escrita. Perquè gairebé tots podem parlar i hem après a llegir i a escriure la paraula és l’eina més utilitzada per comunicar-nos els uns amb els altres de la manera més planera i quan ho fem amb una voluntat artística, però també ens podem comunicar amb els gestos. De manera voluntària o involuntària, els nostres gestos transmeten el que sentim o pensem tan o més clarament que les nostres paraules.

Tot i que el desig de tot artista és arribar al major nombre possible de persones, de vegades s’han de disfressar les paraules quan es tracta d’evitar que el missatge sigui captat pels enemics de la llibertat d’expressió, també coneguts com a censura; és en aquests casos quan s’ha de fer servir el mètode de les insinuacions que, com diu el diccionari, consisteix en donar a entendre una cosa només indicant-la lleugerament. En la forma escrita es tracta de la pràctica de l’escriure i llegir entre línies, però en la forma oral de la conversa de vegades té alguna dificultat, com ho demostra el següent exemple:

– Què insinues?
– Jo? Res, jo no vull dir res.
– Ah! Pensava que…
– No, m’has entès malament i t’equivoques.

I la conversa segueix o no, però ja s’ha introduït el dubte que pot contenir una ració del verí de la zitzània.

Les coses són encara més complicades quan no es tracta d’insinuar sinó d’insinuar-se; en aquest cas les úniques eines són els gestos. El diccionari diu que insinuar-se és manifestar indirectament a algú els desitjos amorosos i podem afegir que els dos interlocutors s’arrisquen igualment si el missatge és malinterpretat. Si l’emissor no obté resposta s’arrisca a quedar greument en ridícul, però si el receptor és una persona equivocada que actua com si fos el destinatari de l’eròtica insinuació, el problema no serà de dos, sinó de tres.

Per això s’aconsella ser prudent i no precipitar-se: afiliar-se al grup dels “no sap, no respon” de les enquestes o endinsar-se en una llarga i profunda jornada de reflexió.

El mètode del discurs

René Descartes, l’autor del llibre El discurs del mètode, és més famós per la seva sentència, tan breu com contundent, “Penso, doncs sóc”.

El mètode del discurs, si bé sempre acostuma a ser contundent, no ho és mai per la seva brevetat, i la seva definició tampoc: peça oratòria que serveix per exposar una tesi. La seva forma tradicional consta d’una introducció, una proposició o enunciat del tema, desenvolupament i conclusió. És a dir, té tres actes com les obres de teatre clàssic, però només un personatge que no calla mai, o es podria considerar que és una variant del misteri de la Trinitat, tres personatges diferents i un únic portaveu que desconeix el significat de la paraula resum. Si fos un plat, el seu nom seria el de rotllo de les quatre estacions i entre els seus ingredients destacaria el plom.

És prou coneguda l’aversió que tenen els personatges famosos envers els micròfons dels periodistes que els assetgen contínuament perquè facin alguna declaració; tanmateix, aquesta aversió desapareix com per art de màgia quan el micròfon serveix per adreçar-se al públic reunit en un recinte amb motiu de, per exemple, un lliurament de premis. Aquesta mena d’actes acostumen a fer-se eterns perquè cada guardonat aprofita l’ocasió per convertir les protocol·làries paraules d’agraïment en un monòleg interminable.

Si parlem de polítics, el cas és semblant en la forma i més greu en el fons perquè neguen les explicacions degudes als ciutadans que pateixen les conseqüències de cada decisió que prenen mentre en les rèpliques i contrarèpliques dels soporífers debats parlamentaris esgoten i superen amb escreix el temps dels seus torns de paraula. De vegades, però, també fan d’actors quan, a més de les seves idees, volen transmetre els seus sentiments. Són particularment patètics quan dediquen els seus elogis a la memòria d’algú que ha estat un model de conducta per a tots. Quan els escolto entenc perquè abunden a tot arreu els monuments al soldat desconegut.

El misteri de les dues gepes

La meva relació amb les lletres de les cançons ha estat sempre, si no traumàtica, força problemàtica. D’una cançó sempre m’atreu més la seva melodia que el seu ritme, que prefereixo que sigui lent, i m’agrada més el so i el to de les veus femenines, però el que valoro molt especialment d’una interpretació és una bona dicció que faci més entenedores les paraules.

Quan escolto una cançó nova i m’agrada, de seguida vull llegir la seva lletra i aprendre-la amb l’oïda i amb la vista alhora (res a veure amb els videoclips) com si provés de trobar la tercera dimensió de l’estereofonia. Les primeres cançons que vaig escoltar i aprendre eren les que es cantaven en el meu entorn familiar i d’aquestes les més conegudes i més vegades repetides eren les nadales; en recordo moltes i n’he oblidat algunes, però em continua intrigant, com un enigma no resolt, aquella que diu:

Ya vienen los Reyes Magos,
ya vienen los Reyes Magos,
caminito de Belén,
olé, olé, Holanda y olé
Holanda ya se ve.

Les famílies del meu poble, als primers anys 50, eren pobres i per això el dia de Reis no era una festa massa important. Aquesta nadala la vaig aprendre quan ja no era un nen, sabia qui eren els Reis i també on era Holanda, però no era capaç d’endevinar quina mena de relació els unia. Holanda era una monarquia on creixien tulipes i altres herbes, però tot això no tenia res a veure amb les tradicions nadalenques que jo coneixia o amb els reis d’Orient, malgrat la coincidència dels camells. Les lletres d’algunes nadales són d’un to clarament humorístic, com la que fa esment d’un timbaler malhumorat i anomenat Pasqual, però la lletra esmentada, llegida en clau humorística, em seguia semblant absurda i per això vaig decidir dedicar-me a l’estudi d’altres cançons menys capcioses.

Les festes de Nadal són, cada any més, uns dies per enyorar els millors moments viscuts i, en el meu cas, per tornar a fracassar en l’intent d’esbrinar el secret de la nadala indesxifrable.

Com si es tractés d’una nova extravagància del canvi climàtic, la nova primavera em va fer tornar a pensar en la cançó de Nadal que tant em capfica quan vaig llegir al diari aquesta sorprenent notícia:

Una família de Malí se come el camello
regalado por el Gobierno a Hollande
El mandatario había confiado el animal a unos habitants de Tombuctú

Des que Shakespeare va fer que el rei Ricard III exclamés “el meu reialme per un cavall!” no havia llegit res tan esgarrifós. I quan em vaig calmar, el primer que em va venir al cap va ser la dita, més lleugera i menys tràgica, que diu “A caballo regalado…” i que podria convertir-se en “A camello regalado…” sense cap dificultat, ni mètrica ni metafòrica.

Si Hollande hagués heretat el mateix sentit de la grandeur que tenia Mitterrand, el 14 de juliol hauria desfilat damunt del seu camell des de l’obelisc de la plaça de la Concorde fins a la torre Eiffel al compàs de la Marsellesa i li hauria abaixat els fums a la cancellera Merkel, o si tingués només la meitat del sentit de l’oportunitat que tenia el petit Nicolàs, l’espavilat Sarkozy, hauria allistat el camell a la llegendària legió estrangera de l’exèrcit francès amb el grau de, com a mínim, caporal i potser el dia de la festa nacional hauria merescut ser condecorat amb la preuada Legió d’honor, o hauria pogut afegir les seves dues gepes a la del geperut Quasimodo i viure amb ell al campanar de la catedral de Nôtre Dame…

… O el 25 de desembre, Hollande s’hauria pogut disfressar de Père Nöel i… Ai, no, que aquest panxut no en té de camell!

El significat de la lletra de la cançó de Nadal continuarà sent un misteri per a mi, però ara sé que a Malí diuen que “a camello regalado, le puedo dar un bocado”.

Els números prims

Segons la seva corresponent definició, un número prim és aquell que només és divisible per ell mateix i per un.

He de reconèixer que les matemàtiques no han estat mai el meu fort i tampoc no recordo gens bé aquesta lliçó en concret, però jo gosaria dir que per ell mateix i per un són divisibles tots els números i, si em demanessin una nova definició, jo diria que un número prim és el que ha estat dividit tantes vegades que ja no el poden dividir més i, per tant, és el número més prim.

Els números prims s’oposen als números compostos, que són els que sí tenen altres divisors. Jo afegiria que els números prims s’han d’oposar, com a mínim per estètica, als números grassos i que si el número més prim, a cop d’ull o a simple vista, és l’ú, el número més gras és el zero. (En castellà, primo és sinònim de babau i el gordo és una xifra que cada any varia i és sinònim de molts diners, però, com és ben sabut, el català és una llengua que ve del llatí i el castellà no és res més que una col·lecció de barbarismes).

El número ú, per conveni, no es considera ni prim ni compost. Quan vaig deixar d’estudiar i vaig començar a treballar, vaig aprendre que el conveni era un pacte entre empresaris i treballadors que establia les condicions de les seves relacions laborals, en general, i salarials, en particular; que el número ú no es consideri ni prim ni compost, més que per conveni, s’hauria de dir per conveniència dels encarregats de fer quadrar aquesta estranya teoria. Si als casinos, la banca sempre sempre guanya, a les aules, guanya sempre el professor.

Sense haver d’arribar a l’extrem d’engreixar-se com un zero, l’ú passa de prim a compost quan l’acompanya una h i es converteix en l’hu. (Es podria comparar la lletra h, que és muda, amb el número 0, que a l’esquerra no té cap valor, però si canviem l’una per l’altre, el resultat és l’0u i, evidentment, es tracta d’una cosa diferent).

Els huns eren uns nòmades que vivien al nord de l’Àsia i, per estalviar-nos la pèrdua de temps que suposaria haver-los de presentar d’hun a hun, només us diré que el seu cap més conegut fou Atila. Si el lema dels més famosos mosqueters, que només eren quatre, va ser el de “Tots per a un i un per a tots”, crec que el mateix lema podria ser el d’aquells mítics guerrers que, fossin prims o fossin grassos, eren tots huns.

Fantàstic? Fan fàstic

Sempre m’ha intrigat i he volgut saber per mitjà de quin procés els adjectius meravellós I fantàstic van esdevenir sinònims. Entenc que meravellós només pot tenir un significat, sempre positiu, que equivaldria al d’agradable elevat al quadrat, però fantàstic ho és tot allò que és producte de la fantasia, derivat de la imaginació d’algú, i que com els somnis pot ser molt bonic o també pot ser un malson, perquè no podem oblidar que de vegades “el sueño de la razón produce monstruos”.

Quan el cinema encara era en blanc i negre, ja es feien pel·lícules de cinema negre i se’n van seguir fent quan va aparèixer el color, però ni abans ni després no s’han fet pel·lícules de cinema blanc, potser perquè no es podrien veure en una pantalla del mateix color.

Al principi el cinema era un espectacle que ningú no creia que es convertiria en art i més aviat se’l relacionava amb la màgia. La màgia té dues cares oposades; una que ens atreu i una altra que ens espanta. Com si fossin les dues cares de la lluna, una és la màgia blanca i l’altra és la màgia negra.

L’humor té més colors que la màgia i tots ens poden fer riure, però si l’humor blanc ens fa riure sense fer burla de ningú, amb l’humor negre pot ser que algú s’ofengui.

Més perilloses que l’humor negre, perilloses per a tothom sense diferències ni excepcions, són les armes. Jo voldria que desapareguessin totes perquè ningú no les pogués fer servir mai més, però mentre espero que sigui així, tampoc no entenc per què hi ha armes blanques i no n’hi ha de negres. Potser perquè són les úniques que asseguren que encertaran en el tir al blanc.

Himnes i llàgrimes

L’únic exèrcit sense bandera ha estat el dels indis, però per ser més exacte potser hauria de dir que la seva bandera no era un drap de colors perquè els colors se’ls pintaven directament sobre la seva pell. D’aquells valents guerrers sí que es podia dir que sentien els colors!

Totes les nacions tenen una bandera i un himne i també moltes associacions culturals i esportives en tenen, però només els de la nació es consideren símbols oficials. Pel seu caràcter oficial l’himne només s’interpreta en actes solemnes i els assistents l’escolten en silenci com a senyal de respecte; alguns actes oficials, malgrat tenir vocació de solemnes, són una mica ridículs i el so de l’himne no els fa més dignes, però jo em demano què té de solemne un partit de futbol, jugui qui jugui i sigui quin sigui el trofeu que es disputin. Si la interpretació de l’himne servís perquè els jugadors practiquessin el joc net, ho podria entendre, però la realitat demostra que més aviat el que fa és convertir els equips en exèrcits i com que a la guerra tot s’hi val…

Si la música calma les feres, també pot excitar els humans. Hi ha gent que s’emociona quan escolta una tonada que li recorda moments molt concrets de la seva vida I de vegades aquesta emoció és compartida per una parella… com la de la fotografia. Que la seva emoció compartida sigui tan profunda que no puguin reprimir les llàgrimes és un cas digne d’estudi i, si es demostra que no són fingides, també podria ser digna de compassió.

Kin Chang Pu

La meva imaginació sovint m’ha servit per trobar una resposta a les qüestions que en determinats moments de la meva vida més m’obsessionaven, i encara que no sempre hagi endevinat la resposta encertada, com també sovint he pogut comprovar després, sí que sempre m’ha donat l’ajuda suficient que em calia per mantenir la mínima seguretat necessària per no defallir en les situacions més difícils.

La relació completa de les meves pors, totes tan petites que no arriba cap a la categoria de fòbia, seria una llista interminable i el resultat és que, no em fa vergonya dir-ho, sóc un covard. Quan a la fi de la meva experiència a l’exèrcit, els militars van certificar que el meu valor el suposaven, vaig pensar que la seva imaginació potser superava la meva, però no vaig voler aprofundir en el tema.

La lectura i, sobretot, el cinema han estat els fonaments que sostenen el meu privat món paral·lel, un lloc on jo no sóc mai l’heroi, però sempre trobo la solució dels meus problemes. Al cinema va ser on per primera vegada vaig sentir a parlar d’un rentat de cervell, a la primera versió de la pel·lícula El mensajero del miedo, i en aquell moment no em va semblar res més que una versió més sofisticada i perillosa de les demostracions d’hipnotisme d’alguns mags que havia vist al circ o a la televisió. De mica en mica, l’ús d’aquesta expressió es va anar fent més popular i va tenir significats diferents, però jo seguia recordant-la com un mètode de tortura oriental.

Quan a l’any 2004 es va estrenar una nova versió de la mateixa pel·lícula, a Barcelona començaven ja a ser nombroses les perruqueries regentades per dones xineses i, malgrat que la nova versió traslladava l’acció de la guerra de Corea a la més recent guerra de l’Iraq, aquest fet no va impedir que intentés lligar caps i que em demanés quin era el significat exacte del servei de “rentar i marcar” que s’oferia en aquests establiments.

Tots els detectius privats de Barcelona estaven ja massa enfeinats i, com que fins i tot els xinesos més aparentment inofensius són uns experts en arts marcials, no em vaig decidir mai a convertir-me jo mateix en client voluntari d’una d’aquestes perruqueries, però sense necessitat d’arriscar-me perillosament, aviat vaig assabentar-me que les tortures que es practicaven en aquests establiments eren més dolces del que jo havia suposat equivocadament.

Feia ja molt temps que havia oblidat aquesta història, quan una notícia que recentment van publicar tots els diaris me la va fer recordar: el govern de Corea del Nord ha decidit quins són els únics 18 models de pentinat que podran lluir les dones d’aquell país.

Així que, finalment, ja sé què vol dir “rentar i marcar”.

Pilot automàtic

S’aprèn abans a caminar que a conduir i a nedar que a navegar, però els desplaçaments aeris, de moment, només es poden fer amb un dels mitjans de transport coneguts. Si fos veritat que els nens els porta la cigonya, els deixaria al terrat i les criatures aprendrien a volar abans que a caminar o n’aprendrien alhora.

Poder volar en solitari és el gran repte pendent que té l’home i que la seva capacitat innovadora encara no ha sabut com resoldre. Es pot pensar que es tracta només d’un somni romàntic caducat, però el somni es converteix en un problema urgent quan els controladors aeris es posen d’acord per fer la guitza i deixen milers de passatgers a terra.

Els parapents són el pas més gran que ha fet l’home per assemblar-se als ocells; són vehicles individuals i gaudeixen de certa autonomia, però no serveixen per aixecar el vol. A l’edat mitjana es va progressar molt en la investigació aèria i les bruixes van arribar a fer petits trajectes amb les seves escombres, però la poderosa inquisició va impedir que aquella experiència assolís un èxit més gran perquè l’església no volia que els àngels tinguessin competència. En el món musulmà, sense cap oposició civil ni religiosa, alguns mags van aconseguir volar damunt de les seves catifes.

Potser ara seria un bon moment per continuar aquelles investigacions i aconseguir el que de debò serien vols de molt baix cost. Els experts en l’art de la falconeria serien uns perfectes proveïdors de pilots automàtics.

Post mortem

Els discs tenien dues velocitats, 33 i 45 rpm, i dues cares fins que arribaren els cd que les van convertir en només una i van reduir considerablement la mida de les portades.

Amb l’aparició del so estereofònic fou possible escoltar-los millor i distingir el so dels diferents instruments i veus, alhora que facilitava la comprensió de les cançons d’aquells autors, sobretot estrangers, que havien destacat per la qualitat de les seves lletres i gaudien d’una merescuda fama. Sempre hi ha d’haver, però, qui vagi un xic més enllà i heus aquí que algú va decidir escoltar les gravacions a l’inrevés i la seva curiositat fou premiada, o castigada, amb el descobriment dels missatges secrets que amagaven alguns discs i que signava el mateix diable. El seu contingut era invariablement de caire terrorífic i, entre molts d’altres, fou molt comentat el que anunciava la mort del beatle Paul Mc Cartney molt temps abans que decidís separar-se dels seus companys.

L’aparició de gravacions d’un artista després de la seva mort és un fet habitual que sol anar acompanyat d’un gran éxit de vendes i per això la cobdícia ha esmolat l’enginy dels tècnics que han fet possible la gravació conjunta d’artistes vius amb artistes morts.

Era, doncs, només una qüestió de temps que sortís al mercat una nova gravació amb temes inèdits del grup que amb el seu nom ja va predir amb molta antelació, i sense l’ajut de cap diable, les modernes gravacions post mortem: l’enyorat grup mexicà, conegut pel suggestiu i profètic nom del Trio Calaveras.

Rhythm & blues (Ritme amb alguns blaus)

Fa temps que la música de blues forma part del repertori de les més conegudes orquestres (big bands) i solistes de jazz, així com d’alguns dels més coneguts grups de rock, però, en el seu format original, aquesta música era interpretada per un sol músic que cantava i s’acompanyava d’una guitarra.

Al compàs del seu ritme original, es van anar afegint altres instruments, mentre a l’interior de la casa d’algun bluesman, paral·lelament, es va produir una altra evolució, o variant, que es pot considerar el model domèstic (a cappella) del que més tard seria conegut com a rhythm and blues.

En la part instrumental, l’únic canvi consistia en la substitució de la guitarra pel cos d’una dona que, habitualment, era la companya amb qui convivia. La dona, com la guitarra, es col·locava just damunt de les cames del músic, en posició de bocaterrosa i despullada, com a mínim, de cintura en avall.

Amb una o amb les dues mans, l’home marcava el ritme, colpejant alternativament les natges de la dona, convertides en un instrument de percussió. A la veu solista de l’home s’hi afegien els crits de plaer o de dolor que feia la dona per manifestar la seva satisfacció o el seu sofriment.

La vetllada solia acabar sobtadament quan irrompia una nota desafinada, produïda per un instrument de vent (ventositat) que trencava l’harmonia, enverinava l’ambient i convertia un allegro ma non tropo en una tocata i fuga.

Taüts de llauna

Des que es va posar de moda incinerar els cossos dels difunts, molts fabricants de taüts han hagut de reconvertir les seves empreses o tancar-les definitivament, no per defunció sinó per la manca de difunts. El taüt de les sardines sempre ha estat una llauna, entès només en el primer sentit de la paraula. No sé si les sardines creuen en l’eternitat, però s’ha demostrat que a l’interior de les llaunes el seu estat de conservació supera el de les mòmies més conegudes.

Neptú, déu dels set mars, s’havia ornat amb una corona d’espines (de peix) i el lloava un cor de joves sirenes que li cantava solemnes i fúnebres havaneres; a la mateixa hora, a la majoria de pobles de la costa i de terra endins es repetia la cerimònia de l’enterrament de la sardina.

La coordinadora de les societats protectores d’animals ja feia temps que cercava una excusa per manifestar públicament la seva oposició a aquest acte, però no la trobava. Si en el cas dels toros la seva execució és pública i s’anuncia amb antelació, en el cas de les sardines l’únic acte públic és el del seu enterrament i ningú no sap amb certesa si es tracta d’una mort natural o d’una mort violenta, mereixedora d’una investigació criminal. En qualsevol cas, la coincidència de tantes morts en tants llocs diferents i a la mateixa hora descarta l’actuació d’un psicòpata i suggereix l’acció d’un desconegut grup terrorista que mai no hauria reivindicat els fets.

Alguns representants de la coordinadora han intentat cercar alguna informació entre les sardines supervivents, però no n’han trobat cap que volgués fer declaracions perquè totes tenen ben apresa la lliçó de que “per la boca mor el peix” i sembla que, en aquest cas, la consigna de “muts i a la llauna” no fóra la més escaient.

També han intentat obtenir l’autorització judicial per fer l’autòpsia d’alguna de les sardines mortes, però el gremi dels pescadors s’hi oposa frontalment per por de les possibles conseqüències negatives sobre un sector que treballa en unes condicions que són més difícils cada dia en tots els sentits.

De cara a l’any que ve, aprofitant que durant els dies de la celebració del carnaval tots els participants van disfressats i és difícil saber qui és qui, des de la coordinadora s’estudia la possibilitat d’infiltrar-se entre les colles organitzadores de l’acte que pretenen impedir per trobar alguna prova que els permetria fer una denúncia oficial i així aconseguirien que s’obrís una investigació dels fets per ordre judicial.

Vista a la derecha, ar!

Per dir-ho de la manera més gràfica, un optimista és aquell que sempre mira endavant sense por; és clar que aquesta senzilla definició també serviria per referir-nos a un valent. Vol dir que és el mateix ser optimista que ser valent? No ben bé, tot i que l’optimisme conté una important dosi de valor i el valor en té una altra d’optimisme; aquesta coincidència els fa semblants però no són sinònims. El que sí són els optimistes i els valents és agosarats i imprudents; ho són perquè només miren endavant. Fins a un cert punt és comprensible que no es girin per mirar enrere, però per fer un cop d’ull a cada costat només cal moure el cap.

Quan el servei militar era obligatori, abans de segrestar-te legalment, et feien una revisió mèdica per comprovar que no tenies cap defecte físic que t’impedís participar amb ple rendiment en la realització de les glorioses tasques que t’esperaven. Tals defectes físics eren una benedicció dels déus si et permetien seguir fent la teva vida normal i al marge de les aventures bèl·liques a les que et convidava la mare pàtria. Encara que sigui molt lleig i desagradable dir-li no a una mare, qui no tenia cap tara se les pensava totes per fer-se amb qualsevol dels defectes físics del catàleg i així aconseguir el valuós títol que et convertia en inútil oficial.

Com he dit, la revisió mèdica es feia abans per comprovar el bon estat del gènere que s’adquiria a tan bon preu; tanmateix, després d’haver patit una experiència tan traumàtica no es feia una altra revisió mèdica, equivalent a la primera, per comprovar si el gènere es retornava en el mateix bon estat que tenia quan el van confiscar.

A més del que coneixem com a força bruta i descomptada la facultat de pensar que, com a la vida civil, era matèria reservada en exclusiva als comandaments, el sentit de la vista era molt important. Si per fer la guàrdia calia tenir els dos ulls ben oberts, per disparar n’hi havia prou amb obrir-ne un, però com que sempre fèiem servir el mateix, el suposat estalvi no era possible.

Durant aquella interminable estada en zona militar t’obligaven a fer coses que potser tenien algun sentit en la seva improbable lògica, però abundaven les que no tenien cap sentit ni del dret ni del revés. A l’inici d’aquest escrit parlava d’anar endavant sense por i així és com tothom pensa que hauria de desfilar un exèrcit; tanmateix s’entossudien en fer-nos avençar mirant cap a la dreta. Si s’hagués fet la posterior revisió mèdica que reclamava, s’hauria pogut comprovar quants soldats tornaven a la vida civil amb greus problemes d’estrabisme.